Actualment presenta i dirigeix El debat de BTV; abans havia conduït altres programes a TV3, com Versió directa, Fem empresa i L’oblit del passat (Canal 33). Però molts de nosaltres el recordem especialment per ser el director i presentador dels Telenotícies de TV3 durant dotze anys.
L’any 2000 va fundar la productora Orbita Max, responsable de documentals com Nòmades de la condició humana (2002), Asha, la filla del Ganges (2003),Històries d’aigua (2003), Aventura al Nil (2004) i The nomad experience (2006). De la mateixa manera, Llompart ha escrit, produït i dirigit la primera pel·lícula en gran format IMAX®, El misteri del Nil ( 2005), i també és productor i director del primer llargmetratge europeu de ficció rodat íntegrament en 3D, Viatge màgic a Àfrica (2010).
Malgrat aquesta dilatada experiència en el món del cinema, Jordi Llompart, per damunt de tot, es considera un periodista. «El cinema és una versió més del que a mi m’interessa i m’agrada, que és comunicar», ens comenta aquest reconegut professional de la comunicació, compromès, des de sempre, amb un periodisme honest, responsable.
Amb ell hem volgut parlar de la incidència dels mitjans de comunicació en la societat, especialment pel que fa a la canalla, i també d’altres temes relacionats amb la infantesa; un món que ell estima particularment i al qual dedica la seva darrera pel·lícula.
– Creieu que els mitjans haurien de tenir una funció social, de servei públic?
Crec que una bona part sí; que una gran majoria l’haurien de tenir d’una forma més clara i evident. Aquesta vocació de servei social s’està restringint a unes certes cadenes, les cadenes públiques, i dins de les públiques, cada vegada més, s’està limitant a certs programes, a certes pinzellades. I això em sap greu. Penso que les televisions públiques haurien de fer un servei públic de qualitat tant per comunicar com per educar.
– I les televisions privades?
En aquest cas és lícit que no tinguin un plantejament tan rígid sobre aquest tema, però crec que qualsevol tipus de televisió, només pel sol fet de dirigir-se a la societat, hauria de tenir el seu ideari, un propòsit comunicacional que fomentés valors democràtics, de tolerància…
– Fins a quin punt aquesta és una opció personal del professional de la comunicació?
Penso que el periodista que treballa com a informador ha de ser conscient que la informació és un tema molt sensible, i que segons com prepari aquesta informació arribarà al receptor d’una manera o una altra. Per tant ha de ser exigent amb ell mateix i intentar que aquesta informació sigui el màxim objectiva possible. El periodista no ha de jugar a manipular aquesta informació per servir-la ja manipulada a l’interlocutor que la rep: que sigui el mateix interlocutor que la manipuli, ell sí que és lliure de fer-ho. Aquest plantejament forma part del nostre codi deontològic. Les primeres fornades de periodistes després de la mort de Franco van abraçar aquest codi amb molta decisió, amb molt entusiasme, i es van viure uns anys d’un periodisme molt digne i molt conseqüent. Des de llavors fins ara aquest esperit s’ha anat pervertint; la majoria dels periodistes han passat a formar part de les trinxeres polítiques per fer guerra a favor d’uns o dels altres; de forma activa o passiva s’han convertit en mercenaris del joc pervers de la política. Crec que no és per aquí per on hem d’anar: nosaltres no hem de ser soldats de cap exèrcit ideològic, nosaltres hem de ser militants del periodisme, de la comunicació, de la informació, i això comporta una sèrie d’obligacions, per damunt de tot de les quals ha d’estar l’honestedat, l’objectivitat i el rigor. Si tot això ho perdem el periodisme perdrà tota la credibilitat.
– Sembla que cada cop més els informatius de televisió tendeixen a prioritzar l’espectacle…
Unes televisions més que altres. En tot cas la frontera entre l’espectacle i la informació sovint és difícil de delimitar. Aquest és un exercici professional necessari però no senzill. Sobre aquest tema, professionalment, hem fet molts debats. A mi em va tocar cobrir la informació sobre el cas de les noies assassinades d’Alcàsser. Allò era un autèntic xou, però bé s’havia d’informar; el cas era, sens dubte, una notícia que s’havia de donar. La qüestió és com s’han de tractar aquestes notícies. I aquí hi ha molts graus diferents de tractament, un dels quals evidentment et du al simple espectacle o bé, contràriament, a una possible rigidesa informativa que tampoc és del meu gust. Aquest és un debat interessant, però no fàcil.
– Que hi ha una servitud respecte a les audiències és evident. Fins a quin punt és possible, però, crear audiència a partir d’objectius educatius?
Pel que he viscut, aquest plantejament només es fa en certes televisions públiques, com és el cas de TV3, que el conec. Però malauradament, sovint, no es troba el canal, l’hora, el moment, per fer aquesta televisió educativa en essència de manera que arribi fàcilment a la població. Amb això no vull dir que no s’hagin fet i es facin coses, però costa.
