El nen dels veïns

El nen dels veïns, que ja és un noiet de 14 anys, estava força inquiet un temps enrere. Ni una paraula quan entrava a l’ascensor, corredisses pel vestíbul i algun crit a la seva germana.

Potser és perquè havia de començar un altre cop a l’institut. «Quin pal —potser pensava— tornar a començar amb les llibretes, les agendes, els horaris, l’equip de gimnàstica i la gran carpeta on es guarden aquells dibuixos que costen tant de fer. Això, sense comptar els profes. La de mates, per exemple, sempre amb els problemes i les demostracions. O el de socials, que no hi ha qui l’entengui.»

Però potser també estava inquiet perquè ja feia temps que trobava a faltar l’ambient de l’institut, les bromes amb els amics, les estones en un racó del pati per explicar les coses que mai s’expliquen a casa, l’oloreta de les classes i el xivarri del gimnàs. I també els profes. Aquella que parla de coses que fan imaginar com serà el futur, o aquell altre amb qui les classes de llengua passen sense que te n’adonis.

Ahir vam coincidir a l’ascensor. «Bona tarda», va dir. Mentre pujàvem, reia no sé de què amb la germana petita. Són els nois i les noies de l’ESO. Diuen que no els agrada, però tenen moltes ganes de tornar-hi. No saben exactament per què, però la majoria no voldrien mai deixar d’anar a l’institut.

Leave a Comment