bloc2

Mai és tard per tornar a agafar els llibres

bloc2L’altre dia vaig tenir el privilegi de conèixer els joves que participaven en la taula rodona Altres mirades del projecte de vida professional, noves cultures del treball. Eren esplèndids! Us explicaria moltes coses de cadascun d’ells, però em va cridar especialment l’atenció la Meritxell Verdaguer, una alumna del cicle formatiu de grau superior d’Animació d’activitats físiques i esportives de l’Institut Vall d’Hebron que va decidir reprendre els seus estudis a 32 anys. Diguem-ne que m’hi vaig sentir identificada.

Una estona abans de començar la taula, organitzada pel Consorci d’Educació de Barcelona en col·laboració amb Barcelona Activa i la Fundació BCN FP, que es va celebrar a l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Barcelona, vaig mantenir una interessant conversa amb la Meritxell que em va fer estar molt atenta a la seva exposició posterior.

Raquel Zamora. Bon dia, Meritxell. En primer lloc, et felicito per haver-te animat a tornar a estudiar de nou. Què et va empènyer a fer-ho?
Txell. Bon dia, Raquel. Vaig decidir tornar a estudiar quan em vaig adonar que realment no tenia cap mena de formació. Per diversos motius vaig decidir deixar de treballar i agafar-me dos anys per a mi, per quedar-me a casa i cuidar el meu fill. Però quan feia un mes que era a casa vaig veure que no podia estar sense fer res i vaig decidir preparar el meu currículum. En arribar a la part acadèmica em vaig adonar que no en tenia, que amb allò no anava enlloc. També vaig entendre de debò el que la meva mare em deia quan era petita: «Estudia, que a la llarga et servirà, que has de tenir alguna cosa…». Tenia raó. Vaig posar fil a l’agulla: primer em vaig treure l’ESO, que no l’havia acabada, després la prova d’accés al grau superior i ara el mòdul de grau superior.

RZ. Per on vas començar?
La directora de la guarderia del meu fill em va donar el telèfon d’Ensanyament de Sabadell on em van assessorar. Vaig acabar la ESO i vaig preparar la prova d’accés a l’escola d’adults Alzina de Cerdanyola del Vallès. Aquí em van exposar els centres on podia cursar el Grau.

RZ. Vas deixar els estudis quan tenies 16 anys per incorporar-te al món laboral. Quin va ser el motiu?
T. Bé, el motiu va ser simplement que no m’agradava estudiar i m’ho passava millor anant a comprar i divertint-me tot el dia amb els meus amics. La meva mare em va fer triar entre estudiar o treballar, i vaig decidir treballar perquè a mi la roba m’agrada i me’n podia comprar i gastar el que volia. Treballava i disposava de diners per a mi.

RZ. Estàs casada i tens dos fills. Com compagines la vida familiar i laboral amb els estudis?

T. Doncs ho compagino com puc. Vaig tot el dia de cul, perquè em falten hores al dia. El primer és la meva família, però és clar que en aquests moments és molt difícil poder donar-ho tot per ells. El meu marit m’ajuda molt, sempre em fa costat en tot el que decideixo, i això fa que sigui tot més fàcil. Té molt clar que és una inversió per al nostre futur i que hem de sacrificar moltes coses ara per després guanyar-ne moltes altres. El més dur de tot és quan el cap de setmana la família marxa al parc o a fer qualsevol altra cosa i jo em quedo a casa perquè tinc coses de l’escola per fer. Això és el que tots plegats portem pitjor. Però ja queda poc i espero que tot torni a la normalitat.

RZ. Com vas escollir els estudis d’Animació d’activitats físiques i esportives? Vas demanar orientació professional o tenies clar el que volies estudiar?
bloc1T. A mi sempre m’ha agradat l’esport, he estat patinadora tota la vida. A més, m’agrada l’ensenyament, els nens, la relació amb les persones, i em considero una persona molt extravertida. Vaig decidir que era un mòdul molt adient per a mi, està molt lligat al que jo vull realment, perquè té moltes coses que s’ajusten al meu caràcter. Quan em vaig plantejar tornar a estudiar vaig trucar a Ensenyament, els vaig explicar el meu cas i em van explicar quines sortides tenia i quins camins acadèmics podia seguir per arribar a estudiar el que m’agradava.

RZ. Si tiréssim enrere i tornessis a tenir 16 anys, creus que triaries els mateixos estudis que estàs cursant actualment? Per què?
T. És clar que sí. Hauria enfocat la meva vida d’una altra manera. Hauria acabat l’ESO, hauria fet batxillerat, la selectivitat i hauria anat a la «uni» a fer INEF. Són coses de la vida que, quan t’hi trobes, no les veus, i quan han passat és massa tard per tirar enrere. Però una cosa és molt clara: mai no és tard per tornar a agafar els llibres. Però amb això també et dic que cada cosa té un temps i hi ha un temps per a cada cosa.

RZ. Els teus companys d’estudis són més joves que tu. Aquesta situació t’ha aportat alguna cosa?
T. En aquesta vida sempre aprens coses noves, i de tot sempre t’has de quedar amb el millor. Ells m’han aportat moltes coses, tant bones com dolentes; hem viscut molts moments junts i sempre han sabut entendre la meva situació. No em veuen com una persona molt més gran, sinó com una més del grup, i això em facilita més les coses. Em veuen com una amiga amb un punt de vista diferent. Moltes vegades els aporto experiències i maneres diferents de veure la vida, igual que ells a mi.

RZ. Et queda un any per acabar el grau superior d’Animació d’activitats físiques i esportives, oi? Què tens previst fer quan acabis?
T. Realment només me’n queden tres mesos. Quan he fet les pràctiques he descobert un altre món totalment desconegut per a mi: les persones discapacitades. Vull dedicar el meu futur a aquestes persones. Que estrany que sona! Ha, ha! Són increïbles. Realment són persones molt lluitadores, i dintre de les seves limitacions són increïbles, ho donen tot i són molt, però molt, agraïdes. Podria dir moltes coses d’ells, i en concret de cadascun d’ells, però ara no toca. Em posaré a treballar i no deixaré d’estudiar. Encara que el meu mòdul té moltes sortides, aniré fent cursos de formació en diferents sectors més concrets, més centrats en les persones discapacitades. També et dic que no descarto amb el temps fer una carrera. Això sempre ho tindré pendent, i al final ho faré, però d’aquí a un parell d’anys, quan els nens siguin una mica més grans.

RZ. Quin consell donaràs als teus fills pel que fa als estudis?
T. Suposo que el de la meva mare: que han d’estudiar. Si no volen fer una carrera, que no la facin, però el batxillerat i un mòdul de grau superior, això sí que ho hauran de fer, i evidentment els explicaré la meva experiència. Els animaré i els guiaré en tot el que pugui.

RZ. Per acomiadar-me et diré una cosa que sempre m’ha semblat molt realista: no somiïs el que vols, lluita per aconseguir-ho. Una abraçada i gràcies per haver compartit amb nosaltres la teva experiència.

T. Moltes gràcies a vosaltres per haver-me deixat que us expliqui una mica de la meva vida. La veritat és que ha estat molt interessant, mai no m’havien fet una entrevista i m’ha agradat molt. Una abraçada també per a tu, Raquel, i ha estat un plaer haver-te conegut.

Leave a Comment