– Un exemple d’aquest tipus de televisió podria ser el Club Super 3?
Sens dubte, el Club neix amb una voluntat i uns fonaments educatius molt marcats. Jo crec que ens hem de felicitar que una televisió pública com la nostra, en el seu moment, hagués creat un programa educatiu com aquest. De totes maneres val a dir que amb el decurs dels anys, programes amb objectius molt ben definits van canviant. Cal tenir en compte que les persones que han de prendre decisions en una televisió, sigui com a directors, caps de programació… se senten molt pressionades pels resultats d’audiència, fet que pot provocar el progressiu abandó d’aquests objectius fixats de bon principi cercant una franja de públic més àmplia.
– És aquest un condicionant determinant?
No, i aquest és un repte també molt interessant. Per exemple, amb la sèrie L’oblit del passat vam plantejar-nos parlar de la conservació del patrimoni cultural de la humanitat i alhora reflectir la realitat social i cultural dels països que visitàvem, i tot plegat fer-ho d’una manera que fos entretinguda.
– Una bona mostra de la possibilitat de fer un programa educatiu i amè alhora…
Exacte. Com també ho és la pel·lícula El misteri del Nil, en què un component d’aventura, com és la gesta èpica d’una expedició de científics i no científics que baixen per primera vegada, durant cent quinze dies, pel Nil Blau, es complementa amb reflexions i informacions sobre els pobles, les cultures, les religions que anàvem trobant en aquest llarg camí. Les coses que he anat fent sempre han volgut anar per aquí.
– Passem al tema de la relació entre la mainada i els mitjans: la canalla es passa més hores davant de la televisió que a l’escola. Què es pot fer des de l’escola per educar en aquest sentit?
L’escola té molt present que la canalla veu la televisió una mitjana de quatre hores diàries i que aquest fet significa que cada dia, els nens i les nenes estan quatre hores desconnectats d’ells mateixos, un temps en què, en la majoria dels casos, no pensen, no vibren, són espectadors passius, i això no els ajuda a créixer. Crec que és important que a l’escola es donin elements que ajudin la canalla a comunicar-se de forma audiovisual; que els nens aprenguin a utilitzar els mitjans en profit seu, i que se’ls eduqui fomentant el seu esperit crític. Hi ha molta gent, molt jovent, que es relaciona a través del món audiovisual però que viu en una tremenda solitud.
– Fomentar l’esperit crític a través de la lectura de la imatge?
Hi ha escoles que ho fan. Però no em referia necessàriament a aquest tipus d’educació, que també és força vàlida. En tot cas, però, la mainada avui dia viu immersa en un món replè de llenguatges audiovisuals i se’ls fan seus de forma natural i rapidíssima. Entenc que l’escola l’hem de reservar perquè hi hagi el temps i l’espai necessaris per treballar tot allò que s’ha de treballar, que no és poc. L’escola no ho pot fer tot i s’ha de plantejar quines són les seves prioritats. Hi ha molts mestres que pensen que de televisió, els nens, ja en veuen prou a casa per dedicar-hi més temps a l’aula, encara que sigui en un aspecte tan interessant com el de la lectura de la imatge. L’esperit crític l’entenc com un valor, com d’altres, transversal. Un valor que ha de ser comú en totes les fases i aspectes de l’aprenentatge, de la seva evolució com a persones. Un valor que, en realitat, és una eina importantíssima per poder-se protegir, per saber triar, per créixer. Si es fomenta aquest valor, jo estic convençut que els nens aprendran a utilitzar els mitjans d’una manera més apropiada per a ells mateixos.
– Probablement, per aconseguir més eficàcia en aquest procés caldria també comptar amb la col·laboració dels pares…
Naturalment. És imprescindible i malauradament no acostuma a ser així. Crec que hi ha una renúncia massa generalitzada per part dels pares a educar els seus fills. El pensament «el meu fill ja me l’eduquen a l’escola i a casa que faci el que vulgui, que jo no vull perdre el temps, que prou maldecaps tinc», està massa estès. Estem traslladant massa responsabilitats als mestres. És a casa on els nens veuen la televisió, i és a casa on se’ls hauria de limitar aquesta visió a uns horaris, a uns continguts. L’efecte negatiu i perniciós de la televisió es produeix a casa quan se la utilitza com un element per tenir la canalla entretinguda i que no molesti. Juguen prou els pares amb els seus fills? Hi parlen prou? Comenten el que han fet durant el dia? Probablement no: els deixen asseguts davant l’aparell de televisió fins a l’hora de sopar i llestos. Sortosament no tots els pares actuen així però crec que són encara una minoria.
