Què és un infant?

Què és un infant? Sembla que aquesta pregunta hauria de ser fàcil de respondre, però no estic segur que realment ho sigui. I m’hi han fet pensar d’una manera especial els actes commemoratius del vintè aniversari de la Convenció dels Drets de l’Infant.

Deixaré de banda els elements sexistes que pot contenir el redactat del text, que n’hi ha, començant pel títol, perquè m’interessa més reflexionar amb el lector sobre la figura de l’infant avui. És clar que tradicionalment s’ha pensat en les criatures com a projectes d’adults, més que no pas com a éssers humans subjectes de drets. Només un adult (i si voleu filar més prim encara, un adult blanc i mascle) ha estat veritablement persona amb tots els atributs durant una bona part de la història.

En aquest aspecte concret, la Convenció va ser innovadora. No solament protegeix l’infant i li garanteix (de iure, que no de facto) l’accés a molts drets, béns i serveis bàsics ignorats fins al 1989, sinó que entra fins i tot en terrenys com l’obligació dels estats a assegurar a l’infant el dret a manifestar la seva opinió en tots els afers que l’afectin. A més, la Convenció proclama el dret de l’infant a la llibertat d’expressió, pensament, consciència i religió.

De la importància pràctica de l’aprovació de la Convenció en pot donar una idea, per exemple, el fet que obligui els estats signants a complir-la en tots els preceptes. A Catalunya, concretament, va servir en els anys 90 per a pressionar la Generalitat perquè oferís cobertura sanitària i plaça escolar a tots els menors estrangers en situació administrativa irregular. Quan aquest criteri ja s’aplicava a Catalunya (basant-se en l’obligació dels estats d’acomplir la Convenció) hi va haver algunes sentències judicials que van estendre l’obligatorietat d’aquesta norma a tot Espanya.

Per tant, queda clara la importància pràctica i real del text que va promoure l’ONU i que ha estat el que ha signat un nombre més alt d’estats fins avui (si la memòria no em falla, només Somàlia i els Estats Units s’han negat a ratificar-lo).

Infants de 18 anys?

Però la qüestió de fons, per a mi, continua essent la mateixa que dóna títol a aquest article. Segons el primer article de la Convenció, “s’entén per infant tot ésser humà menor de 18 anys”. És cert que, en els països desenvolupats, hem tendit a protegir la població (i no només els menors d’edat) fins a tal punt que algunes veus ja comencen a posar el crit al cel. No estem creant uns petits monstres irresponsables? No estem facilitant que la ciutadania es cregui immune a tots els mals propis de la vida i faci responsables els poders públics de totes les seves desgràcies i frustracions? I, d’altra banda, té sentit considerar infants tantes persones que arreu del món fa molt de temps que viuen com a adults?

Actualment hi ha una confusió ideològica descomunal, que també afecta la qüestió sobre les minories i majories d’edat. Les contradiccions són enormes. Per exemple, en la nova llei de l’avortament el tema estrella ha estat la proposta que les noies de setze anys puguin avortar sense permís dels pares. Sense entrar en consideracions ètiques o morals, ni tampoc en la qualitat de les relacions que moltes noies mantenen amb els pares, resulta que la societat té assumit com a normal que en aquesta mateixa edat les noies puguin tenir lliurement relacions sexuals (fins i tot amb un adult) i legalment es poden casar. Aleshores, en què quedem?, són madures o no ho són? De fet, l’ordenament legal té una resposta clara: des dels catorze anys hi ha ja una responsabilitat penal.

I ja que parlem de qüestions penals. Resulta del tot contradictori que un partit, el PP, que ha plantejat la proposta de reduir l’edat penal i fer responsables i castigar amb pena de presó fins i tot nois i noies de dotze anys, consideri que als setze les dones no poden decidir sobre una qüestió que afecta el seu futur d’una manera tan determinant. En això, les contradiccions dels sectors més conservadors són flagrants i solen plantejar una “esquizofrènia” perillosa. En el fons, en el discurs conservador hi ha la idea que s’ha de ser molt dur amb els dolents, que sempre són “els altres”, els quals han de poder anar a la presó com més aviat millor i, en canvi, hem de ser molt protectors amb “els nostres”, els “normals”, els quals mereixen un tracte especialment delicat.

Darrere d’aquestes i altres polèmiques hi ha al darrere preguntes sense resposta que deriven de la del títol. És el mateix ser infant que ser menor d’edat? Estem disposats a fer créixer els menors al ritme que els toca i a acceptar-ne les conseqüències? Quin és l’espai dels infants en la societat, més enllà del seu paper com a consumidors o com a audiències? Fem tot el que és a les nostres mans per ajudar-los a madurar o més aviat estem aconseguint infantilitzar el conjunt de la societat?

Àlex Masllorens
Assessor de Relacions Externes en el Departament de Justícia de la Generalitat

One thought on “Què és un infant?

  1. Com que hi han una pregunta final fantàstica, m’ atreveixo a respondre;

    La voluntat del desitg col.lectiu general no està gaire clara perque implica quelcom profund vinculat directament amb l’ esforç, el dolor i el patiment; tots ells valors molt poc ” de moda ” socialment .

    Permetre , acompanyar i afavorir als infants arrivar a ser adults comporta
    ” reconeixement ” i ” generositat ” per part dels adults responsables, també comporta deixar espai per l’ errada i la rectificació…. i donats els temps actuals el que resulta més ràpid i fàcil és anticipar-se i no permetre l’ autogestió que genera segur, creixement personal i autonomia alhora que mots maldecaps i ” contenció ” d’ angoixes als que ” figurativament ” hem de ser models pel futur…..
    Amb tot estic convençuda que encara hi han adults que hi posen ganes i es trenquen el cor i el cap per intentar transmetre pautes i normes amb una societat que cada vegada vol tenir més infants … durant més temps, per crear col.lectius durant molt més anys fràgils, delicats i consumistes….. !!!!!!.

Leave a Comment