Bonic, molt bonic és el nou edifici del Consorci d’Educació de Barcelona; bonica, molt bonica és la seva web…
quasi tant com la web personal del senyor Hereu; impressionat, molt impressionant és el gir telemàtic cap al progrés de les llistes del professorat; blanca, molt blanca és la nova distribució a l’europea del calendari escolar; mil, milers de nous alumnes àvids de coneixement.
Però, què passa amb els professors sense aula?
Un es va formant any rere any amb la il·lusió d’arribar qualsevol dia al seu destí incert, gaudint i carregant-se pel camí d’acrònims del tipus CAPiDEA o augmentant els seus nivells de llengua com si de complexos vitamínics es tractés; carregant-se de màsters i postgraus que obriran de ben segur les portes de l’olimp acadèmic.
Però, un altre però dels molts que vindran, després de la gran sort i privilegi de ser premiat amb diverses beques i atorgats els honors de substituir catedràtics de sabàtic cansats de la seva esgotadora feina, quan a un, després de molts anys faltaria més, se li acut el fet d’aixecar la maneta per recordar els cants de sirena promesos i ja llunyans en el temps… ai, il·lús! (http://www.nestbeschmutzen.blogspot.com/).
Tot matant la vaca per desmamar el vedell, un ja s’havia apuntat a totes les llistes hagudes i per haver on podia demostrar la seva excel·lència en allò que sap fer, amb la confiança que els molts acrònims i les moltes vitamines preses per la llengua el duran, finalment, allà on hauria d’haver estat d’un bon principi… ai, beneit!
Però, què carai, un any sabàtic com a catedràtic universitari no li va malament a ningú, això sí, sense cobrar ni un duro ja que els becaris PDI, que augmenten l’estatus internacional de llurs universitats i fa anys que exerceixen en patera acadèmica, no tenen dret a l’atur ni al reconeixement dels anys treballats. A més, ben pensat, això li servirà a un per posar en solfa les últimes tendències educatives, enviar currículums i fer networking acadèmic a les cues del Consorci… ai, borinot!
Tot i això, un s’ensuma la maror en veure’s amb satisfacció a les llistes de les escoles de la casa de la vila comtal però que no sona el telèfon; s’ensuma la tempesta quan rep la numeració de l’ínclita borsa de treball dels mestres catalans; s’ensuma la tragèdia quan després d’enviar cent setanta credencials amb acrònims i vitamines lingüístiques incloses només responen a la crida curricular quatre institucions amb una cortesia exquisida… ai, senyor!
Però, últim ja ho prometo, en fi, un sempre pot pensar positivament que les coses aniran millor perquè a les notícies diuen que falten aules i professors!, que no s’ha de permetre de cap de les maneres que els conspicus fugin a un altre país a la recerca de feina (… això sí, amb el nivell C) després d’haver-los format aquí!, que quan tens una titulació superior, trobaràs feina segur i cobraràs més que els altres!… ai ai ai, amic i estimat professor sense aula!
Valerià Martínez
DEA en Història de la Subjectivitat i Llicenciat en Filosofia.
Ex docent d’Antropologia Filosòfica i PhD candidate de la Universitat de Barcelona.
Professor sense aula.