Profe rica, profe pobra

Fa anys que la Caterina i la Glòria treballen al mateix seminari del mateix institut de Barcelona. Totes dues tenen cabells blancs sota els banys de color i de postres mengen làctics que els ajuden a mantenir la calç arrapada als ossos. Ambdues han estat exposades a les mateixes inclemències meteorològiques: avaluacions globals diagnòstiques, concursos de càtedres tipus escalafó militar, plans estratègics, retallades de sou, arrancada de cavall i parada de burro amb l’1×1. Les seves cares, però, sembla que diguin que han viscut climes diferents. A la Caterina se la veu sempre relaxada, tant si ha caigut la xarxa i ha d’explicar la lliçó amb guix i pissarra, com si plega una hora més tard perquè una alumna li ha anat a consultar el seu petit drama adolescent, com si es carrega a l’esquena un grup d’ESO per anar a fer treball de camp, com si s’està fins a les tantes corregint els treballs que fa fer als alumnes cada quinze dies. A la Glòria se la veu sempre irritada, tant quan es queixa perquè té una hora buida al mig de l’horari, com quan diu que no pot fer classe perquè el projector no va, com quan diu que a ella ningú la pot obligar a anar d’excursió amb l’alumnat, com quan ha de corregir l’únic examen que fa per avaluació. A final de mes, però, totes dues cobren igual per obra i gràcia de sindicats corporativistes i administracions porugues. Passaran els anys i, quan la Caterina es creui pel carrer amb els seus exalumnes, l’aturaran amb un somriure a la cara i li recordaran alguna anècdota o li explicaran amb orgull com han progressat a la vida. A la Glòria, ningú li dirà ni ase ni bèstia.

6 thoughts on “Profe rica, profe pobra

  1. Jordi, com t’atreveixes? Sóc la Glòria, la teva tutora de batxillerat borinot! Veig que segueixes sent un poca solta. No calia fer referència al meu color capil•lar i menys inventar-te res de la meva dieta. Ara la Caterina, quan em veu, no s’està de fer-me una rialleta altiva com si no hagués estat prou aguantar-la amb els seus aires de superioritat bondadosa kumbaià iupi-iaia durant tots aquest anys. D’altra banda, prou que ho sé, tothom em critica per darrera perquè sempre m’estic queixant de tot i sóc una amargada, però són aquests mateixos els que després se’n aprofiten sense dir ni piu de les meves victòries departamentals. Xato, només faltaria que no cobréssim igual la Cat i jo i, a més, deixa’m dir-te que la feina dels sindicats a la qual et refereixes fan que tu puguis fumar-te aquests puros tan fantàstics que llueixes. El tema de l’administració ja no et dic que no… Però, estimat Jordi, ni falta que m fa que em parin pel carrer els meus ex alumnes per dir-me com engrosseixen les llistes de l’atur mentre es gasten els diners dels papes en nous màsters universitaris bolonis per fer de professors de secundària dintre de… posem trenta anys? Ara, això sí, com et trobi jo a tu pel carrer no em parlaràs tu no, em sentiràs a mi ben sentit i ves que no et caigui una bona cleca com les que t’havia de fer abans per que callessis.

  2. Una història dinàmica i irònica molt ben escrita . La visió crítica i tendra que inspiren els professors que intenten educar. Em sentiria molt orgullosa de tenir un alumne tan hàbil amb l’escriptura.
    De tots maneres es realment sorprenent i amb el mateix caire la resposta de la professora .com diu la dita popular: “ Els testos s’assemblen a les olles”

  3. Jordi, Jordi, què n’ets d’animal! Mira que et tenia dit a escola que no fossis tant destraler amb els companys! Gràcies pel teu article doncs, em penso, sóc jo la part beneficiada però… A veure fill, mai de la vida has de fer referència a les tècniques pròpies de la dona per enfrontar-nos al pas del temps, tan mateix i més greu encara a la nostra dieta! Sobretot perquè jo prenc làctics per controlar la meva osteoporosi que no és un tema per fer la gràcia. La veritat és, ara que m’has ficat en un embolic amb la Glòria de nou, que la genètica em treu uns quants anys de sobre en comparació d’algunes però pot ser també, tot sigui dit, perquè esmorzo all-bran cada dematí i encara estic feliçment casada amb un kumbaia de xiruques clàssiques, no com d’altres que s’han perpetuat en llur soledat i solteria llibertàries, tu ja m’entens… Sí que em paren sí els meus ex alumnes, ara, ho sento noi però en això té raó la Glòria, no és gaire bonic el que m’expliquen… L’altre dia un em comentà com es va presentar tot il.lús a varius exàmens per a un concurs d’oposicions a la seva universitat i després de tot l’esforç i mesos d’esperes es veu que la plaça ja estava assignada des d’un principi i clar… que li dic, ànims i torna’t a presentar? En fi que et confesso que de vegades dissimulo si en veig algun per no sentir les seves històries fracassades… El somriure, l’orgull i el progrés vital no és quelcom que et trobis avui en dia amb el jovent per desgràcia. Jordi, però, no dubtis mai que sí estic orgullosa de tu, tot i que el tema de exhibir la fumera en públic no ho veig massa clar eh, què ho sàpigues! Records a la Llolita!

  4. Mentre continuem escrivint i difonent històries tan simples i patètiques com aquesta no anirem endavant.

  5. Una història real, tant la de la Caterina com la de la Glòria. El que em preocupa és……. què fer perquè les “Glòries” superin aquest sentiment de queixa i perquè el que fan les “Caterines” es contempli, simplement, com fer bé i disfrutar amb la feina. Hem de ser professors/es “professionals” i l’Administració i els sindicats (quin paper haurien de fer que no fan?), no se com, hauria de vetllar per això; però el que tinc més clar és que, som nosaltres, els professors/es els primers en valorar, defensar i estimar la nostra feina, intentant fer-la el millor que sabem només……. perquè és la nostra feina.

  6. Jordi, jo conec Glòries i Caterines, i el teu escrit m’ha semblat interessant fins arribar als comentaris de la teva Glòria i Caterina particular, i m’ha fet reflexionar sobre com de fàcil t’haguès sigut canviar els noms, i donar personalment les gràcies a la Caterina si et venia de gust, i potser només uns petits instants, tancar els ulls i pensar en la Glòria, en les Glòries, en el perquè de tot plegat, com pot ser que professionals, amb tants anys de treball i lluita per tirar-vos a vosaltres endavant, l’administració ni vosaltres no sap gratificar-les, perquè acaben els anys de professió pensant que han hagut de lluitar per res. Has pensat per un moment que encara recorda qui ets? has pensat que potser en molts moments ha volgut que aquestes habilitats, molt demostrades en el teu text, et donguèssin un futur?
    Suposo que no ho has pensat, com és per nosaltres quan veiem que no treieu el màxim partit quan podeu, i pensaràs que no és el nostre problema, i si que ho és. La majoria de les Glòries, quan tanquen la porta de l’aula i obren la de casa seva, encara tenen els Jordis al cap.
    Espero de tot cor que per un moment sàpigues entrar en les sabates de la Glòria, i pensar com a la nostra manera només intentem ensenyar-vos.
    A, per cert Caterina conec solteres meravelloses, ilustres, grans i ho són elles, brillen amb llum pròpia i no necessiten parella, però seria tant bonic un món feliç amb montanyes d’afortunades com tu!

Leave a Comment