home_t_01

Francesc Pedró: autonomia escolar, lliçons de les comparacions internacionals.

Quan algú, en aquest cas Francesc Pedró (senior policy analyst del Centre for Educational Research and Innovation de l’OCDE), és capaç de mantenir l’atenció d’un auditori de més de 800 persones, totes elles qualificades en l’àmbit educatiu, procedents de direccions de centres, inspecció, tècnics, etc. de tot Espanya, amb una conferència de dues hores farcida d’estadística i de dades comparatives a nivell internacional, és que està dient coses noves. Està donant punts de vista diferents argumentant-los amb extrema solidesa i claredat. Vam aprendre tant aquell matí que de seguida vaig pensar fer-ne un comentari a la secció “hem après” del Bloc. Ara que m’hi poso se’m fa impossible fer una ressenya de la conferència per la densitat d’informació que en Francesc Pedró va aportar. Només intentaré subratllar les tres idees més destacades en forma de titulars, tot recomanant-vos que aneu a la web del Departament a cercar els documents del Primer Congrés sobre l’Èxit Educatiu i l’Autonomia de Centres organitzat conjuntament pel Departament d’educació i el Ministerio de educación, en el marc del Pla de suport a la implantació de la LOE, que es va celebrar els dies 23 i 24 de novembre a Barcelona.

home_t_01

La solvència de les anàlisis comparatives internacionals rau, al meu entendre, en la precisió amb la que s’han de definir els paràmetres a comparar i en l’esforç de síntesi que fan els investigadors per a establir categories útils i aplicables en els diferents contextos. En el cas de l’OCDE es comparen països desenvolupats europeus, americans i asiàtics amb nivells de renda equiparables, i es fa un esforç per extreure’n dades comparables, com en el cas del PISA, que és l’estudi sobre educació més conegut de tots els que elaboren.

1. A major autonomia millors resultats

El primer paràmetre que es va analitzar és el de l’autonomia escolar, aclarint que l’autonomia és la transferència, en major o menor grau, dels següents camps:

  1. L’organització pedagògica
  2. La planificació escolar
  3. La gestió del personal
  4. Els recursos i la gestió econòmica

Els graus d’autonomia s’estableixen depenent d’on cau cada competència, és a dir, quin volum de decisions recau a cada nivell, des de l’estatal, fins al regional, al municipal o al de centre. Quan es relaciona l’autonomia escolar amb els resultats en matemàtiques obtinguts en les proves PISA, s’observa una correlació significativa: a major autonomia millors resultats.

 

Francesc Pedró
Francesc Pedró

Quedava tan clar a la gràfica, que vaig pensar: ja tenim el titular. Però tot just iniciàvem el fil d’una argumentació que va anar perfilant models d’autonomia, basant-se en diferents variables. Es va fer palès, per exemple, que quan es correlacionen aquests models amb els nivells d’inversió en educació, la despesa acumulada per alumne té un pes relatiu en els resultats acadèmics. En canvi, en variables com la separació per nivells, les hores d’estudi, etc. el pes de l’autonomia en els resultats acadèmics és molt marcat perquè possibilita l’adequació pedagògica a les necessitats de cada entorn.

Però quan semblava que no hi havia cap dubte sobre els beneficis de l’autonomia de centres, el discurs va fer una inflexió alertant sobre el fet que la competència entre escoles afavoreix els resultats però és inequitativa. En el model de major autonomia dels centres, la disparitat entre els resultats acadèmics obtinguts entre centres és la major, en canvi els nivells d’èxit s’igualen molt en el model municipalista (és a dir, aquell que concentra la majoria de les decisions en l’àmbit local) en què el municipi actua redistribuint les desigualtats.

2. Sense avaluació externa, l’autonomia de centres pot abocar al fracàs

Per mi aquest va ser el segon titular del matí: el control directe amb supervisió, en el model d’autonomia de centre flaqueja. Per tal d’evitar riscos cal passar a un model de control indirecte per avaluació, que a més de processos d’autoavaluació introdueixi formes d’avaluació externa. En aquest punt ens va mostrar experiències innovadores en les quals es posen en joc no només els resultats sinó també els mètodes, la didàctica, l’organització de l’aula, del centre, el rol dels docents, dels equips directius, etc.

Les dades mostren com els millors resultats s’obtenen quan es combina una major autonomia de centres i un màxim de control extern. Per tant l’autonomia ha de créixer al mateix ritme que el recolzament per part de l’administració i una major exigència. Francesc Padró va anomenar model burocràtic a aquest model que cal superar, enfront d’un model emergent que hauríem de tenir com a horitzó, i va marcar-ne les següents diferències:

Model burocràtic Model emergent
Avança per tempteig encert/error, basant-se en l’experiència Avança per referència a uns estàndards universals en els resultats; es basa en l’evidència
Uniformitza Diversifica
Se centra en la informació: provisió d’imputs Se centra en l’obtenció de resultats, ouputs
Supervisió Devolució de la responsabilitat als equips docents: se’ls fa confiança com a servidors públics
De la retòrica de l’equitat A la pràctica equitativa

3. Per administrar l’autonomia cal un nou model de lideratge

Finalment apareixia el tercer punt clau: el perfil de la persona, o l’equip de persones, que ha de pilotar aquest major nivell d’autonomia escolar. Sobre això també hi ha dades comparatives prou interessants:

– Quan el lideratge, és a dir la funció directiva, es limita a qüestions administratives, els efectes sobre els resultats són irrellevants.

– Quan el lideratge és pedagògic té efectes positius sobre els resultats perquè promou una major cooperació entre els docents (en aquest model d’autonomia articulada al voltant d’un projecte pedagògic comú, el docent és el que perd pes individualment, hi ha un clima més positiu i es milloren les relacions professorat alumnat. També hi ha un major reconeixement de les pràctiques innovadores).

Per tant, va concloure, en l’eficiència docent tenen més pes el lideratge i el marc de treball en equip que la formació bàsica i permanent del professorat. En realitat l’autonomia del centre coarta l’autonomia del docent perquè desprivatitza l’exercici de la docència. A partir d’aquí el debat està servit.

Marta Comas

2 thoughts on “Francesc Pedró: autonomia escolar, lliçons de les comparacions internacionals.

  1. Molt raonable… Si no fos perquè, en una cultura més orientada a les persones que no pas a la tasca (Höfstede) i on el que es proposa és “autonomia per als problemes” (Sennet, parlant de la “corosió del caràcter), senzillament NO FUNCIONARÀ: als centres on no hi ha problemes, continuarà no havent-hi. Als centres on hi ha massa problemes, continuarà havent-hi, i se’ls haurà de continuar ajudant (“pobrets…”). Però, als centres on realment l’autonomia fóra útil, el fet de viure en una cultura orientada a les persones més que no pas a les tasques, dificultarà les millores.

    Què proposo: Que, DE DEBÒ, S’ACABI FENT EL QUE ES DIU QUE ES FARÀ: AUTONOMIA DE CENTRES. I no un doble vincle impossible en el qual ens “obligaran a ser lliures”.

  2. Gràcies Marta per fer aquest resum de la conferència d’en Francesc Pedró; pels que no hi erem ha estat molt útil coneixer les línies de l’anàlisi que fa i com dius de les “coses noves que diu”

Leave a Comment