Pàrvuls

Alguns dels nens i les nenes que he vist aquest matí caminant cap a l’escola són segurament els nous alumnes de les classes de pàrvuls. Alenteixo el pas mentre els observo. Comença el curs. Quin guirigall a la vorera! Tots barrejats, grans i petits, mares i pares, fins i tot alguna àvia donant instruccions a un ganàpia d’uns deu anys: «Menja’t primer l’entrepà i després et prens el suc, d’acord?».

Els petits tenen tres anys i no saben que inicien un llarg viatge. Tenen encara no menys de quinze anys d’escola. Quantes coses per aprendre, quantes emocions per sentir, quants moments per riure i també per avorrir-se!

Què deuen voler aquests petits que s’esperen que obrin la porta de la desconeguda escola nova? Si els ho preguntéssim no ho sabrien dir, però no ens costa imaginar-ho. Volen que els estimin, com ens passa a tots. Aquest xavalet que ara em mira, segur que espera sentir-se acollit, trobar el somriure comprensiu de la mestra quan aixequi els ulls, després d’haver-se tacat la bata amb pintura; o sentir la maneta confortablement agafada per la manota dreta d’un mestre després d’haver-se perdut al passadís del pis de dalt, sense saber què fer, quan complia l’encàrrec d’anar a demanar la grapadora blava al despatx.

M’afanyo una mica i gairebé ja no sento el xivarri de l’entrada de l’escola. Em permeto un instant de nostàlgia. Un altre setembre. Un altre curs. Uns altres pàrvuls. Com seran d’aquí a quinze anys? Els haurem ensenyat a estimar, a ser acollidors, a somriure comprensivament davant els errors involuntaris dels altres, a ser capaços de donar seguretat i confiança als qui se senten perduts? I de sobte, la meva imatge reflectida en un aparador dient-me: «Vinga, espavila, nano, que arribaràs tard».

2 thoughts on “Pàrvuls

  1. Entendridor… el meu fill de 3 anyets potser era un d’aquests que tu vas veure i, saps? has sabut resumir en quatre línies tot el més important que espero i desitjo per a ell. Com a mare, i com a professora d’uns altres nois i noies que ja estan en aquesta altra etapa que dius, de 15 a 18 anys, intento tots els dies donar-los el millor que tinc: carinyo, confiança en ells mateixos, optimisme, el poc o molt que sé, tot acompanyat sempre d’un somriure, fins i tot quan els ajudo a buscar el camí emmig de la confusió que moltes vegades els envolta i que no els permet identificar el que és millor per a ells i que alhora els farà feliços.
    Moltíssimes gràcies per la teva mirada, la que tots hauríem de tenir.
    La mare del Guille

  2. Sóc mestra jubilada .
    La teva reflexió m’ha portat a reviure aquests moments entranyables, que jo he viscut a la escola que compartia fent classe per als Adults .
    I com molt bé descrius era un gaudi veure l’arribada d’aquests petits que omplien l’escola d’un guirigall, que encetava una etapa llarga, però plena d’il•lusions .
    Enhorabona i sort!
    Raimunda

Leave a Comment