Mestres o picapedrers?

La gràcia de les faules és que encara que les haguem sentides mil vegades no perden vigència i cada vegada que les escoltem adopten ressonàncies diferents. Aquest seria el cas de la història que va explicar-nos el professor Juan Carlos Tedesco en la conferència d’inici de curs a l’Escola Pere Vila el passat 6 de setembre de 2011.
Ell la situa a l’edat mitjana, en algun punt incert del Camino de Santiago, en què un pelegrí curiós s’atura per interessar-se per la feina que fa un pobre picapedrer, que sua sota un sol de justícia amb el gest contret pel patiment: «Què feu, bon home?». L’altre fa un esbufec i li respon amb un sec: «Que no ho veieu, que sóc un desgraciat que pica pedra de sol a sol?». Al cap d’una estona, camí enllà el pelegrí es troba un segon picapedrer amb la mateixa actitud esforçada, clavant cops de mall: «Què feu, bon home?». Aquest cop la resposta és d’allò més realista: «Em guanyo el pa amb la suor del meu front». Segueix caminant i encara topa amb un tercer picapedrer encorbat damunt un munt de pedres: «I vós, a què us dediqueu?». L’home aixeca la mirada, s’eixuga el front i, amb un ample somriure que li il·lumina la cara, assenyala la construcció que ja és a tocar mentre diu: «Que no ho veieu? Faig la catedral!».

Quina sort la del picapedrer que ha trobat el sentit de la seva feina! I que, a més, sent adhesió pel projecte col·lectiu en el qual participa! Tots els oients de la sala vam coincidir en aquest pensament. Sobretot en aquests moments en què núvols negres de diversa índole enfosqueixen l’horitzó de l’educació i tendim a equipar-nos amb grans dosis de pragmatisme, malgrat el perill de la pèrdua de sentit. La diferència entre un mestre i un picapedrer és òbvia: les pedres no interactuen. Són insensibles a l’actitud de qui les treballa. Els nens i nenes, per sort, responen als nostres estímuls i alhora ens estimulen, responen a la nostra il·lusió i capten si allò que els intentem ensenyar té un «per a què» o no en té cap. En la conversa amb el professor Tedesco, ell situava el sentit de la tasca d’educar en la justícia social, i en el fet que l’escola té la missió, en el món actual, d’oferir la clau d’accés a tots els joves i evitar l’exclusió al mateix temps que crea un corpus de valors favorable a la idea de solidaritat.

Fins aquí, un text per a l’editorial que ja estava a punt divendres passat. Entremig, un Onze de Setembre especialment reivindicatiu: el clam per mantenir la immersió lingüística es va deixar sentir amb tanta força, i la quantitat de veus que han explicat el lligam entre immersió i cohesió han estat tantes que he escrit un afegit com a final. Avui, primer dia de curs, els mestres i les mestres quan entrin a classe tindran més clar el sentit de la seva tasca. Saben que ensenyant el català a tots els nens i nenes, parlin el que parlin i vinguin d’on vinguin, els estan equipant per donar-los les mateixes oportunitats a tots, i és en aquesta igualtat on comença la justícia.

Leave a Comment