Joaquim Vaïllo: “La qualitat humana dels professionals que integren el sistema educatiu és realment extraordinària”

joaquim_vaillo_2006Nascut a Riudoms, ha viscut, però, tota la seva vida a Sabadell, on va estudiar a Can Culapi, “tinc un bon record de l’escola, malgrat que estàvem en ple franquisme, Can Culapi era com una mena d’illa de frescor, de catalanitat…” Joaquim Vaïllo és un home afable, una d’aquelles persones que transmet humanitat pels quatre costats.

Després de l’escola, la universitat, la llicenciatura en Història, els cinc anys com a docent en els Franciscans de Sabadell, les oposicions a les agregacions d’institut en filosofia, el seu ingrés a la funció pública, el seu pas per l’institut Ferran Casablancas i per l’IES del Vallès… I, finalment, els seus 16 anys com a inspector d’educació; una feina que, ara ja jubilat, continua estimant profundament i creu del tot imprescindible.

Com és que vau optar per treballar com a inspector?

D’alguna manera, vaig creure que la inspecció era una oportunitat per a afavorir la modernització del sistema, la seva democratització, la seva capacitat de servei a la societat des d’un angle diferent. En aquells moments, estava molt compromès amb la reforma educativa i vaig creure que, actuant des de dins, podia col·laborar perquè la transformació del sistema pogués ser més efectiva.

I va ser una bona opció?

Fins a cert punt, suposo que vaig encertar. Aleshores la inspecció estava ancorada, marcada encara pel passat i, en aquest sentit, en aspectes com el compromís amb els valors constitucionals i l’assumpció de l’objectiu de servei a la societat, amb poc temps, la inspecció va canviar dràsticament.

Es coneix prou bé quina és la feina dels inspectors i el seu nivell de compromís?

És cert que, sovint, s’associa la figura de l’inspector amb la del censor, el policia. I en absolut és així.

Per començar, cal dir que és una feina de control del sistema educatiu. L’inspector és qui té assignada la funció de controlar que el sistema educatiu s’ajusta a la normativa vigent. I quan parlem de control, vol dir assegurar, per damunt de tot, que el sistema educatiu compleix amb l’objectiu de garantir uns drets, sobretot els drets d’aquells que, si no estan especialment protegits, se’n veuran exclosos. Estem parlant de la canalla que té problemes d’aprenentatge, dels immigrats, de la defensa dels valors transversals que, freqüentment, queden fora del sistema, els valors democràtics i de respecte a les llibertats personals… Per tant, és una feina de control en sentit positiu, no pas negatiu. Una feina que comporta una dedicació especial en afavorir aquells que normalment –des del punt de vista del poder i fins i tot de la societat i els mitjans de comunicació– poden quedar exclosos i negligits amb facilitat i els seus drets, per tant, no tinguts en compte. Aquesta idea és fonamental per a entendre la feina que es fa des d’Inspecció. L’administració és massa lluny dels centres i de la realitat quotidiana per tal d’adonar-se d’aquestes coses. Només qui trepitja els centres i té clara la funció que es fa, pot respondre a aquesta doble necessitat de compliment de la normativa per un costat, i de garantia social del sistema educatiu per l’altra.  

A més, altres funcions bàsiques d’inspecció són la d’avaluació del sistema, que passa per l’avaluació dels professionals, la dels centres, la funció de fer d’intermediari entre l’administració i els centres, la d’assessorar els centres…

joaquim_vaillo_entrevista2

Pel que fa al grau de compromís dels inspectors, val a dir que actualment és molt alt. Estic convençut que els inspectors creuen molt sincerament en la seva feina i l’entenen com un servei, segurs que estan fent una funció pública que garanteix que el sistema públic sigui fidel als seus objectius. I això és tremendament positiu. En aquest sentit podem estar del tot tranquils.

És que hi ha aspectes en què no hem d’estar tan tranquils?

La inspecció té una posició dins el sistema, una mica complicada. Forma part de l’administració pública i, per tant, està sotmesa a unes directrius, a un executiu que li marca les línies d’actuació. Però la inspecció, si vol ser una inspecció educativa amb capacitat real de maniobra, també ha de ser dels centres, dels usuaris i, per tant, fiable per a tothom. Una de les guerres contínues que té plantejada la inspecció és la d’intentar mantenir aquesta equidistància. El poder és centrípet, sempre intenta augmentar la seva esfera d’influència sobre els agents que està en disposició de controlar i la inspecció n’és un. Aquesta situació implica també la possibilitat que la inspecció s’acomodi a aquest desig del poder de ser absorbida, no dir manipulada, però sí utilitzada.

Això planteja un repte…

Efectivament, i no pas teòric. Crec que d’alguna manera, progressivament, la inspecció s’ha anat buidant de competències, fruit, probablement, d’una certa malfiança per part ja dels primers governs democràtics de Catalunya. Des de llavors, la inspecció mai no ha estat percebuda com a veritablement pròpia per part dels poders polítics de torn. Aquest fet ningú no l’ha confessat mai, però l’actuació ha estat molt clara: davant la dificultat de capitalitzar la inspecció a fi d’impulsar fites pròpies, se l’ha anat buidant de competències. I això és perillós: una inspecció que pràcticament no té competències corre el risc de ser purament decorativa.

