La veu del voluntari (I)

Dins un món marcat per les relacions comercials de l’oferta i la demanda, hi ha lloc per al voluntariat? Hi ha joves compromesos en projectes socials i educatius?
Sense cap mena de dubte afirmo que sí. Jo sóc una de les moltes persones que donen el màxim d’elles mateixes, tots els seus somriures i tota la seva energia, per un projecte com el casal d’estiu del Centre Juvenil Martí-Codolar.

Voluntariat és més que dedicar unes quantes hores del teu temps. Voluntariat és una forma de viure, una forma d’estar i acompanyar. És simplement demostrar als infants que ets allà per ells, solament perquè t’importen: que són únics i especials.

Voluntariat és acabar l’estiu i tornar a adonar-te que has après més del que has pogut donar, que t’emportes les butxaques plenes de somriures, abraçades i gràcies. Tothom va deixant una empremta en la teva maduració com a persona: dels monitors aprens la motivació, les ganes de fer coses, la lluita contínua, el suport mutu…; dels pares, el seu amor pels fills; dels directors, la creença en un projecte; i dels nens, la passió infinita per la vida, l’alegria i la innocència.

voluntaris Martí Codolar

Des de ben petita he estat ficada en el món del lleure. I estic gairebé segura que sóc qui sóc, deixant de banda molts altres factors (l’educació dels pares, l’escola..), gràcies sobretot al lleure: aquelles persones que eren uns referents i amb qui podies parlar de molts temes sempre des d’una distància educativa però no llunyana, i totes les amistats que vas anar forjant a partir d’una ruta a la muntanya, de muntar tendes de campanya o simplement en un taller de manualitats o una estona de dinar.

La barreja de tot el que he anat explicant fa que any rere any —i ja en fa sis!— continuï trobant temps per ser voluntària. I espero que no solament hagi rebut molt, sinó que hagi estat capaç també de ser un referent, o almenys una persona que hagi ofert paraules d’ànims quan algú les necessitava, o que hagi sabut demostrar a un nen que les coses amb crits no s’aconsegueixen. Simplement, espero haver sabut transmetre algunes d’aquelles coses de la vida que són tan importants i que en els llibres no s’aprenen.

Marta Vázquez Corral