Quan sembla que tot s’atura, comença un nou camí

El cap de setmana vinent tindrà lloc la II Marxeta en Suport als Infants i Joves amb Cardiopatia Congènita. Us fem extensiu un escrit de dos joves que expliquen en primera persona la malaltia i com l’afronten.

De ben segur que sabreu llegir entre línies els valors que transmeten als alumnes que es poden trobar davant de situacions semblants, bé sigui perquè la pateixen o bé perquè fan costat a algú a qui l’hi han diagnosticat. Us animem a tots a reflexionar-hi.

Personalment opino que cal ajudar les persones que la pateixen a viure amb la màxima normalitat dins les possibilitats de cada cas i, sobretot, animar-les.

Agraïm sincerament el testimoni de l’Èric i l’Alberto.

 

Èric Bosser

Després de tornar de jugar el Campionat d’Espanya de Seleccions Cadet a Càceres (2011), em van fer una revisió mèdica a la Blume, on estudiava i estava becat pel Barça, i em van trobar un problema cardíac. A partir de llavors, després de fer-me moltes proves, els metges ens van informar, a mi i als meus pares, que no podia tornar a fer cap tipus d’esport per no córrer el risc que pogués tenir algun «ensurt» jugant.

Des de l’escola em van proporcionar una psicòloga del Centre d’Alt Rendiment, però tampoc no em va servir de gaire. Em va veure poques vegades i no em va fer cap tipus de seguiment. Vaig passar uns quants mesos molt durs, en què veia com els meus companys s’entrenaven i jugaven, mentre jo estava apartat i no em deixaven fer res. En aquell moment, em va ser imprescindible el suport dels meus pares i la meva família, dels meus companys i amics de classe, de l’equip, dels amics de tota la vida…

Una porta que se’m va obrir després d’haver de deixar l’handbol va ser poder entrenar equips de nens i formar-me com a entrenador per viure d’una altra manera l’handbol.

marxeta_cardiopatiesCom que no ens havien explicat gaire bé el meu cas i els metges seguien estrictament un protocol mèdic, demanava insistentment als meus pares que busquessin altres metges per tenir més opinions, fins que ens van recomanar el doctor Serra Grima de l’Hospital de Sant Pau, que em va tornar la «vida» quan ens va dir que podia tornar a jugar a handbol sense cap problema.

Em va fer proves exhaustives i em va diagnosticar una miocardiopatia hipertròfica genètica, però em va dir que, amb controls periòdics, això no m’impedia fer esport.

Actualment faig una vida completament normal. Estudio un grau superior d’esports i jugo al Sant Martí Adrianenc, que està situat a 1a nacional, que és la 3a categoria a Espanya.

Crec que, en casos con el meu, és molt important la comprensió dels mestres i companys i, segurament, tenir suport emocional i psicològic.

 

Alberto Giral

Dicen que cuando se cierra una puerta, se abre una ventana

Tras un año preguntándonos cuál sería la verdadera causa de mis fuertes pinchazos en el pecho, y después de algún que otro intento fallido por descubrir la patología escondida, el Dr. Ricard Serra Grima se reunió conmigo para explicarme de la mejor forma posible que debía dejar temporalmente el deporte de alta competición, ya que tenía y tengo miocardiopatía dilatada. Para «convencerme» de tal cambio, me dijo que tenía que hacer como si hubiera tenido algún tipo de lesión y estar seis meses sin hacer deporte. Fue un buen método para no desanimarme, e hizo hincapié en que me centrara en los estudios.

Y así fue, continué estudiando y «siendo estudiado» para garantizarme una buena vida, mientras el corazón iba disminuyendo de tamaño poco a poco. Lo que más me ayudó a superarlo fue mi familia, que estuvo muy encima de mí apoyándome, y mis amigos, tanto del colegio como de balonmano. Mi colegio, Sagrado Corazón Corazonistas, estuvo también pendiente de mí, y en clases como educación física, donde no podía hacer exámenes, «ayudaba» a la profesora en ciertas tareas. Nunca me sentí mal por no poder hacer pruebas de nota como los demás.

Así que solo puedo agradecer al Dr. Ricard Serra Grima su gran tarea como cardiólogo deportivo, por su seguimiento en los últimos cinco años, y a mis familiares y amigos por haber hecho que sea mucho más fácil dejar algo tan querido como era el balonmano de alta competición. Gracias a ellos, estoy estudiando la carrera que me gusta y llevo una vida feliz y, sobre todo, segura.

 

Us esperem a la Marxeta!

Leave a Comment