– Segons alguns estudis, la canalla d’ara té mes pors que la d’abans i un dels motius, diuen, podria ser la influència de segons quins programes de televisió…
No ho crec. Tampoc sé si és veritat que tenen més pors. Sí que entenc que les pors canviïn. Potser els nens d’ara tenen més por de ser abandonats pels pares. Al seu voltant viuen situacions de separacions, divorcis que abans no es vivien amb tanta intensitat. Un altre tipus de por que pot néixer també de la pròpia inseguretat provocada per haver viscut situacions d’afecte exagerat i alhora d’un desafecte també exagerat. Una por que pot tenir a veure amb la incapacitat que poden experimentar per afrontar segons quins reptes. La sobreprotecció actual dels pares respecte als seus fills podria tenir molta relació amb el fet de fomentar un cert tipus de por: els pares estan pendents, en tot moment, que al seu fill no li passi res: que no l’atropellin, que no el segrestin, que no es faci mal… Possiblement, en aquest sentit, la canalla d’abans era més valenta. El món ha canviat molt i les pors han canviat però no crec que els nens, ara, en tinguin més i que sigui per culpa de la televisió.
– I pel que fa a la imaginació?
El mateix. Entenc la imaginació com un procés, gràcies al qual a partir del nostre llenguatge emocional, i pels mecanismes del nostre cervell, som capaços de crear realitats virtuals, realitats que són imaginàries, artificioses. Des d’aquest punt de vista crec que els humans tenim la mateixa capacitat d’imaginar ara que abans, i per tant, els nens i les nenes tenen la mateixa imaginació que han tingut sempre. L’única cosa que canvia és el llenguatge amb el qual construïm els somnis. Les realitats canvien i lògicament canvien els llenguatges. Un nen d’aquí somiarà, per exemple, que és el Messi i un nen d’una tribu himba somiarà que ell sol ha caçat un lleó amb una llança. En tot cas el que per a mi és interessant és trobar-me nens i nenes que tenen somnis sense cap referent en coses que existeixen al seu voltant.
– Això la teva filla ho tenia…
Sí, i he conegut altres nens i nenes que també ho tenen. Aquesta capacitat no la tenen tots els nens; una capacitat imaginativa prou desenvolupada per crear ells mateixos els seus propis referents, crear els seus propis somnis amb un llenguatge també propi i del tot original. Una cosa que defineix molt aquesta canalla és que no tenen barreres al convencionalisme; que no se’ls fa estrany que un animal pugui parlar, que una persona pugui volar, que una pedra respiri… És clar que aquest tipus de coses tothom les pot somiar però ells són capaços de portar-ho molt al límit. Jo francament crec que no tinc aquesta capacitat.
– Però bé que sou el responsable del guió de totes les vostres pel·lícules, com és el cas del Viatge màgic a Àfrica, una pel·lícula tremendament imaginativa.
Sí, però tot em ve d’ella, de la meva filla. Moltes de les coses que apareixen en la pel·lícula són frases, coses que ella amb tota naturalitat em va dir, em va explicar, coses que em van fer pensar molt i que jo he posat en el guió i que queden recollides en el llibre El cor damunt la sorra.
Hem començat la conversa amb Jordi Llompart parlant dels mitjans i l’acabem parlant de la seva darrera pel·lícula. I entremig sempre la canalla, per la qual en Jordi té una particular devoció. Una canalla que quan surt de veure Viatge màgic a Àfrica està tocada tant emocionalment com racionalment, segons ens explica: «hi ha una connexió molt forta i per altra banda surten pensant, rumiant en coses com el sentit de la vida, de la vida i de la mort, i això és fantàstic». En Jordi ens parla de com, des del punt de vista educatiu, la seva pel·lícula és singular i potent i de com l’entusiasma que serveixi perquè els nens i les nenes es facin preguntes, com la del significat de l’arbre dels avantpassats, element que forma part d’una llegenda del poble boiximà que explica que quan la gent es mor es transforma en arbre. Una pregunta que li han fet els nens i les nenes de 7 anys de la classe dels somnis de l’escola La Mar Bella, que després d’haver vist la pel·lícula han fet un treball a l’aula, amb dibuixos, murals i fins i tot una cançó. I en Jordi Llompart ens ensenya cofoi el que els alumnes de la classe dels somnis li han regalat quan els ha anat a veure a l’escola: la partitura amb la lletra i la música de la cançó, els mandales colorejats, els dibuixos sobre els personatges que apareixen a la pel·lícula, un àlbum que recull els treballs fets a l’aula…
«He volgut explicar un conte màgic a l’Àfrica contemporània, un conte que transmeti uns valors, uns sentiments. Un plantejament que no té res a veure amb les pel·lícules espectacle o de pur entreteniment», ens ha comentat en Jordi, uns objectius que, sens dubte han guiat la llarga trajectòria d’aquest home, malgrat tot essencialment optimista, reconegut professional de la comunicació compromès amb una manera de comunicar honesta i conseqüent amb els mateixos principis que el van moure a implicar-se en el controvertit camp del periodisme.
Joan Simó