Aquí rau el problema. La inspecció no és prou dòcil, la inspecció és plural, a més a més molt gelosa, molt conscient de la seva autonomia i de la necessària independència, perquè si percep que perd aquesta autonomia, aquesta independència, sap que no serà fiable per a ningú.

Cal tenir ben present que en un sistema que negocia bàsicament amb sensibilitats, com és el cas del sistema educatiu, ha d’haver-hi algú que garanteixi que tothom és respectat, que tothom fa el que li toca fer. Algú que fins i tot tingui la capacitat de dir a la pròpia administració “ep, vigila!” que t’estàs passant amb això… Algú que ofereixi prou confiança als centres, als usuaris, que tenen un punt de referència fiable, en què, si convé, podran dipositar les seves angúnies i queixes amb la certesa que aquestes tindran una via d’intermediació eficaç. I aquesta via correm el risc de perdre-la. I segurament, si es perdés, de manera immediata, ningú no ho notaria, però a la llarga seria una pèrdua irreparable, perquè construir confiança és pràcticament impossible.

Correm el risc, també, que els inspectors i les inspectores, sotmesos a aquesta brega constant, es desmoralitzin, cedeixin i es converteixin en uns buròcrates que abandonin aquesta situació de difícil equilibri, de contenció. Cal que l’administració no abusi de la seva capacitat de pressió per tal de mantenir aquest element que el sistema educatiu necessita.

Parlant, doncs, de l’administració: com heu vist, com a inspector, la relació entre l’administració i la realitat dels centres, les seves necessitats?

Segurament, tenim un sistema educatiu amb tanta normativa a sobre que és pràcticament impossible pair-la, i això pot convertir els centres en uns nuclis de burocràcia. Tenim una norma educativa sobredimensionada. Crec que els centres funcionen de debò quan els claustres i els consells escolars assoleixen el consens sobre quatre qüestions bàsiques que els permeti tirar endavant segons els requeriments que consideren idonis per a l’escola, el barri, el seu poble… I això resulta pràcticament inviable per l’excés d’estipulacions. Dins dels nivells no obligatoris, l’ESO inclosa –potser l’ESO és un camp de transició– l’escola hauria de tenir un camp d’autonomia molt més gran, ajustar-se a aquestes quatre qüestions bàsiques i, a partir d’aquí, que els centres puguin fer el seu projecte, tirar-lo endavant, tenir els recursos d’acord amb aquest projecte –no recursos de cafè per a tothom– i, per tant, justificar la despesa pública segons la possibilitat d’utilitzar aquests recursos racionalment.

Hi ha una certa ceguesa i no es veu que la gent fa bé les coses en les quals creu i que, per tant, augmentar el capital d’autoconfiança dels centres, de les escoles, pot tenir un rendiment enorme.

Com a docent, com a inspector, quin balanç feu de la vostra experiència professional?

Tant quan he treballat com a docent, com quan ho fet com a inspector, sempre he buscat la millor manera de prestar un servei a la societat, i poder-ho fer ha estat un gran privilegi. Un privilegi des de molts punts de vista. Ara, quan tanques el capítol de la teva vida laboral i mires enrere, és tremendament satisfactori poder dir que sempre he treballat en una feina que m’ha agradat, la que volgut fer i que, sobretot, m’ha permès moure’m en un entorn humà extraordinari. La qualitat humana dels professionals que integren el sistema educatiu en general és realment extraordinària. El fet d’haver pogut treballar amb ells ha estat un veritable luxe. He estat envoltat de persones, la infinita majoria, que treballen amb una mentalitat de servei mancada d’interès personal per fomentar la cultura, per eixamplar l’educació. I això, insisteixo, és un privilegi impagable.

Una part important de la feina d’inspecció és l’avaluació dels centres, i especialment dels professors. Per mi, i us ho puc ben assegurar, ha estat una sorpresa tremendament gratificant poder entrar a les aules i constatar la gran qualitat humana i professional dels nostres docents i comprovar l’esforç que hi dediquen, les ganes i la il·lusió que hi posen… I pel que fa a la tasca d’assessorament, us haig de confessar que sovint m’he sentit desautoritzat a fer-ho, ja que he tingut la certesa que aquelles persones a qui havia d’assessorar sabien molt més que jo, fet que, cal dir-ho, també em descarregava i em produïa una satisfacció enorme.

I continuem parlant amb Joaquim Vaïllo: de la seva implicació en el primer servei operatiu del Consorci d’Educació com a president de la comissió d’escolarització, de les escoles, dels docents, de la seva feina d’inspector, de les dues nétes, que estima amb bogeria…

Fa la sensació que en Joaquim, aquest home afable que transmet humanitat per tots costats, encara estigui en actiu, com si no s’hagués jubilat. I probablement sigui així. Creiem que ell és d’aquelles persones que en els seus convenciments, en la il·lusió per la vida, en els ideals de compromís i de servei, mai no cedirà, sempre continuarà en actiu.

Consell de redacció