Trends_shaping_education2013

Les tendències que perfilen el món de l’educació el 2013

La Fundació Jaume Bofill va organitzar el dia 4 de juliol un seminari internacional sobre les noves tendències socials i de quina manera aquestes influeixen en el futur de l’educació, arran de la publicació de l’informe de l’OCDE Trends Shaping Education 2013, sobre les tendències que perfilen el món de l’educació.

Van participar en el seminari Tracey C. Burns, analista de polítiques educatives al Directorat d’Educació de l’OCDE i directora de l’informe; Joan Subirats, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona; Alfons Cornella, creador d’infonomia.com, i altres experts.

Trends_shaping_education2013Tracey C. Burns va presentar l’informe, que es divideix en cinc capítols: «Un món global», «Un món global, «Viure bé», «Dinàmiques de treball i de competències», «Famílies modernes» i «Connexió infinita».
De bon començament, va assenyalar que l’informe no és una recepta, sinó que posa sobre la taula dades fonamentades que permeten fer comparacions i vol estimular el pensament crític. Les tendències, va dir, són fora del món educatiu, però s’hi reflecteixen.

La ponent va parlar de les migracions humanes amb dades dels anys 1960, 1985 i 2010. Han canviat els països receptors, que ja no són només els tradicionals: Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units. Ara s’hi afegeixen Luxemburg, Suïssa, Alemanya i altres. Tracey C. Burns va formular un parell de preguntes sobre l’impacte de les migracions en l’educació. És el professorat capaç d’ensenyar a aquests nois i noies procedents de les migracions? Com s’utilitza, en el món educatiu, el potencial d’aquestes onades migratòries?

Després va parlar de la importància creixent del comerç internacional, de la desaparició de les fronteres des d’aquest punt de vista, i es va preguntar si això canviava el tradicional paper del professorat, si aquestes hipotètiques experiències de l’alumnat a l’estranger s’haurien de complementar a l’aula tot encoratjant el compromís local, i de quina manera la universitat podia aprofitar aquesta diversitat.

També va afirmar que cada cop hi ha més gent que viu a les ciutats. El 1950 era el 52 % del total; el 2000, el 75 %, i es preveu que el 2050 serà el 85 %. A les ciutats hi ha més oportunitats, però la ponent es va preguntar pel paper de l’escola a l’hora de crear una consciència de comunitat, per la manera com els nois i les noies tenen accés al món natural (animals, arbres, plantes, etc.) i per com s’hi relacionen. I es va qüestionar sobre el benestar d’aquests futurs ciutadans.

Més endavant va parlar de la disminució de la participació en la vida política, de la reducció del compromís de la ciutadania amb els seus sistemes democràtics, i va afirmar que la solució no és el vot obligatori. Una democràcia sana es connecta amb la confiança i la cognició. Confiem menys en la nostra societat? Tracey C. Burns es va preguntar si les escoles tenen un paper a l’hora de transmetre el valor de la democràcia, què es pot ensenyar i si es pot ensenyar la tolerància.

Un altre tema que va tocar va ser el de l’augment de la inversió en recerca i desenvolupament. En aquest àmbit destaquen els països següents: Israel, Finlàndia, Suècia, Japó i Corea del Sud. Dins l’índex de l’economia del coneixement, el primer país és Suècia, seguit per Finlàndia, Dinamarca, Holanda i Noruega. És el coneixement cada cop més important a les nostres societats? La universitat i la formació professional són àmbits antitètics? Com s’ensenyen la creativitat i l’emprenedoria?

Finalment, la conferenciant va parlar de la dona que treballa, de la compensació que s’estableix entre la família i la carrera professional. En incorporar-se la dona al món del treball, la natalitat va començar a disminuir. En aquests moments, als països membres de l’OCDE el 75 % de les dones treballen i la natalitat ha tornat a augmentar, tot i que les xifres són bastant baixes, 1,7 nens de mitjana per família. Quin és l’impacte del nombre creixent de mares amb carrera professional i de la necessitat de més educació infantil en el món de l’educació?

Una vegada acabada l’exposició de Tracey C. Burns, van prendre la paraula Joan Subirats i Alfons Cornella. El primer va valorar que l’informe fes una fotografia àmplia de la realitat, va comentar que el nostre món cada cop dóna més possibilitats d’evitar processos d’intermediació (per exemple, agències de viatges, universitats del futur), es va preguntar pel valor afegit de l’espai educatiu i per com construir espais de coneixement, va afirmar que hem de passar d’estructures de caràcter deductiu a estructures de caràcter inductiu, i va proposar trencar formats, descentralitzar i donar autonomia. Va cloure la seva intervenció recordant que la democràcia no és delegar, sinó tenir veu, i que cal recuperar la idea de l’educació i abandonar la idea de l’ensenyament.

Alfons Cornella va exposar la situació d’ignorància en què ens trobem, sense saber ni les preguntes que hem de fer, ni cap a quina economia anem. Segons ell, sembla que el futur és més favorable a petites empreses, ràpides i flexibles per canviar, créixer i desaparèixer. Va ser molt assertiu quan va dir que la relació entre el món de l’empresa i el de l’educació és molt important, que l’educació és economia, i que la primera garanteix la igualtat d’oportunitats. Va recordar la distància entre l’educació i l’ocupació, que els estudis no serveixen per trobar feina, que l’escola ha d’ensenyar el que necessita el sistema econòmic, i que les empreses volen gent autònoma, capaç de prendre decisions, d’enfrontar-se als problemes, de focalitzar l’atenció en un punt, d’adaptar-se a un món canviant. Cal un sistema educatiu que ensenyi l’alumne a resoldre problemes, a programar, a experimentar, a innovar. L’escola ha de ser el lloc on l’alumnat resolgui problemes en cooperació amb altres alumnes, amb uns mentors que els puguin ajudar a fer-ho.

Enllaç amb la Fundació Jaume Bofill

One thought on “Les tendències que perfilen el món de l’educació el 2013

  1. Si el que volem és formar ” gent autònoma, capaç de prendre decisions, d’enfrontar-se als problemes, de focalitzar l’atenció en un punt, d’adaptar-se a un món canviant”, com és que ho seguim fent tot com abans?
    Al llarg de la meva vida laboral (que ha estat molt llarga) he vist lleis d’educació, plans estratègics, pilots, Consellers i més Consellers, però no he vist cap canvi significatiu promogut des de fora dels centres educatius.
    És senzill, cal fer les coses necessàries per aconseguir els objectius que diem que tenim (o en tenim uns altres que no expliquem?)
    És la meva opinió.

Leave a Comment