taula_rodona_5

TAULA RODONA: Els decrets sobre l’autonomia de centres, la direcció i l’avaluació, a debat

Partitcipants a la taula rodonaPer tal d’aproximar-nos a les expectatives, preocupacions i reptes que es plantegen els equips directius dels centres arran del desplegament de la Llei d’educació de Catalunya (LEC), el consell de redacció de Fer Escola a Barcelona va creure oportú convocar una taula rodona amb persones que ocupen o han ocupat el càrrec de directors d’escoles i instituts de la ciutat per parlar-ne.

En aquesta taula rodona, moderada per José Luis Castel i Mariona Escobar en representació del Consorci d’educació de Barcelona, hi participaren J. Pedro Fernández, de l’escola Mestre Gibert, Miquel Suñé, de l’escola NII de Pràctiques, Roser Reynal de l’institut Milà i Fontanals, Agustí Rubio de l’institut Lluís Vives i Carme López que fins el curs passat havia estat a la direcció de l’institut La Sedeta.

Per introduir el debat, José Luis Castel va referir-se al fet que la LEC «ha suposat una proposta substancial de canvis. Uns canvis derivats de decrets com els d’autonomia de centres, el de direccions o el de l’Agència Catalana d’Avaluació i Prospectiva». A continuació, va agrair i valorar la presència dels assistents com a «gent que està o ha estat al davant d’un projecte educatiu i per tant que pot aportar la seva experiència i opinió en aquest debat».

J. Luís – Fa poc s’ha aprovat un decret d’autonomia de centres. Respon realment al que necessiten els centres?, necessitaríem potser encara més autonomia en algun camp?, autonomia pedagògica, curricular…?, potser no?

Participants a la taula rodona

Agustí – Des de l’administració s’està fent un esforç important per posar la força en els centres: som els centres els que hem d’avaluar, els que hem de contextualitzar-nos, i a partir d’aquí marcar-nos uns objectius, un full de ruta. I el decret d’autonomia reforça aquest plantejament. Des de fa temps, amb els programes de millora s’ha anat donant cada cop més autonomia als directors i als centres per tal que busquessin i formessin els seus models. Pedagògicament crec que avui en dia tenim moltíssima llibertat. De totes maneres encara és un decret massa genèric: un cas d’aquesta necessitat de concreció és per exemple el decret de plantilles.

Carme – Per començar està bé i crec que no s’ha d’arribar a posicions extremes, ni autonomia curricular absoluta, ni un tancament total, però sí que considero que hi ha d’haver una certa unitat en el que es fa a les escoles. Fins ara hem posat molt l’accent en els aspectes curriculars, en qüestió de compensació de dèficits. Tinc el convenciment que el que s’ha fet està bé però crec també que hem de començar a ser més exigents.

Roser – En teoria, sí, perfecte. Ara, jo demanaria encara més autonomia, però amb control per part de l’administració, sobretot pel que fa a la part pedagògica —l’econòmica pot tenir un cert marge de llibertat, però també ha d’estar regulada—. Aquest control és necessari, si no pot passar que ens trobem amb una gran diversitat de centres i sembli que alguns tinguin més nivell que altres: un control, començant per la inspecció, que ens avaluï. En aquest sentit considero el decret d’avaluació imprescindible, fins i tot el valoro per damunt del decret d’autonomia.

Miquel – El decret d’autonomia el valoro positivament, crec que és un pas endavant per millorar, però a la pràctica hi ha condicionants que dificulten dur-lo a terme. El condicionant econòmic per exemple, i parlo concretament de les escoles de primària, que tenen una sèrie de necessitats que si no es poden cobrir difícilment podrem desenvolupar les possibilitats que obre el decret. D’altra banda, llegint aquest decret i també el de direccions ens trobem amb aspectes que poden portar a contradiccions. Un petit exemple: les àrees curriculars i les hores que s’hi han de dedicar. Si l’escola proposa modificar-les, ho haurà de consultar al Departament, que si no ho veu correcte, aturarà la proposta malgrat que el centre tingui aparentment autonomia.

