Escola Rosa dels Vents Sant Jordi 2010
las palabras luminosas que se quedaron aquí resplandecientes… el idioma.
Salimos perdiendo… Salimos ganando…
Se llevaron el oro y nos dejaron el oro…
Se lo llevaron todo y nos dejaron todo…
Nos dejaron las palabras.
Pablo Neruda. Confieso que he vivido.
A l’escola també tenim un gran tresor; un tresor servat dins de cadascun de nosaltres, un tresor escampat – cada família té una joia, la seva llengua, les seves paraules.
I és que, de paraules, entre tots i totes en tenim unes quantes: de diferents llengües, amb sons diferents, escrites amb signes ben diversos. Les paraules que ens han nodrit al bressol i que hem atresorat en créixer.
Per això, aquesta primavera, rúfola i grisa, a l’escola hem volgut reunir, ni que fos en part, el tresor que tenim entre tots plegats.
I ens hem fet un regal els uns als altres, un regal de poc preu però extraordinàriament valuós, hem regalat una paraula.
Hem començat l’activitat amb un conte, un conte que explicava com són d’importants els mots, i bells, i útils. Hem escoltat, hi hem dit la nostra, hem somrigut, i hem conclòs que de paraules n’hi ha de moltes menes: dolces, salades, noves, velles, d’aquí, d’allà, incomprensibles per a algú, i que n’hi ha que val més no fer servir.
Després hem demanat als infants que quan tornessin a casa ho expliquessin a les seves famílies i que portessin a l’escola una paraula de la seva llengua familiar, una paraula escrita en el seu alfabet i transcrita al nostre (una paraula que no té so és una sanefa), una paraula explicada: d’on és, a quina llengua pertany, què significa en català (perquè el català és la nostra llengua comuna), qui la porta…
Tan senzill com fantàstic! Les nenes i els nens de Rosa dels Vents han portat a casa un full amb un quadre buit i han tornat a l’escola amb una joia del seu tresor. I les mestres, i els dels serveis educatius, i la conserge,i la cuinera,i el monitoratge, i alguna autoritat que passava per allí, tots ens hem apressat a oferir el nostre tresor i a compartir el dels altres.
I així hem pogut reunir camote, que és moniato a l’espanyol del Perú, àrnab, que és conill a l’àrab de Síria, mòliv, que és llapis en búlgar, gizny, que és la vida en rus, velatacú que en camba vol dir fills petits, wasy, que en quítxua és casa, dyakuyu que és com es donen les gràcies a Ucraïna, orenetes, xarrups i menesters catalans.
En algun cas una paraula n’ha arrossegat una altra i han arribat expressions, maneres de dir, frases: imay malla que en quítxua és com estàs? rohaihu que en guaraní és t’estimo, i wô ài wô jià que en xinès és jo estimo la meva família. I tantes més paraules fins a ….
Ara les tenim exposades, les hem exposades al porxo, una al costat de l’altra, fent un gran mural i, de tant en tant, grans i petits ens les mirem i recordem satisfets la nostra gran riquesa.
Abans de marxar de vacances les traurem del porxo i les endreçarem, segurament per ordre alfabètic, en un altre espai. Un espai que a les paraules els és molt familiar, el del llibre.
Així, per al curs vinent, per molt gris i rúfol que sigui, tindrem perquè l’haurem servat,les primeres joies del nostre tresor: un petit glossari plurilingüe.
Mercè Maure
Assessora Lic