Mestre i pare

Fa ja uns quants anyets que faig classes, que faig de mestre. Durant tot aquest temps m’ha semblat que havia de ser això, el mestre, que ser pare d’una criatura és ja prou difícil com per aspirar a ser el pare de vint-i-cinc. Ara bé, sí que he volgut tractar sempre les noies i els nois que anava coneixent de la manera que a mi, com a pare, m’hauria agradat que tractessin els meus fills. Respecte, confiança, paciència, comprensió…

Fa tot just dos anys que també sóc pare. A mi, això de la paternitat sempre m’havia semblat una cosa que em quedava una mica lluny, però un bon dia el rellotge biològic burocràtic va dir: “ara és el moment!” I en el nou paper de pare d’una nena i un nen que m’estimo amb bogeria m’ha tocat saltar la barrera i anar a l’altre costat. I déu n’hi do, l’altre costat!

Quan exercim de pares i de mares (a mi també m’agrada, de vegades, assumir la part femenina de l’assumpte), correm el perill de traspassar la ratlla fina i bellugadissa que separa el que és compartir-col·laborar i el que és exigir-imposar. I si això passa a les mares i als pares que tenen com a referència més propera del món de l’ensenyament l’escola en la qual van estudiar fa vint o trenta anys… imagineu-vos quan la mare o el pare es dedica a l’ensenyament! Conscient d’aquest risc, defujo segons quines rotllanes a la porta de l’escola i només demano que cada matí el meu fill i la meva filla hi vagin contents. Totes les altres coses són importants, sí, però serveixen de ben poc si es posen per davant del benestar de les persones, tinguin cinc anys o en tinguin cinquanta.

Els lligams afectius que s’estableixen amb els mestres, amb les companyes i els companys, fins i tot amb l’espai físic, són la base sobre la qual s’assentaran tant l’equilibri emocional com els aprenentatges. Per això, el que es fa i es diu a casa és primordial. Un pare o una mare que en lloc d’ajudar els seus fills a trobar-se bé a l’escola la critiquen constantment, els condemnen a passar-ho malament. I jo què vull per a la meva filla, per al meu fill? Vull que aprenguin a conèixer-se i a estimar-se, a conèixer i a estimar, que se sentin valorats pels adults i per les companyes i els companys, que puguin ser feliços i que, en qualsevol cas, jo no sigui mai un obstacle en el seu camí per a atènyer aquesta felicitat. Això és el que m’ha guiat com a mestre (tot i que de vegades no ho he sabut fer prou bé) i això és el que em proposo com a pare.

Cesc Noguera

5 thoughts on “Mestre i pare

  1. Em sento molt identificada amb el que dius en el teu article. Gràcies per compartir aquestes reflexions. Una abraçada.

  2. Cesc, prenc nota dels teus cometaris!!!! El rellotge biològic burocràtic també ha parlat a casa.
    Moltes gràcies, però si només escrivim “col·legues” no queda bé.!!!

  3. M’ha agradat molt el teu article…
    Jo no sóc mare pero sí mestra i penso que tens molta raó…
    M’ha encantat que defugis de les rotllanes de pares davant de l’escola mentre els nens s’entretenen jungant… Sempre he pensat q els nens són nens però no tontos..i se n’enteren de tot.
    Per això és important transmetre’ls seguretat i benestar en aquella escola on passen la majoria d’hores del dia…

  4. Jo sóc mare i mestra.
    M’agradaria remarcar el que dius: “…he volgut tractar sempre les noies i els nois que anava coneixent de la manera que a mi, com a pare, m’hauria agradat que tractessin els meus fills. Respecte, confiança, paciència, comprensió…”
    Jo també penso el mateix. He conegut molts professors que es creuen en una altra capa de la ceba molt superior a la dels seus alumnes. Sentint-los parlar se sap de seguida que o no tenen fills o que han perdut la il•lusió de ser-ho.

    Quan tens fills i segueixes amb ells l’evolució pròpia del seu creixement, el que els preocupa i el que els interessa, d’acord amb el temps present que van trepitjant, te’n adones que no es pot estar sempre dient: “això abans no passava…”, “és que només pensen amb l’internet i les consoles…”, “és que no els interessa el que els expliquem…”, “en comptes de veure tanta tele, o fer tantes activitats extraescolars, haurien de fer més deures a casa…”. ETC.

    Amb respecte, confiança, paciència i comprensió, com tu ben dius, els mestres i professors podem acostar-nos al seu present i des d’allà enllaçar els seus interessos amb tot el que probablement els hem d’ensenyar i el que possiblement han d’aprendre, però que no és l’únic.
    Si “likem” la nostra experiència al seu aprenentatge i als seus interessos segur que sortirem tots guanyant, ells i nosaltres.

Leave a Comment