Carme – Jo estic d’acord en el fet que s’hagi de consultar; en els aspectes curriculars s’ha d’anar amb molta prudència.

taula_rodona3

Roser – Si tu planteges un canvi pedagògic ben justificat, normalment te l’accepten. Això sí, si volem millorar, calen unes pautes que marquin el grau d’exigència necessari per assolir un ensenyament públic de qualitat. Encara avui hi ha una diferència clara entre un centre privat i un de concertat, sobretot en el cas d’un centre com el nostre, que és un institut públic de Ciutat Vella. Nosaltres hem de lluitar perquè el nostre centre estigui al mateix nivell que qualsevol altre. I en molts casos això és difícil: nosaltres no tenim la possibilitat de seleccionar, d’escollir els nostres alumnes. I els nivells no els hem d’ajustar per sota. Estic d’acord que hi ha d’haver uns mínims, però aquests mínims els hem de començar a apujar, i fer-ho ja, perquè si no ens perdem en discussions estèrils.

J. Pedro – El decret, sobre el paper, el trobo molt positiu, tot i que els centres no parteixen del mateix nivell. Hi ha centres —conec el cas de primària— que ja tenien el seu projecte d’autonomia i tenien aquesta cultura, però n’hi ha d’altres que no, i fins i tot m’atreviria a dir que no aspiraven a tenir-la. Necessitem molta informació, especialment els equips directius. Jo mateix m’he rellegit mil vegades alguns articles i encara no sé fins on podrem arribar, fins on arribarà el tall, el criteri que s’utilitzarà, com es desplegarà finalment el decret… Necessitem informació i també temps: un període de quatre anys com a mínim en el qual cada centre es plantegi a fons el seu projecte educatiu. Després, el que passa sovint en molts decrets és que a la teoria no l’acompanya la previsió econòmica. I en aquests moments això encara és més complicat.

Carme – De totes maneres, pel que fa a les plantilles i altres temes, com deia abans, hem de cercar posicions intermèdies. La situació és la que és i sabem que l’administració retallarà tot el que pugui, i davant d’això el que no podem fer és adoptar postures maximalistes: tots, centres i administració, hem de procurar administrar i aprofitar el millor possible els recursos de què disposem.

Agustí – En certa manera, ara la pilota és a la nostra teulada. El decret ens dóna responsabilitat: ara no podem dir l’administració ens diu, el Consorci ens mana… No podem dir que la responsabilitat, la culpa, és únicament dels altres i que nosaltres som elements passius. Enfront d’un problema, ara, el director del centre, el professor de departament, els mestres, els pares, ens hem de plantejar també què podem fer nosaltres per solucionar aquest problema.

Roser – Jo crec que hem d’anar amb molta cautela, estic totalment d’acord, però aquesta cautela no ens ha de fer anar al ralentí. Perquè sovint, en ensenyament hem anat tan lentament per introduir canvis que ens ha passat el temps. Bé, tenim quatre anys, com a directora ja em va bé de disposar d’aquest temps, però si tenim les idees més o menys clares i els de dalt també ho tenen clar i ens transmeten aquesta claredat; no dubtem gaire, agilitzem o no acabarem mai.

Miquel – Tornant al tema dels recursos, penso que l’educació, en qualsevol país, hauria de ser una prioritat bàsica i que per tant s’hi haurien d’esmerçar tots els recursos que calguin. Per posar un exemple sobre el que estem parlant: la retallada de plantilles implica que els equips directius han d’assumir més hores de classe i que per tant tenen menys temps per dedicar a la gestió, i és evident que per desenvolupar tots els aspectes derivats del decret d’autonomia el que es necessita és dedicació i temps per a la gestió. Pel que fa a si els equips directius estem preparats o no, considero que ho estarem si hi ha una bona formació i un bon acompanyament per part del Departament, del Consorci i de la inspecció.

Carme – I jo afegiria que calen més trobades entre directors que permetin compartir experiències, també entre els de primària i secundària. Hem de tendir a una visió de globalitat compartida; més unió pel que fa a l’aspecte curricular, si no no ens en sortirem, perquè ara tot va per resultats i no tant per processos.

Participants a la taula rodona

Roser – Estic d’acord que ens falta una bona planificació curricular, i aquí és potser on trobaria més a faltar la relació entre primària i secundària. Probablement, en alguns barris, amb els plans d’entorn ja hem començat però penso que queda molt per fer.

J. Luís – Parlem ara del decret de direcció: com veieu la figura del director?, quin paper creieu que ha de tenir?, quins reptes us plantegeu?

