La cria del fills

Sobre les coses que són importants, complicades i complexes, tothom gosa opinar i, a més, creu que té la solució definitiva. Mireu sinó les tertúlies sobre la crisi econòmica, el futbol, la independència o la passa anual de grip. Que l’educació pertany a aquesta categoria de coses, ja ho deia Michel de Montaigne el segle XVI a Les essais: «L’únic que sé sobre l’educació és això: la dificultat major i més gran coneguda pels éssers humans sembla que rau en el camp que s’ocupa de com criar els fills i educar-los». Es tracta, doncs, d’un tema de gran dificultat i, en conseqüència, tothom hi vol dir la seva.

Tinc un amic economista que diu que el món no funcionarà fins que l’economia no sigui matèria obligatòria a tots els nivells. L’amic músic es queixa de les poques hores que es fa de música a l’escola. La veïna que empudega el carrer amb els seus gossos diu que s’ha de combatre l’especisme des de P3. Un conegut que és casteller pensa que si la canalla no fa castells a l’escola es perdran les tradicions. La meva col·lega psicopedagoga diu que si ella manés ho arreglaria tot en dos dies. L’associació de protecció del gripau blau demana que el camí escolar passi per la bassa on en tenen uns quants espècimens protegits, per allò de la sensibilització precoç. A mi, que duc entre pit i esquena l’experiència de ser pare primer i avi després, em sembla que qui més raó té és una amiga que diu que les criatures són com les plantes, que només necessiten que se les regui i se les estimi. No sé si té raó; suposo que depèn de què s’entengui per regar i estimar, però per no perdre les amistats, he preferit no preguntar-l’hi.

Jordi Font-Agustí

Leave a Comment