Margaret Gibson

Reflexió sobre l’educació intercultural en el contetx escolar

Fa temps, quan es començava a parlar d’educació intercultural, s’havia d’aclarir que no anava adreçada únicament als alumnes de les cultures minoritzades, ni tampoc, en exclusiva als centres amb alumnat d’origen estranger. Afortunadament, avui tothom està d’acord amb la idea que l’educació intercultural va adreçada a tot l’alumnat i que són els centres més homogeneïtzats, des del punt de vista cultural, els que més haurien d’incidir-hi. Desenvolupar la competència intercultural és necessari per a tot l’alumnat, ja que tots han d’aprendre a viure junts en una societat cada vegada més plural i complexa.

Comparteixo la visió que atorga a l’educació intercultural la finalitat d’aconseguir una societat més igualitària i justa, sense exclosos ni conflictes greus derivats de visions estereotipades, de prejudicis, i capaç de respectar la diversitat cultural interna, pròpia d’un món en procés de globalització. A més, segons les orientacions vigents del Consorci d’Educació de Barcelona per a l’organització i el funcionament dels centres educatius, l’educació intercultural implica un model que potencia la cultura del diàleg i de la convivència, i ajuda a desenvolupar la consciència i el sentiment d’igualtat com a condició prèvia per al coneixement i el respecte de les diferències culturals.

És evident que estem encara lluny d’aconseguir entorns culturals com els citats més amunt. Al meu parer, pel temps que fa que es parla d’educació intercultural i pels minsos resultats obtinguts, deu haver-hi altres factors com ara dificultats afegides, infravaloració de la seva importància, o simplement irresponsabilitat, que han impedit construir models educatius interculturals realment eficaços. Què és el que no s’ha tingut en compte o no s’ha fet? Què hem desestimat com a útil per avançar en el camí del diàleg i la convivència intercultural i ens està impedint avançar? Quines resistències cal combatre i amb quins recursos comptem per fer-ho? És evident que per assolir les finalitats de l’educació intercultural hi ha certes coses, per fer i ensenyar, més útils que d’altres i que són valuoses en si mateixes i per a tot l’alumnat. Començaré, per tant, per enunciar unes quantes premisses que em semblen rellevants, amb l’esperança que serveixin de base per a l’argumentació o discussió:

Margaret Gibson
Margaret Gibson

1. Acollir la diversitat cultural, social i religiosa millora la qualitat dels aprenentatges i té repercussions directes sobre els resultats educatius, ja que permet a l’alumnat (a tot l’alumnat, però especialment al dels grups minoritzats) sentir valorada la seva identitat i identificar-se més amb l’escola. Els nois i les noies han de poder percebre que mantenir les pròpies referències socioculturals d’origen i integrar-se escolarment no tenen per què ser objectius inconciliables ni contradictoris. Es tracta de facilitar el que Margaret Gibson ha definit com a «acomodació sense assimilació».

2. La cultura i els valors de les persones són sistemes oberts i dinàmics, que es van actualitzant i refent de forma voluntària i s’enriqueixen en interacció amb el medi en què es troben. Si per part del professorat i de l’alumnat es respecten els ritmes d’evolució de cada persona i es té en compte la seva dimensió emocional en lloc d’imposar determinats interessos, valors i normes amb intencionalitat assimiladora, serà més fàcil per a les famílies i l’alumnat nouvingut anar incorporant formes culturals i lingüístiques de la societat d’acollida.

3. L’educació intercultural suposa una ocasió d’aprenentatge i canvi, no solament per a l’alumnat sinó també per al professorat, ja que comporta la possibilitat d’aprofundir en els coneixements i revisar les actituds personals i prejudicis. També és una oportunitat de transformació dels centres educatius a través de la modificació d’estructures i formes organitzatives per part dels equips directius, si bé és cert que aquesta transformació l’haurien de facilitar més els poders polítics promulgant normes i oferint recursos realment efectius a l’hora de prevenir els conflictes interculturals en els centres.

D’aquestes premisses se’n deriven unes tasques que, al meu parer, han de prioritzar els equips directius i el professorat, si realment es volen assolir objectius de millora respecte de l’educació intercultural.

Els equips directius tenen la responsabilitat de millorar o crear, si cal, les estructures i formes organitzatives que comportin espais d’intercanvi i comunicació on el professorat pugui manifestar els problemes reals que van sorgint en el dia a dia, contrastar les diferents creences i opinions, i fer-se conscients dels propis prejudicis i de les actituds que se’n deriven, preveient els suports o espais formatius que ajudin a superar les dificultats que es detectin.

Així mateix, han de vetllar perquè el centre reflecteixi la realitat dels alumnes que hi assisteixin. Sense caure en folklorismes, cal que en la vida quotidiana i en les activitats del centre es faci evident, més enllà de les declaracions de principis, el respecte i reconeixement de la diversitat d’orígens i de cultures dels seus alumnes o de l’entorn més proper.

Un altre aspecte, potser el més important, és el reconeixement explícit que sense la igualtat en dignitat i drets bàsics no hi ha diàleg intercultural possible. Aquesta acceptació de l’altre en condicions d’igualtat cal exterioritzar-la i materialitzar-la combatent les actituds i conductes racistes i oferint, alhora, un model cultural crític amb les perspectives monoculturals i coherent amb el pluralisme present al centre o a l’entorn.

Per acabar, és una tasca fonamental, també dels equips directius preocupats per una educació intercultural, tenir en compte la dimensió comunitària del fet educatiu i preveure les relacions amb les famílies i amb l’entorn: el moviment associatiu del barri o la localitat i les relacions amb els grups culturals minoritaris.

