Art i diferència

La literatura, i l’art en general, està constituïda per la diversitat: diversitat de mirades sobre el món, diversitat formal o experimental, pluralitat d’ètiques i estètiques, tot i que aquestes són agrupables, i prova d’això en són els moviments artístics o la formació de grups o tendències. La postmodernitat convida l’artista a modelar les obres d’art d’acord amb un propi disseny subjectual, en relació amb el propi ús del llenguatge i la pròpia visió del món, tot i adherint-se a la poètica, en un camí de recerca d’un llenguatge segons els propòsits de contingut i d’expressió que animin el seu treball. Perquè la creació moderna prefereix la recerca de les formes com un acte lliure de mimesi i de raó, que promou la reflexió i el diàleg amb qui acull l’obra d’art: el lector, l’espectador, l’audiència, el receptor que omple de sentit les possibilitats immanents de l’art. Tot i això els artistes sempre poden crear escola o bé estil. Hi ha països a Europa en què el concepte de l’escola artística, i la seva realitat, és més clàssic que a Catalunya. Aquestes escoles acostumen a girar entorn d’uns artistes fundadors i de les seves receptes artístiques. No obstant això, estem parlant, en la majoria dels casos, d’escoles obertes que infanten, d’una manera o una altra, nous artistes, a banda de l’epigonisme.

Necessàriament hi ha d’haver uns orígens, un passat, més o menys proper, entenent l’art com un diàleg amb la tradició, com un icontínuum històric que es recrea i s’innova. Conèixer el llegat artístic implica aprendre la consciència que d’aquella art s’ha tingut al llarg de la història i conèixer-ne les fites obtingudes, les realitzacions assolides;, suposa adquirir l’alfabet d’un llenguatge per continuar-lo.

A la nostra època la llibertat creativa determina l’obra d’art fins al punt que ara ja es fa cada vegada més difícil de mantenir jerarquies tipificades, biografies modelitzades en excés, apostes artístiques establertes — en el millor dels casos per la tradició i el cànon. Tothom té el seu camí, tothom té la seva diferència. Tot i que l’estètica i la crítica d’art ens permeten de valorar les obres d’acord amb preceptes poètics, la mateixa varietat d’elements i de codis que conflueixen en una obra d’art n’allunya actualment una valoració tipificadora exclusivista.

La qualitat, però, és el vector que uneix la producció artística enllà de la seva diferència. Qualitat i diferència equivalen a unitat i complexitat. La qualitat artística que és noblesa, recerca de forma, creació de bellesa, reflexió humanística sobre aspectes de la vida, dels homes, i la societat. Ens pot arribar a les mans a través dels escassos poemes de Safo o de Rose Ausländer, o bé de la contundència poètica de Dante o Josep Carner. Quin llibre de Kafka és més definitiu, La metamorfosi o El procés? I quin d’Ernest Hemingway, El vell i la mar o bé Per a qui toquen les campanes. I quin de Thomas Mann, La mort a Venècia o La muntanya màgica. No sabríem dir quines són més indispensables, si les obres petites o les grans. Com ara Pedra de tartera de Maria Barbal, que és una obra concisa i essencial, indispensable perquè ens diu amb sinceritat la nostra història social. Tampoc podríem subcategoritzar, per exemple, la novel·la Vida privada de Josep Maria de Sagarra, escrita d’una revolada per l’escriptor, com a novel·la menor per la seva estructura, i si és així, d’acord amb determinats criteris narratius; podem en canvi arribar a justificar que la disposició de la novel·la es converteix en un tret d’estil en una obra marcada per l’exuberància literària de Sagarra. Avui dubtem de l’autoria única de Shakespeare. I al costat de Shakespeare aplaudim la dramaturga britànica Sarah Kane, d’obra breu perquè va morir jove, però decisiva, i que amb Blasted, escrita amb 23 anys, reflexiona sobre el paper de l’amor en una societat bel·licosa, sobre la fragilitat d’una dona i d’una parella i per això romandrà en la tradició poètica per davant d’altres autors més admesos. L’escultura de Camille Claudel, feridora de genialitat, tal volta no ens caldria anar a veure-la tancada al museu de Rodin —amarga pertinença. L’art fet per les dones no depèn de l’home ni és inferior al de l’home. Ha estat relegat per la història. És només diferent. Ara ja és incontestable l’obra de Mercè Rodoreda, però no ha estat sempre així de clar.

Cada obra té el seu caràcter i avui, amb la perspectiva de segles, comença a superar-se, per artificial i limitada, la tendència a jerarquitzar en excés l’art. Si Mozart, Picasso i Shakespeare són entre els més grans, hi són, recordem-ho, per contundència qualitativa, perquè han compost una obra extensa d’alta qualitat. Però amb els autors canonitzats entre els primers no se’n poden amagar d’altres, d’altres nacionalitats, d’altres cultures, d’altres biografies, d’altres obres menys espectaculars, però capaces de desvetllar l’interès intel·ligent i l’admiració. De fet, som actualment en aquest procés de descoberta de l’alteritat artística.

I anem també cap a una democratització més gran de la cultura. Fet que comporta, si les condicions econòmiques i laborals ho permeten, en lloc de posar-hi entrebancs, consolidar l’oci creatiu entre la ciutadania. Malgrat la duresa de la feina, malgrat els atzucacs de la vida; contra la inèrcia de l’emmudiment. En l’art tothom hi pot tenir cabuda, i dir-hi la seva. Com més democràtica i rica és una societat, més ciutadans es dediquen lliurement a l’art. Per accedir al mestratge artístic calen escoles que estiguin a l’abast de tothom, la docència que transmet el coneixement i guia l’aprenentatge, i nogensmenys un entorn sociofamiliar i públic que faciliti la dedicació artística. No sempre és fàcil arribar a assolir la dedicació pacient i perseverant que és necessària, a tenir temps i espai, a room of one’s own, com deia la Virginia Woolf. Una habitació pròpia. Un temps que no s’hagi de bescanviar del tot sense condicions.

En l’època de la difusió mediàtica totalitzant, l’educació artística i crítica permetrà la tria de la qualitat, el diàleg comú i el nivell artístic per sobre de qualsevol altre resultat, sigui el quantitatiu, sigui el mediàtic. I la qualitat artística pot ser magnificent, o bé efectiva, però també fràgil i senzilla. Escrita també a contracorrent. Perquè l’humanisme artístic sempre tindrà la visió de la diferència.

Marta Prunés-Bosch
Professora de llengua i literatura

2 thoughts on “Art i diferència

  1. M’agrada molt com escrius i he llegit el teu llibre i m’ha portat a un viatge molt profund, m’encantes, ets el motiu per el qual em llevo cada dia, espero poder conèixer algún dia a aquesta gran escriptora.

Leave a Comment