Cap de setmana llarg amb mal temps. Ens quedem a casa i aprofito per revisar papers i revistes antigues i fer espai en les prestatgeries plenes a vessar. Retallo alguna cosa que no vull llençar i la guardo en les carpetes blaves. De tant en tant, he de revisar les carpetes blaves (plenes a vessar) per llençar els retalls que no he tornat a mirar. I així continua el cicle.
Fullejo informes i articles i m’aturo en un paràgraf gairebé a l’atzar: «Els aprenentatges dels infants estan basats en la pròpia construcció del pensament, consistent en un ensenyament que comença amb la vivència del que es pretén ensenyar, perquè l’infant necessita rebre una sèrie d’estímuls que li provoquin el desig d’aprendre». Quantes vegades haurem sentit coses semblants? Quants cops hem castigat els que ens escolten repetint com si fos original allò que ja ha estat dit?
Fa ja uns quants anys que em moc per llocs de treball de les administracions educatives. Durant tot aquest temps dec haver assistit a alguns centenars —potser em quedo curt— de reunions de tot tipus: consells, patronats, juntes, comissions i assemblees. He mantingut també moltes entrevistes, he participat en tribunals, presentacions, conferències, col·loquis, taules rodones, seminaris i, fins i tot, inauguracions. Pensant en tot això, amb un sobtat interès, intento calcular quantes hores de parlaments he sentit i quantes he xerrat jo mateix. Ho deixo córrer. Tant se val.
Em vénen al cap persones xerrant sense parar, i el que és pitjor, sense pensar. Sense dir res de nou i sense escoltar el que altres intenten dir, aclaparats pel torrent de paraules. Potser m’he fet gran perquè cada dia estimo més el silenci. Per això mateix, em declaro culpable d’haver xerrat molt, de vegades sense pensar ni escoltar, sense haver deixat que altres diguessin coses molt més interessants que la meva inútil, repetida i defensiva xerrameca.