Carme – Hem de canviar la percepció que sovint es té del director de l’escola pública. En la privada, la figura del director és molt més potent. En la pública es considera que el director és un funcionari més que li ha tocat fer de director. Hem de potenciar el nostre paper no tant en feina de gestió sinó també en temps de dedicació efectiva. És una qüestió d’assumir un paper de lideratge, un lideratge visible no solament de la gestió, de la burocràcia, sinó especialment un lideratge de persones. I això comporta estar sempre present, tenir-les en compte i saber treure’n tot el positiu que porten dins.

Miquel – Hem de ser persones capaces d’escoltar, de dialogar, de posar-nos al nivell de l’altre, tenir una visió de conjunt de tot el centre, de tot el que està passant en tots els àmbits, tenir molt clara la planificació que ens permeti arribar allà on ens hem proposat arribar.

J. Pedro – Penso que el paper del director ha de ser el de coordinar, animar, engrescar, portar il·lusió a la gent… i no parar, no parar, innovar de manera contínua. Crec que un paper important del director és treure l’escola de la rutina. I per realitzar aquestes tasques és imprescindible crear un bon equip, treballar en equip.

Roser – Una persona sola és impossible que faci res. Quan tu et planteges presentar-te a direcció ha de ser amb un equip i amb el suport d’una part del centre, si no és inviable dur a terme qualsevol projecte.

Miquel – Hi estic d’acord i en aquest sentit potser hauria estat més adequat que el decret de direcció fos un decret d’equip directiu.

Carme – Entenc que el que s’ha fet ara és marcar un camp molt concret de responsabilitats i, sovint, no tothom té les ganes, la disposició o fins i tot el valor i l’empenta d’assumir aquesta responsabilitat.

Agustí – Un dels reptes que tenim des de la direcció és dinamitzar els claustres. Trencar aquella dinàmica de pensar que si sempre s’han fet les coses d’una manera determinada cal seguir-les fent igual. Fer entendre al mestre, al professor, que ell també és part del problema i per tant de la solució, i en conseqüència que pot proposar i aportar elements nous per solucionar el problema. En un món tan canviant, els claustres s’han d’anar adaptant, han d’estar preparats per innovar i entendre que hi ha moltes més coses de les que preveu la normativa d’inici de curs.

J. Pedro – Una qüestió que em preocupa, compartida entre altres directors, és que sovint fem més d’apagafocs que no d’altra cosa. De fet un director hauria d’ocupar com a mínim dues terceres parts del seu horari en els temes realment importants, com són la planificació o la coordinació, i en realitat no és així sinó que passem bona part del nostre temps solucionant coses immediates, temes de manteniment, de neteja…

Roser – Et dono la raó: quan en el centre passa alguna cosa la tendència és recórrer primer al director. Perquè això no passi, hem de saber organitzar-nos, fer un projecte de direcció que especifiqui molt concretament càrrecs determinats per afrontar els diferents problemes que es plantegin, repartir responsabilitats. En el nostre centre ho hem fet i ens funciona: si en algun moment la directora no hi és o està ocupada i es presenta qualsevol contratemps no passa res perquè el cap d’estudis o la coordinadora pedagògica o el secretari el solucionen.

J. Pedro – El que sí que és cert és que alguna cosa té la direcció que la fa poc atractiva per al conjunt del professorat. Potser exigeix massa responsabilitat…


Miquel –
Sí, és molta responsabilitat, moltes nits sense dormir… He fet de mestre, de cap d’estudis i ara sóc director i, amb les seves particularitats, totes aquestes feines m’agraden, m’omplen, però és evident que la responsabilitat que tens com a mestre no és la mateixa, ni de bon tros, que la que tens com a director.

Agustí – S’ha de reconèixer però que, malgrat els maldecaps, també és una feina agraïda. No obstant això, s’hauria de reconèixer també que, d’acord amb aquesta responsabilitat de què parlàvem, el complement que reben tots els càrrecs que comparteixen la responsabilitat de la direcció és del tot insuficient.

J. Pedro – Sí, malgrat aquestes nits en blanc, jo també la considero una feina agraïda. Em sento director amb els pares ―amb qui penso que has de tenir una relació molt cordial i positiva—, em sento director amb la canalla —amb qui voldria tenir més hores de classe però els meus companys no em deixen—, i em sento director dels mestres, amb les seves inquietuds, els seus problemes. Aquesta diversitat de relacions omple molt.