Quant al professorat, no ens podem sentir aliens al fet que la interacció intercultural es dóna generalment en un pla de desigualtat i jerarquies culturals, juntament amb uns sistemes d’estratificació de classe i gènere i que, per tant, estem sotmesos al risc de contribuir a perpetuar la divisió entre dominants i dominats i majories i minories. Evitar aquest risc no depèn tant del què ensenyem com de les actituds, els valors, les intencions i les expectatives relacionades amb el com ensenyem (fent servir enfocaments metodològics d’estil cooperatiu que estimulin la interacció i l’intercanvi i enfocaments socioafectius, en lloc d’estimular la competitivitat); per a qui ensenyem (per a tots els alumnes o només per als que poden seguir-nos el ritme); i per aconseguir què (l’èxit acadèmic és molt important, però no sempre garanteix l’èxit personal i laboral de l’alumnat).

Convé recordar també que cal exercitar l’empatia, el saber ficar-se en la pell de l’altre, per poder després ensenyar als nostres alumnes aquesta habilitat social i desenvolupar les competències socials bàsiques, ambdós aspectes indispensables per a les relacions interculturals. Aquesta empatia exigeix sovint saber prendre distància d’un mateix i, a vegades, qüestionar-nos la validesa de les pròpies conviccions.

Richard Dawkins
Richard Dawkins

Finalment, el professorat ha de tenir present que no és innat tenir una actitud oberta i interessada pels diferents, sinó una construcció social i, com a tal, s’ha de promoure i ensenyar, s’ha de fer «normal» a força de reflexió i molta pràctica. Els alumnes han de conèixer com es construeixen els mecanismes de rebuig a la diversitat (etnocentrisme, islamofòbia, xenofòbia, racisme…), han de poder identificar-los en si mateixos i trobar la manera de transformar-los. En aquest sentit i per acabar, m’agradaria recollir unes paraules de Richard Dawkins, expert en etologia i comportament social i autor del llibre El gen egoista, que es tornen especialment significatives, des del meu punt de vista, en el context d’aquest article: «si el lector desitja, tant com jo, construir una societat en què els individus cooperin generosament i amb altruisme al bé comú, poca ajuda es pot esperar de la naturalesa biològica. Tractem d’ensenyar la generositat i l’altruisme perquè des del punt de vista genètic hem nascut egoistes».

Pilar Ugidos
Directora de l’escola Miquel Bleach

One thought on “Reflexió sobre l’educació intercultural en el contetx escolar

  1. El llegir l’article m’ha fet reflexionar seriosament. Comparteixo la filosofia de l’escolarització inclusiva, en un entorn educatiu multicultural, de cohesió social, de diàleg, respecte i convivència; però això fa que em torni a plantejar una sèrie de qüestions que, ja les tenia clares però, avui he decidit exposar-les:

    – ¿És educació intercultural, igualitària i justa deixar que es “vagin creant”, o fomentant directament, les ESCOLES d’ACOLLIDA (per no dir ghettos) amb més d’un 90% d’alumnes nouvinguts? Això està passant a la nostra ciutat.
    Els professionals que portem molts anys treballant en escoles amb alumnes amb necessitats educatives específiques (emocionals, d’aprenentatge, socieconòmiques, d’incorporació tardana…) som els que estem més al costat dels nostres alumnes, entenent les seves dificultats de comunicació, d’adaptació i d’aprenentatge. I fent tot el possible, des del primer moment, per a fer que es sentin bé al seu nou entorn (espai, organització i normes bàsiques de convivència), companys i mestres.

    – Quan s’acabarà aquesta doble moral d’estar a favor de l’escola inclusiva i tenir escoles marginals? És respectar i acollir la diversitat cultural concentrant-la en unes poques escoles públiques amb un altíssim percentatge d’alumnes nouvinguts?

    – ¿Si es van ajuntant totes les minories culturals (xinesa, sud-americana, pakistanesa, marroquina, romanesa,…) no és la mateixa administració qui està minoritzant la multiculturalitat? Per què aquesta administració no es passa uns dies o setmanes treballant dins les aules, a les files, als patis… al costat dels mestres; amb un alumne o cap del país al grup, amb una nena nouvinguda una setmana i un altre nen la setmana següent?

    – Jo, com a mestra, estic convençuda que, en general, els meus companys sí són respectuosos amb el ritme d’aprenentatge, l’evolució personal, la llengua familiar i la cultura pròpia del nostre alumnat, però també som els més conscients de que no tenen l’oportunitat de conèixer la nostra llengua, jocs, festes i tradicions d’una manera directe, com que gairebé tots són d’origen estranger, ho fan a través de nosaltres, els seus mestres: amb les nostres explicacion, cançons, contes, festes a l’escola i sortides culturals. I no es viuen ni es comparteixen igual totes aquestes noves experiències si no es fan amb companys de les seves edats, que ja les coneixen, les expliquen i comparteixen d’una manera espontània: d’igual a igual.
    On queda l’escola inclusiva i el treball cooperatiu?

    – Els mestres som els primers a tenir en compte i valorar molt positivament els esforços i resultats dels nostres alumnes, però, l’administració educativa, amb els seus indicadors, les proves diagnòstiques, les competències,… segons s’avalua als alumnes (i també als mestres!), que es fan amb una baremació general, no ens donen la raó. I com que no aconseguim miracles, doncs no som prou bons i ens hem de replantejar la nostra metodologia perquè, evidentment, qui no en sabem adaptar-nos a les noves exigències multiculturals som els mestres!!!

    Gràcies per llegir-me, no sé si servirà de res però és la meva experiència, el que sento i penso. I com deia aquell… “ALGÚ HO HAVIA DE DIR!”

Leave a Comment