La conversa amb Raimunda Pàmpols s’esdevé en un dia plujós d’aquest mes de març. La Raimunda arriba amb el seu paraigües i el seu bastó, predisposada, curiosa. Ella forma part d’aquesta entranyable generació de mestres de la postguerra. Va néixer l’any 1938 a Les Borges Blanques i va començar a treballar als 21 anys a l’escola Casas . Des de llavors i fins que es va jubilar, es va dedicar a la formació d’adults.
És una mestra – ho segueix essent i ho serà sempre- per vocació, per convicció. Entusiasta i il·lusionada, la Raimunda no és una persona de grans teories. De fet no li calen. La seva llarga trajectòria com a docent s’ha basat en uns principis tan senzills com són la voluntat de servir a la comunitat i la fascinació davant l’aprenentatge, el propi i el dels altres.
Dels seus anys d’infantesa recorda especialment l’any en què va anar a l’escola de les Borges Blanques: recordo un pati molt gran, l’olor de la pinassa i també una escala preciosa. Quan l’escola va celebrar el seu 75è aniversari em van convidar; els pins ja no hi eren, ni tampoc l’escala… Ens fem grans i tot va canviant, però sempre ens quedaran els records.
Veu estudiar doncs a les Borges Blanques?
No, de fet jo vivia a Barcelona i vaig anar a escola a Barcelona. A Les Borges hi vivien els avis i a l’escola de les Borges hi vaig anar tan sols un any, quan jo en tenia sis. A Barcelona vaig anar a una escola privada, on vaig fer el batxillerat. Ens anàvem a examinar a l’institut Verdaguer. Després vaig fer magisteri a l’escola Normal, que es trobava a la Rambla Catalunya; les pràctiques les feia al Pere Vila. D’aquella època en recordo el mal estat en què es trobaven les escoles, sobretot les públiques…
I l’any 1959 vau entrar a treballar a l’escola Casas …
Per a mi va ser tot un impacte. Acostumada a com estaven escoles, mal pintades, biblioteques tronades, amb tot tipus de mancances… entrar a l’escola Casas va significar entrar en un món especial. L’edifici de l’escola era una donació d’una empresa privada per acollir un centre on les nenes, les noies i les dones del barri es poguessin educar, es poguessin formar.
Quin era l’ambient que es respirava a l’escola?
Formidable. Hi havia una gran directora, la senyora Gràcia Pont. Era una dona exigent, però aquesta exigència començava per ella mateixa. I el grup de mestres estava molt unit; tothom treballava per una mateixa causa.
I vau començar ja fent formació d’adults ?
Sí, en concret de dones. Va ser una gran experiència. Jo tenia 22 anys i em vaig trobar amb mestresses de casa, moltes d’elles amb feixugues càrregues familiars, que venien els vespres amb una empenta increïble per rebre formació. Formació domèstica, planxa, cuina… I també formació cultural, que és l’àmbit del qual jo n’era la responsable. M’il·lusionava i m’engrescava veure aquelles dones amb tantes ganes d’aprendre. I el fet que, malgrat fos més jove que elles, m’acollissin com una més del grup, em va donar molta confiança. Llegíem el diari, escoltàvem les notícies de la ràdio, les comentàvem, les transcrivíem… Molt aviat vaig tenir la plena convicció que aquell era el meu món i que hi havia molta feina a fer en el camp de la formació d’adults, i molt especialment de les dones.
Heu viscut l’evolució que hi ha hagut en aquest camp de l’educació en els darrers quaranta anys: quina va ser la següent etapa que us va tocar viure ?
L’escola sempre ha d’evolucionar segons els canvis, segons les necessitats socials. En aquells anys, des de l’escola Casas varem entendre que les nenes que sortien del centre als 14 anys, fóra bo que rebessin algun tipus de formació que els ajudés a trobar feina. En aquest sentit, la senyora Pont hi va posar molta voluntat. Jo sabia escriure a màquina i tenia nocions de comptabilitat, així que la senyora Pont em va demanar si podia fer-me càrrec d’aquestes nenes. Vaig començar amb 15 nenes i dues màquines d’escriure. Fèiem doncs mecanografia, càlcul mercantil, els ensenyava a redactar cartes… Va ser un èxit. Al carrer Pelai hi havia l’escola Pràctica que feia cursos de comerç, i varem arribar a un acord perquè les nostres alumnes poguessin anar-hi per examinar-se i obtenir algun tipus de certificat que els permetés d’entrar a treballar en una oficina, en una empresa. Veient que l’experiència funcionava tan bé, l’ajuntament ens va proporcionar més màquines d’escriure, més mestres… Després, durant els anys 70, en establir-se l’ensenyament reglat, es va produir un gran canvi: teníem la gent d’alfabetització, els neolectors, els qui volien obtenir el certificat o el graduat escolar… Va ser una autèntica revolució en la formació d’adults. Fins aquell moment només teníem dones. A partir de llavors, vingueren també els homes. L’ajuntament va voler reciclar molts dels seus empleats i a classe venien bombers, guàrdies urbans… Teníem les classes plenes. I es van fer bé les coses: les mestres que fins aquell moment havien fet formació domèstica es mantenien al seu lloc de treball fins a la jubilació, i en deixar de treballar eren substituïdes per professores d’ensenyament reglat.
