Aportacions externes

La meva relació amb l’escola sempre ha estat externa, hi he intervingut des de fora en l’àmbit de la natura i el medi ambient i bàsicament generant materials o proposant activitats. A més, ja des d’abans de jubilar-me, m’havia orientat professionalment cap a altres bandes i havia abandonat gairebé del tot el contacte amb el món escolar. O sigui que la meva experiència és llunyana i escadussera, però responc a la invitació de dir alguna cosa en aquest altaveu amb molt de gust i encara més humilitat.

Sempre m’he mirat l’escola amb admiració i amb temença. L’admiració i l’estima, tenyides tal volta d’un pessic d’ingenuïtat, provenen de la mirada de qui no penetrant en les seves interioritats la valora com una realitat magnífica on preval l’esforç, l’interès i la generositat dels mestres i una bona resposta de la majoria d’alumnes. Potser també pel fet que en els meus contactes esporàdics, he anat a raure i a relacionar-me amb una part del col·lectiu d’ensenyants molt ben predisposada, amb ganes d’innovar i d’anar més enllà dels mínims establerts. Me n’he trobat molts i a més he tingut la satisfacció de veure com un gruix important de gent d’aquesta mena en qualsevol centre tenen una notable capacitat d’empènyer el col·lectiu i de marcar el caràcter de l’escola. Són doncs els avantatges de la mirada distesa, ja sabem que quan ens aproximem molt a qualsevol realitat li veiem les rugositats, les imperfeccions del contorn i la pols que no acaba de marxar mai, però a mi em sembla que, excloent busca-raons i rondinaires sistemàtics, hi ha una part molt nombrosa de la societat que, com jo mateix, percep sobretot el cantó positiu de la tasca educativa que es fa al nostre país.

Dic que també me l’he mirat amb temença primer perquè el qui s’ho mira a certa distància sempre tem no encertar el diagnòstic, no entendre ben bé què s’hi cou allà dins, deixar-se dur per sensacions i no per l’anàlisi, trobar-ho tot massa bé o tot massa malament. I el temor augmenta quan –com he fet– prepares materials d’aquests dits “pedagògics” i no saps del cert si les teves fórmules són un ajut o un destorb, si coincideixes o no en necessitats i preocupacions, si les propostes que fas són de fàcil encaix amb la feina diària, si tenen tota la qualitat que han de tenir, etc. I una de les temences és que si tu et dediques a intentar convèncer de la importància del educació ambiental, sempre penses que després en vindran d’altres que voldran fer el mateix en d’altres àmbits fins a atabalar el cap dels ensenyants que prou feina tenen. Per això he mirat de respectar tant els mestres que acollien amb entusiasme les propostes ambientals com els qui les deixaven de banda perquè consideraven prioritaris altres centres d’interès. L’últim dubte que et queda és de si jo o els que ens hem dedicat a aquestes coses ho hem fet bé, la por de si hem acabat inculcant quatre tòpics poc treballats que després només serveixen per generar actituds simplistes i plantejaments demagògics o, ben al contrari, el que hem fet ha servit per inculcar estimació i respecte per la natura i pel medi, perquè d’això es tractava, oi?

I estirant aquest fil faré referència a un dels materials pedagògics que vam preparar amb tota la il·lusió ja fa un grapat d’anys. Era un vídeo que incloïa algunes poesies catalanes sobre la natura amb imatges suggerents i il·lustratives. El vídeo l’encapçalava una poesia de Guerau de Liost titulada “Font de sant Marçal” i que comença així:
Deu te guard vianant. Que t’imposi el Montseny
una mica d’amor i una mica de seny.

Jo hauria volgut justament que la meva aportació a l’escola hagués estat aportar una mica d’amor i una mica de seny, confio haver-ho fet esporàdicament, tinc la temença de no haver-ho fet prou, i admiro tants i tantes mestres que ho fan cada dia del món amb perseverant tenacitat.

