Vil·la Joana: educar al límit

Acaba de publicar el llibre Vil·la Joana. 90 anys d’educació especial, editat per l’IMEB.

L’any 2010, vaig anar sovint a Vil·la Joana. Se m’havia demanat que recopilés els 90 anys de trajecte d’aquest centre d’educació especial situat a Vallvidrera i un dels més emblemàtics del país. Hi arribava al matí i en sortia a mitja tarda. El dia a dia en un centre educatiu, sigui quin sigui, sempre té un element de viatge. Mentre el món queda allà fora, unes altres regles de joc, un altre codi de relació i un altre entramat d’expectatives, et situen en un lloc diferent. Molt diferent.

A Vil·la Joana, aquesta sensació s’acusa. L’entorn hi ajuda: el silenci verd de Vallvidrera és un context excepcional. Quan l’any 1920, i de forma pionera, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir una finca rural anomenada Quinta Juana i va traslladar-hi als alumnes de l’Escola de Cecs, Sordmuts i Anormals, l’aposta era clara. Les condicions de natura a tocar la ciutat el feien un lloc idoni per a una educació que havia de ser diferent. Barcelona ja es feia càrrec dels alumnes amb dificultats visuals des de començaments del segle XIX i dels alumnes amb dificultats auditives des del 1843. Va ser l’any 1910 quan va decidir atendre també a nens i nenes amb deficiència psíquica. Que un municipi tingués aquesta sensibilitat respecte a l’educació especial era, a totes, un fet poc comú però alhora era també significatiu del nou moment històric que s’estava gestant. La qualitat de l’educació a Vil·la Joana als anys vint i trenta va situar-lo entre els millors centres europeus. Els congressos, els articles, l’elaboració de mètodes propis, la col·laboració d’especialistes reconeguts com el psiquiatra Joan Alzina i Melis i el foniatra Pere Barnils i Giol, van fer d’aquesta escola un referent. Des de 1954 i fins avui, Vil·la Joana atén a alumnes amb algun tipus de disfunció emocional o cognitiva.

Si a vegades la història és un llast, a Vil·la Joana és a l’inrevés. Les diferents visites que vaig fer-hi em van servir per dimensionar la dificultat d’un treball escassament reconegut. “No m’ha servit mai el mateix mètode quan treballo amb un psicòtic”, “quan un alumne autista es posa a parlar, és un gran èxit”… les entrevistes als professionals del centre posaven paraula a allò que sobre el terreny constatava: les grans dosis d’imaginació educativa, l’arquitectura emocional i la tenacitat col·lectiva que es requereixen quan l’educació treballa en els seus límits. Les històries de vida que es conserven a l’arxiu històric del centre són impactants. Ho és també el dia a dia amb els alumnes, l’agressivitat, la comunicació difícil, la manca de límits, la inexistència de referents vàlids,…. i una llarga llista que, com una muntanya, a Vil·la Joana es creua cada dia. Quan a la tarda, deixava Vallvidrera i entrava de nou al món, l’aprenentatge havia estat definitiu.

Cristina Masanés, periodista i escriptora
Vil·la Joana. 90 anys d’educació especial

One thought on “Vil·la Joana: educar al límit

  1. Moltes felicitats a tots, alumnes i professors!
    Teniu la sort de ser membres d’una escola pionera que durant 90 anys ha sabut donar resposta a aquells alumnes especials oferint-les la possibilitat de poder integrar-se a la societat
    Investigadors , treballadors exemplars , reflex del que constitueix una feina feta amb excel•lència , i amor al llarg d’aquests 90anys.
    Recordo encara les felicitacions tan especials i delicades que any rere arribaven a l’Escola per les festes de Nadal. L’última, la recepta d’una sopa de farigola , inèdita preciosa embolcallada amb una perfumada branca d’aquesta aromàtica planta .

Leave a Comment