bloc1

La millor manera de deixar de ser mestra

bloc1Malgrat el títol, que ningú es pensi que aquest article és un decàleg de formes i maneres d’abandonar la professió. Crec que, si aquest fos l’objectiu del text, potser no caldria ni escriure’l perquè la millor manera d’abandonar la professió és, simplement, abandonant-la. L’objectiu, per tant, és exposar una reflexió personal sobre una qüestió important i és que, en moltes ocasions, ens pensem que per exercir com a mestres el més important és la formació o títols adquirits i, per davant d’això, existeixen altres coses. M’explico…

Quan estudies la carrera t’omplen el cap d’intencionalitats educatives. Has d’ensenyar el que exposa el currículum, però també has d’ensenyar valors de tot tipus. Tampoc ens podem oblidar dels famosos hàbits de salut, de treball i d’estudi. Això es tradueix en una obligació professional d’ensenyar als infants a ser respectuosos, educats, atents, dinàmics, participatius, cooperatius, motivats, actius, autònoms, afectius, expressius, empàtics, ecològics, coeducatius, raonables, creatius, originals, responsables i, fins i tot, a que desenvolupin l’esperit crític i superin les competències bàsiques amb un èxit aclaparador. Per fer-ho et donen una munió de metodologies, tècniques, programes d’estudi, experiències, activitats, recursos, objectius, enciclopèdies pedagògiques, coneixements psicològics, manuals, llistats de trastorns dels infants, llistats de trastorns dels mestres, llistat de trastorns de les famílies i, fins i tot, alguns prejudicis que et diuen que et seran molt útils per a començar a adobar-te en el “camp de batalla” que se suposa que és una escola.
D’aquesta manera acabes la carrera… no saps si molt contenta o espantada o trista… i decideixes estudiar encara una mica més perquè, tot plegat, no ho acabes de veure gaire clar i potser necessites algun llistat més de trastorns com, per exemple, els trastorns del psicopedagog.

Finalment, trepitges la primera escola i, des del minut 1, et poden passar dues coses: la primera és que te n’adonis que res del que has estudiat et serveix; si et passa això, de seguida comences a pensar que necessites estudiar molt més i que, molt probablement, allò que et manca ho van estudiar a classe aquells dies de primavera que tu vas decidir quedar-te a la gespa de la facultat parlant sobre la vida amb algun company o companya. Penses que podries trucar aquest company o companya i preguntar-li si ell o ella se sent igual que tu. Després d’uns dies d’incertesa ho fas… truques al teu company o companya i resulta que els teus sentiments i els seus són exactament iguals. Així que comences a estudiar alguna cosa més amb la confiança que, en un moment o altre, alguna llista de trastorns t’il·luminarà i t’ajudarà a descobrir què és el que realment necessites per afrontar aquesta situació. Tens, això sí, la precaució de no apuntar-te a aquests cursos amb aquest company/a per no caure en la temptació, una altra vegada, de quedar-te en alguna gespa suggerent parlant de la vida i perdre’t’ alguna cosa essencial.

La segona cosa que et pot passar és que, davant de la gran ignorància que sents, et deixis arrossegar pel corrent que es visqui a l’escola i acabis assumint els seus errors i encerts com a formes pròpies i naturals del fet educatiu. Amb el temps, aquesta opció fa que t’oblidis, fins i tot, que vas aprendre unes altres coses i ja no sàpigues que allò que estàs fent ni tan sols ho has escollit. T’oblides que alguna vegada et van parlar d’escoles diferents o de pedagogs que van concebre la institució escolar amb una altra mirada i acabes reproduint tics i inèrcies que assumeixes com a teves.

Però… què és el que ens passa exactament a les mestres??? La meva teoria és que, precisament, el problema radica en que som mestres i que, inicialment, hem de deixar de ser-ho.
Continuo l’explicació…

Tu vas amb el cap inflat de coneixements, d’objectius, continguts i procediments però ningú t’ha explicat (o la pressió és tan gran que te n’has oblidat) que el més imprescindible i important a una escola o a qualsevol lloc és que és un espai de RELACIÓ i que, per tant, abans de ser mestra i abans que els infants siguin alumnes, tots i totes som persones i, per tant, ens hem de conèixer, ens hem de donar temps i, sobretot, ens hem de mirar als ulls i reconèixer en l’altre un individu complet, amb emocions i sentiments legítims.
Assumir aquest fet implica una transformació molt profunda i contundent ja que comporta deixar certes qüestions a un costat per reprendre-les un cop el vincle entre uns i altres s’ha constituït. Una escola construeix història, però sobretot una història de relacions. La història de les relacions entre els infants i les mestres, entre les mestres i els acompanyants de menjador, entre els acompanyants de menjador i els voluntaris, entre els voluntaris i les famílies i entre les famílies i els alumnes (en l’ordre en què se n’encarregui la sistèmica) com a persones que es miren, es reconeixen i s’accepten.

