Coeducació de debò

Si entreu a la wikipèdia i busqueu “coeducació”, trobareu que us ho expliquen així: “La coeducació és l’educació d’ambdós sexes en comú i s’oposa a l’educació diferenciada.” Aquesta definició, però, no és correcta ja que correspon al que es coneix com “educació mixta”. Aleshores, quan diem “coeducació” a què ens referim? I, sobretot, a les nostres escoles que es practica: una cosa o l’altra?

Primer la definició correcta –ara treta del web de l’Institut Català de les Dones–: “la coeducació és una educació que potencia la igualtat real d’oportunitats i l’eliminació de tota mena de discriminació per raó de sexe, així com la integració de la perspectiva de gènere en els continguts d’aprenentatge”.
Analitzem, doncs, què passa a moltes de les nostres escoles. Anem-hi! Podem, per exemple, arribar-hi quan la canalla és al pati. L’espai, molt probablement, estarà ocupat d’aquesta manera: al centre hi haurà els nens jugant a futbol (si alguna nena s’hi vol afegir, a base de tirar-la per terra i fer-li mal, li faran saber que no és benvinguda) i a la perifèria del pati hi haurà les nenes xerrant. Tota una metàfora del que els passarà més tard a la vida real.

Després entrem en una aula on estan parlant de pintura, de literatura o de filosofia. Tots els noms que apareixen als llibres de text i que l’alumnat haurà d’estudiar són d’homes, malgrat que des de la Grècia clàssica fins ara sí que hi ha hagut alguna dona (poques: estaven massa ocupades parint i, a més, se’ls impedia formar-se) que ha excel·lit en aquestes disciplines. Malauradament, però, han estat escombrades de la “Història” que recullen els manuals, una història escrita amb ulls androcèntrics. En aquest sentit, mentre els nostres nens disposen de molts models per identificar-s’hi, les nostres nenes no en tenen cap.
Per acabar-ho d’adobar, és molt possible que una nena vestida de princesa conciti les burles d’algú, per ximpleta. En canvi, un nen amb la samarreta del Mesi segurament serà aplaudit. L’una i l’altre representen un estereotip de gènere: ella, el femení i ell, el masculí. Desgraciadament, els estereotips femenins solen valorar-se negativament, mentre que els masculins tenen un reconeixement positiu. L’escola que coeduca de debò té el mateix respecte per les virtuts considerades femenines que per les masculines. I no només això, sinó que si considera bona per als nens una característica –per exemple- l’audàcia, la considera bona també per a les nenes. I si és desitjable per a una noia –posem per cas, la tendresa–, la veu desitjable per a un noi.

És veritat que a moltes escoles s’ha fet un gran esforç de coeducació a pre-escolar, on la quitxalla juga als “racons” amb joguines tradicionalment considerades de nenes o de nens sense parar esment en aquesta divisió absurda. Però també és veritat que encara hi ha moltes escoles on, a mesura que l’alumnat es va fent gran, s’accentuen els estereotips de gènere, sense que sovint es faci res per evitar-ho o corregir-ho.
És per tot això que necessitem coeducar de debò.

Gemma Lienas
Escriptora

2 thoughts on “Coeducació de debò

  1. Estic totalment d’acord en què necessitem coeducar de debò, però tinc la sensació que aquest article no és del tot just.
    És un bon exemple “una nena vestida de princesa”?, té les mateixes connotacions que “nen vestit de Messi?, una nena vol jugar a futbol serà mal rebuda?, futbol és nens i vestits és nenes?…

    La coeducació a l’escola és una tasca molt difícil perquè les persones-alumnes (nens i nenes) hi arriben amb uns rols assignats per la societat: les famílies, la televisió, les novel.les… és en tots aquests llocs on s’explica als infants que “hi ha coses de nens i coses de nenes”.
    L’escola pot fer-ho millor o pitjor, però no és culpable, en tot cas víctima, com ho som totes i tots.
    El llarg camí per a la igualtat no comença a l’escola i aquesta no pot redreçar el que entre totes i tots fem tan malament.
    És la meva opinió.

  2. Estic d’acord amb la Quima Boix. L’escola, ella sola, no pot refer el que es fa malament a la societat en general, la família i els mitjans de comunicació que, moltes vegades, assignen els rols ja des de ben petits. Crec que, si per exemple, la televisió canviés en aquest sentit i es dediqués més a la “coeducació”, mica en mica tots ho faríem també perquè, sortosament o desgraciadament, penso que la televisió té molta influència en les nostres vides.

Leave a Comment