I de l’escola Casas vareu anar a La Pau…
Va ser l’any 1984. De l’escola Casas no en volia marxar ningú, però l’Ajuntament obria un nou centre a La Pau i calia anar-hi. I, com sempre, hi varem posar tota la il·lusió del món amb l’objectiu d’implantar el mateix esperit de l’escola Casas en aquest nou centre.
Aquí a La Pau, hi vareu treballar fins a la vostra jubilació, ocupant diversos càrrecs…
Si, va ser així, i sempre al districte de Sant Martí. A l’escola La Pau hi vaig treballar de coordinadora, de directora, de cap d’estudis…
Una constant en la vostra trajectòria com a mestra d’adults és aquesta implicació en el projecte educatiu de ciutat …
Sempre m’ha interessat i m’ha motivat. A més a més, Barcelona és una ciutat que ofereix moltes possibilitats pels mestres. Sempre hi ha esdeveniments, commemoracions, exposicions, fets molt oportuns per convertir-los en centres d’interès del treball a l’aula.
Jo sempre ho he fet i m’ha donat molt bons resultats.
Com a mestra de català, de quina manera us heu plantejat l’ensenyament ?
En l’aprenentatge d’un idioma, crec que el punt de partida és conèixer el vocabulari, aprendre a parlar, acostumar-se a fer-se entendre i a comunicar-se en aquest idioma. Desprès, un cop superada aquesta fase, s’ha de començar a treballar en l’estructura i les bases de la gramàtica, de l’ortografia. En el coneixement d’un idioma, l’ortografia és una polidesa. És evident que s’ha d’acabar escrivint sense faltes, però el més important és la comunicació.
Heu estat mestra durant molts anys, com vau viure el fet de jubilar-vos?
Sempre he seguit fent coses. Faig classe de català per a nouvinguts, per exemple. Va haver-hi un moment en què un seguit de doloroses circumstàncies familiars em van deixar en una situació de tal desànim que em semblava que no podia seguir endavant. Però gràcies a l’atenció de les que havien estat les meves alumnes, i a la de companys d’estudis que em van donar la possibilitat de participar en el muntatge de l’exposició sobre els temps de postguerra “Temps de silenci”, vaig recobrar la força per seguir endavant.
Aquesta relació amb les ex alumnes segueix existint…
I tant. És una relació entranyable. Les estimo molt. El dia que la primera de les meves alumnes va entrar a la universitat com a major de 25 anys, vaig viure una satisfacció indescriptible. Jo l’havia format, l’havia conduït… Són unes dones extraordinàries . Aquesta relació em serveix per motivar-me i poder estar a la seva altura. El contacte que mantinc amb elles m’evadeix de la solitud. Estic segura que jo he après més d’elles, i que m’han donat més del que jo els hagi pogut ensenyar o donar. Si jo he tingut algun protagonisme, ha estat gràcies a elles, a les meves alumnes. Algunes d’aquestes dones tenen una qualitat innata per escriure, per manifestar els seus sentiments. Utilitzen les metàfores i les comparacions de forma intuïtiva, escriuen textos preciosos.
Les estimeu i elles també us estimen. Expliqui’ns això de la pissarra de la Raimunda.
Quan jo els feia classe volia que coneguessin la ciutat, que assistissin a actes, a conferències. Aprofitàvem els esdeveniments ciutadans per treballar: l’any dedicat a Mercé Rodoreda, a Issac Albeniz, a Idelfons Cerdà, a l’Antoni Gaudi… I en aquest context es va celebrar al districte un Congrés de Dones en què elles van participar. Així es van adonar que també elles podien organitzar-se, podien fer coses, i van crear una associació que actualment està integrada per unes 30 dones que es troben a la seu del districte cada dilluns, i ens veiem, ens truquem, fem tertúlies que estan obertes a tothom . I seguim treballant, els faig xerrades… Aquest any hem treballat l’any Cerdà: els poso deures, anem a veure exposicions…
I aquesta associació té per nom “La pissarra de la Raimunda” – ella n’és la presidenta honorífica-. El seu nom li ve perquè a la Raimunda, a la Raimunda Pàmpols, a la seva mestra, les seves alumnes la van conèixer davant d’una pissarra, una pissarra que simbòlicament l’acompanyarà sempre, perquè la Raimunda sempre seguirà essent una mestra fidel als principis que marcaren la seva carrera: “en l’aprenentatge, el que és important és la il·lusió i la capacitat de renovar-se i de saber transmetre i rebre”. Aquesta il·lusió la continua motivant per participar en conferències, en tertúlies, en tots els actes on li és possible d’assistir; i així segueix practicant aquesta voluntat tan arrelada en ella d’aprofitar totes les oportunitats per poder transmetre i rebre, per poder comunicar i ajudar els altres perquè també ho puguin fer.
Quan acabem la conversa segueix plovent i la Raimunda, amb el seu paraigües i el seu bastó, se’n va pensant segurament en el que ens ha dit poc abans: “aquest matí he sentit per la ràdio que aquest any el dedicarem a Maragall i ja estic donant voltes per veure com ho podem aprofitar” .
Consell de redacció