Ser mestre en la incertesa

Com moltes altres feines, la de mestre també ha canviat al llarg del anys, i en els més recents ho ha fet de manera accelerada. Qualsevol mirada retrospectiva a la professió ens permet observar que els canvis han estat qualitativament significatius. D’una banda, ho han estat en la dimensió institucional: el currículum, la pedagogia, l’avaluació, l’organització interna de les escoles, l’accés a la informació o les condicions laborals dels professionals de l’educació són alguns exemples d’aquests canvis.

Malgrat que les interpretacions sobre la direcció d’aquests canvis són diverses, difícilment es pot negar que el vessant més tècnic i professional dels ensenyants ha experimentat millores. És més fàcil accedir a la informació i al coneixement, ha augmentat la flexibilitat d’allò que s’ensenya, han millorat substancialment les condicions de treball o s’han experimentat noves maneres d’organitzar l’escola que han trencat amb la rigidesa inoperant per atendre un alumnat cada cop més divers. És evident que en aquests canvis hi ha inevitablement components d’incertesa i necessitat d’adaptació. Una major autonomia i flexibilitat per a la tasca docent van acompanyades de processos de ràpida obsolescència del coneixement, i obliguen a desplegar habilitats de selecció del que es pot treballar a l’aula i com fer-ho.

D’altra banda, però, els canvis han estat igualment importants en el vessant més expressiu de l’educació. I aquest és el terreny on la professió sembla entrar més en “crisi”. La pèrdua de respecte a l’autoritat docent, la desmotivació i la manca d’esforç, la incompetència de les famílies per a educar els hàbits, les relacions gairebé clientelars que despleguen els pares dels alumnes amb l’escola o la diferència de “nivells culturals” a l’aula, l’excessiva sobreprotecció dels pares, són expressions comunes en les reunions de claustre o en les tertúlies de cafè.

La incertesa en aquest àmbit és gran i genera sovint preocupació i desànim. Davant d’això, hi ha qui opta per la “dimissió de facto”, i sobreviu com pot a la feina. Però hi ha també un professorat que no s’hi resigna i que no “ho fica tot al mateix sac”, que no dóna per descomptat que els eslògans actuals sobre els usuaris de l’escola són sempre certs i que lluita i cerca com reconstruir la seva professió amb la convicció que, si la societat canvia, l’escola també ho ha de fer i també ho han de fer els mestres.

Cal tenir molt present que la incertesa no és exclusiva del professorat, també és present en els nois i noies que van a escola i en moltes famílies que veuen com el model de socialització que van rebre quan eren petits potser no és vàlid ara per als seus fills.

Només des de la insistència en la reconstrucció professional d’un mateix és possible vèncer la incertesa. Per això s’ha d’insistir que cal exercir de mestre, amb responsabilitat, i no dimitir.

Xavier Bonal
Adjunt per a la defensa dels drets de la infància
Síndic de Greuges de Catalunya

2 thoughts on “Ser mestre en la incertesa

  1. Estic totalment d’ acord amb el teu article. L’ escola al llarg dels últims vint anys ha canviat moltíssim i per anar a millor.
    També val a dir que els canvis més grans a nivell de personal i medis s’ han produit en els últims cinc anys.
    La feina de fer de mestra és una feina variada, creativa i engrescadora.
    També estic d’ acord amb el problema de les dimissions pedagògiques , penso que principalment són degudes a que a l’ escola se li demana molt, de fet totes les mancances de la societat, a vegades dóna la sensació que s’ han de solucionar des de l’ escola.
    Els docents necessitem el compromís de les famílies i de l’ alumnat i recordar que les aules no són camps de batalla.
    De tota manera sóc optimista i confio en la capacitat dels meus companys i les meves companyes de reinventar-nos cada dia i millorar així la nostra acció educativa.
    Pilar Oliva

  2. Benvolgut Xavier

    Des de ja quasi 24 anys de profesió de mestre contemplo, cada vegada més indignat, la divergència de valors en l’escola i en la societat “dels rics”. Com podem lluitar els que encara creiem en valors com la solidaritat, l’esforç, el treball, la disciplina, la constància, la reflexió, … amb tots aquells (des)valors que ens inculquen constantment les noves tecnologies? Per un infant actual, el plaer immediat és de fàcil consecució: només cal ecaparrar-se amb un “assaig-error” en qualsevol joc virtual sense cap més risc que perdre el temps (i la joventut en alguns casos – sabies que determinada cònsola de jocs d’una prestigiosa marca és un dels regals estrella que es posa en les llistes de noces?).

    On som avui en dia TOTS els agents educatius dels nostres joves? Només a l’escola? Estem tots tan atrefegats en treballar per l’esclavitud dels béns materials que hem perdut una mica el nord, no creus? Saps quants infants de secundària viuen avui en dia pràcticament SOLS durant el dia deixant-se còmodament “educar” per la televisió, els jocs virtuals, el FaceBook, el Messenger… I cap d’aquests agents està en mans de mestres o pedagogs…Alguns dels nostres joves tenen tanta feina a estar al dia de les novetats virtuals que viuen una vida així, virtual, superficial, sense riscos…i sense guanys, val a dir.

    “Ser mestre en la incertesa” bon títol. Els mestres estem perdent una mica “l’encaix”, no entre els alumnes, sinó en la societat. Representem una manera de fer i de pensar que sovint no troba lloc a la vida que dissenyem entre tots: no hi ha temps de parlar, de jugar a córrer, de cantar, …. I tenim moltes vacances, cobrem molts diners pel que fem, vivim més bé que volem i encara ens queixem!

    Quan un arriba a aquests pensaments, la via de sortida més fàcil és la dimissió (no seríem pas els primers que ho han fet, els mestres). Però jo que encara soc una mica escèptic amb els jocs virtuals, sé que aquesta dimissió, que vindria a ser com tancar la màquina, no seria un assaig-error impune, seria acabar amb el sistema operatiu per sempre! … i a mi encara em queda corda!

Leave a Comment