Manel Cervera
Llicenciat en filologia catalana
Educador ambiental

2 thoughts on “Aportacions externes

  1. Manel em fa molta il•lusió que a l’altaveu d’aquest blog hagis compartit els teus dubtes. Una manera de retrobar, des de la distància, referents i diàlegs sempre enriquidors.
    Els que col•laborem des de fa temps en aquesta tasca d’educar, com tu dius, des de la perspectiva “externa”, és a dir que no estem cada dia dins d’una aula tenim aquesta por de saber si la nostra col•laboració és efectiva o si de vegades podem fins i tot distorsionar el que els centres educatius volen realitzar.
    Per mi l’educació ambiental ha estat, és i seguirà sent una manera d’entendre el procés d’educar i en aquesta tasca hem evolucionat buscant complicitats tant els “externs” com els “interns”.
    Ens hem equivocat segur. Qui no fa no s’equivoca, però tenim experiències que ens permeten identificar criteris de qualitat que, a dia d’avui, hauria d’incorporar qualsevol proposta educativa. El repte és com apliquem aquests criteris en les nostres tasques educatives que poden ser moltes i diverses depenent de la nostra responsabilitat professional: podem crear materials didàctics, podem ser mestres responsables de proposar a l’aula activitats i propostes educatives rellevants que impliquin a l’alumnat en l’anàlisi de la realitat de l’entorn, en la reflexió i la presa de decisions i acció, podem impulsar programes d’educació ambiental des d’una administració, entitat, empresa, associació…
    Crec que ens equivocarem menys si utiltizem la participació i la complicitat dels usuaris des de l’inici de qualsevol proposta educativa. Si ens preguntem, abans de fer res si el que volem fer és necessari o no? Qui ho considera necessari i per què?. Si ens imaginem col•lectivament els resultats que volem aconseguir?…
    L’escola i el professorat ha de deixar de ser receptor, com un contenidor, de propostes educatives massives que no ha demanat explícitament per convertir-se en emissor del que necessita. Un canvi de rol important. Per fer-ho però haurà de tenir clares les seves necessitats i els seus interessos, que evidentment no han de ser els mateixos per a tots. Un procés lent però que demana el repte de donar resposta a aquestes necessitats de l’usuari de la manera més ràpida i efectiva.
    L’educador ambiental més important i el més efectiu amb l’alumnat és el seu mestre, el seu professor… que cada dia, des de qualsevol disciplina, incorpora models, continguts i valors des de la pràctica i visualitzen futurs més sostenibles.
    No tinc clar si s’ha avançat cap aquest model o si s’ha separat, excessivament, la relació entre els actors “externs” (nosaltres) i els “interns”(professorat). La separació mai es bona i en aquest cas no és sostenible ni econòmicament ni ideològicament.
    Una abraçada Manel, un plaer llegir-te. Per cert la cita Montseny, Viladrau, Guerau de Liost, ja pots suposar que m’ha agradat molt, tot i que ara em bellugo molt per Barcelona.
    Ens veiem.
    Margarida Feliu
    Educadora ambiental
    A21 escolar de Barcelona

  2. Una reflexió que fa palesa la necessitat D’incloure l’educació ambiental. Potser en altres èpoques aquesta es passava de puntetes , es limitava a tenir cura de no llençar papers a terra i procurar no embrutar escampant deixalles pel nostre entorna en las sortides al camp, estima i no maltractar als arbres i animals.
    Avui ,la societat desbordada de malalties ambientals: contaminació lumínica,
    Pluja àcida ,Capa d’ozons, contaminació atmosfèrica actualment superant el límits de diòxen de nitrogen … Demana posar amb urgència la solució d’aquest problema.
    L’escola ha de ser la col•laboradora més eficaç .
    La màgia de l’educació utilitzant estratègies que captin l’atenció dels alumnes.
    Molt encertat el vídeo encapçalat per la poesia de Guerau Liost.
    La literatura i la poesia poden anar de la mà per sensibilitzar l’alumnat.
    Recordo escrits dels nostres grans mestres Verdaguer , Mercè Rodoreda , i Maria Àngels Anglada ( La Daurada parmèlia ), grans amants de la natura que poden donar –la a conèixer i estimar-la amb gran subtilesa.
    Felicitacions per la vostra aportació.

    Raimunda

Leave a Comment