Un cop això és un fet, tot es va desenvolupant a poc a poc, el respecte es va construint en relació a la credibilitat, la seguretat i la confiança en relació a la consistència, la creativitat apareix vinculada a l’acceptació i a l’espontaneïtat i els coneixements esdevenen de les passions compartides. Però res no apareix ni mereix que aparegui si no ens mirem i ens vinculem com a persones.

En alguna ocasió m’ha vingut alguna família, visiblement i comprensiblement espantada, amb una paper a la mà on apareix un diagnòstic elaborat per un pediatra, psicòleg, psiquiatra o neuro-pediatra que, sense haver vist ni un sol cop al nen o a la nena en el seu entorn natural, actuant de forma lliure, amb la bíblia de les llistes dels trastorns dels trastorns dels trastornats (el famós DSM-IV que cada cert temps s’amplia encara més i va proveint les indústries farmacèutiques d’ingressos segurs i quantiosos) a la mà o a la prestatgeria, ha col·locat una etiqueta que, segons ell o ella, determina el que és aquest infant. Davant d’això jo sempre dic que “potser ens dóna pistes per ajudar aquest infant, però jo no deixo de veure al Lluís, o la Carme o al Toni (per dir alguna cosa)” perquè per sobre d’etiquetes i diagnòstics el que més valor té per mi és la relació que tinc amb l’infant en qüestió.

Altres vegades algú, davant de la cruesa que pot sentir qualsevol quan es posa en evidència que per ser mestre o treballar amb infants t’has de despullar, m’ha dit que se sentia desnaturalitzat si no podia fer servir una tècnica o una metodologia concreta. I jo, espero que em perdonin els que se sentin al·ludits, davant d’aquest tipus de comentari em penso que m’expliquen un acudit…perquè, com es pot dir això? “Desnaturalitzat” per no fer servir una tècnica? Si precisament qualsevol tècnica té de natural el que jo de finlandesa!!! El que vull dir és que entenc que qualsevol persona estigui habituada o acostumada a actuar d’una forma tècnica concreta, però això no té res a veure amb la naturalitat. Qualsevol tècnica pot ser útil en un moment donat, sempre i quan la relació i el vincle estigui treballat…sense això, tot deixa de ser útil, natural o espontani!!! Per suposat que entenc la incomoditat de qualsevol quan et sents despullat i la inèrcia de tornar a posar-te la roba que, fins llavors, has emprat. Però quan poses per davant les relacions humanes, te n’adones que, en moltes ocasions, la roba que feies servir o bé ara et va petita, o bé ara està mullada o bé ara et dona calor…i, per tant, l’has de canviar.

I ara espero que ningú, després de llegir aquest article, m’acusi d’anarquista de l’educació ja que sóc la primera en anar a formacions, a xerrades, a visitar escoles, a aprendre tècniques… i m’encanten les qüestions clíniques que es vinculen amb l’educació i m’apassiona sentir a bons professionals del gremi de pediatres, neuro-pediatres, psiquiatres i psicòlegs que, des d’una altra mirada, aborden les dificultats que provenen de la diversitat inherent a l’ésser humà. No obstant, no accepto ni acceptaré mai que cap d’aquestes coses passin per davant de les persones i de les nostres relacions.

Per aquesta raó aprofito per declarar el profund i intens enamorament que sento pels meus alumnes i per les seves famílies, que m’omplen d’energia i vitalitat, per les meves companyes mestres, encapçalades per la testa del mio cuore, que accepten la meva essència amb alegria, pels acompanyants i les acompanyants del menjador que em revifen amb la seva frescor i la seva presència imprescindible, pel personal no docent que són tot amor i cura i em declaro ferventment enamorada d’un projecte on sóc persona i em relaciono com a tal i això em permet aprendre tot el que puc, i ensenyar el poc que sé, amb una passió que no es troba ni es trobarà mai en cap llistat de trastorns ni la pot fer emergir cap tècnica ni metodologia concreta.
I és que la millor manera de ser mestra és sent i sentint que ets persona i que, com a tal, mires i et reconeixes en les persones que t’envolten.

Isabel Rodríguez Fernández
Mestra de l’escola Congrés-Indians
Article publicat al blog Cafè Pedagògic el passat 16 de maig

Leave a Comment