Miquel – És cert, però aquesta diversitat sovint implica entrar en un camp complicat, perquè nosaltres formem part de l’administració i alhora també som mestres i estem amb els pares i mares, i els alumnes i, a vegades, els interessos no coincideixen. I tu estàs al mig, entre unes famílies, per exemple, que reclamen alguna cosa que tu consideres justa i el Consorci ho veu d’una altra manera.

Carme – Crec que el que hem de fer en aquests casos és posar-nos al costat de qui té la raó, fins i tot sent l’administració. També estic d’acord que la tasca de direcció ofereix moltes gratificacions pel que fa a les relacions humanes. Probablement amb qui a vegades tens menys retons positius és amb un petit nucli del professorat.

J. Luís – Passem ara al tema de l’avaluació: per a què ha de servir l’avaluació?, quin ha de ser-ne l’objectiu?, què hem de fer amb els resultats?

Carme – L’avaluació és absolutament necessària però no sóc partidària de fer públics els resultats. Si ho féssim, haurien de ser del tot contextualitzats. I fins i tot potser ni contextualitzats s’haurien de publicar, perquè és molt difícil que no es produeixin comparacions, i com es poden comparar, per exemple, els resultats de català d’una escola amb un alt percentatge d’immigrants amb els d’una altra que no té alumnat de fora?

J. Pedro – La cultura de l’avaluació ja fa molt de temps que està assumida per les escoles i crec que ens està sent molt útil per reflexionar sobre els processos d’aprenentatge, per introduir propostes de millora i per valorar la nostra feina. Pel que fa a la publicació dels resultats, m’agradaria saber l’opinió de tots els centres, fonamentalment dels que tenen dificultats, els que d’alguna manera ja estan marcats. Només els faltaria això en el moment de la preinscripció, de les jornades de portes obertes…

Roser – Avaluar és molt important i sobretot el fet que s’hagi canviat el concepte d’avaluació en positiu. S’ha passat d’entendre l’avaluació com un llistó per saber quins alumnes aprovaven i quins suspenien, a valorar-la com una eina imprescindible per detectar si estem fent les coses ben fetes, i en tot cas introduir els mecanismes al nostre abast per millorar. En aquest sentit caldria destacar la creació de l’Agència d’Avaluació, com a organisme d’avaluació que s’ha anat institucionalitzant cada vegada més. Quant a la publicació dels resultats, jo, sense contextualització, no ho faria. Nosaltres per exemple tenim més del 90 % d’alumnes immigrats: els resultats mai no podran ser els mateixos que els de moltes altres escoles de la ciutat.

participants a la taula rodona

Miquel – Comparteixo aquesta opinió. No es poden posar en el mateix sac una escola on des de l’1 de setembre fins ara hi han entrat cinquanta alumnes nous i d’altres que no n’han rebut cap. Veig molt difícil poder contextualitzar. Jo no els publicaria.

Agustí – Cada vegada tenim més autonomia i per tant si nosaltres podem escollir, gestionar, decidir si anem cap a una banda o una altra, cal que ens avaluïn. Però una bona avaluació no hauria de ser només quantitativa sinó també qualitativa. Hi ha elements fonamentals dels centres educatius que no se solen tenir presents. Per exemple: les escoles, els instituts, són una eina potentíssima de cohesió social, crec que seria bo publicar resultats també en aquest sentit.

Carme – L’avaluació que es fa en el marc dels PAC (plans d’autonomia de centres) preveu aquest aspecte de la cohesió i de tots els altres objectius que es planteja cada centre. Jo sí que veuria correcte publicar el resultat d’aquesta avaluació perquè no mesura tan sols els resultats acadèmics sinó que dóna indicadors clars de la trajectòria d’un centre segons els objectius plantejats.

One thought on “TAULA RODONA: Els decrets sobre l’autonomia de centres, la direcció i l’avaluació, a debat

  1. Benvolgudes, benvolguts,
    Moltes mercès per donar-nos l’ oportunitat de participar en aquesta taula rodona, d’ expressar la nostra opinió i de fer-la pública. Heu reproduït molt fidelment el que allà es va dir.
    A la vostra disposició per al que necessiteu.
    Una abraçada

    Miquel Suñé

Leave a Comment