La darrera setmana d’octubre ens ha portat, com ja és habitual, l’informe de la Fundació Jaume Bofill a partir dels resultats de l’onada PISA 2009. I, com si d’una onada marina es tractés, hem quedat xops de dades i ofegats per un debat sobre la idoneïtat de la mostra que ens ha distret dels resultats obtinguts. Sense voler entrar en aquest debat, i amb la voluntat de rescatar allò de més interessant que ens aporta l’informe, hem intentat recuperar els brots verds que hi podem trobar, animant els lectors a atrevir-se a aprofundir en la complexitat de les dades i prescindir de les fotografies simplificades que ens han ofert els mitjans.
El primer brot verd té a veure amb la mitigació dels efectes de l’impacte socioeconòmic sobre els resultats dels alumnes. Dit d’una altra manera, al nostre país les diferències de puntuació de l’alumnat en lectura segons el seu estatus social, econòmic i cultural (ESCS) són relativament baixes. Per tant, les escoles estarien fent bé la seva feina d’igualar oportunitats. Altres indicadors donen pistes en la mateixa línia: un cop s’obvia l’efecte ESCS de l’alumne, les diferències de resultats entre catalanoparlants i castellanoparlants deixen de ser significatives. I el mateix passa quan comparem resultats d’escola pública i d’escola privada, les diferències de resultat entre les quals desapareixen si s’obvia l’efecte del nivell social, econòmic i cultural de les famílies. Per tant, l’efecte centre, entès com l’efecte del projecte educatiu, de les estratègies docents, de les vinculacions entre el professorat i els seus alumnes, i de les expectatives que són capaços de generar, és un efecte que sí que compta. I això és un brot verd del qual cal tenir una cura especial!
Un brot verd que pot quedar malmès si ens oblidem de l’equitat en la distribució de l’alumnat: el que ens demostren les dades és que la variable que té un efecte més negatiu sobre els resultats és l’alta concentració d’alumnat d’origen immigrant. Aquesta diferència afecta significativament el mateix alumnat nouvingut (que arriba a treure 70 punts per sota dels alumnes nouvinguts escolaritzats en centres amb baixa concentració) i, en canvi, és imperceptible per als seus companys nadius.
Més enllà d’aquests brots verds, el PISA ens descobreix tota una florida: es tracta dels alumnes resilients, que cada cop en són més, i que apareixen com a veritables esperances blanques de l’educació, ja que trenquen les barreres dels condicionants de l’entorn i treuen uns resultats per damunt de la mitjana dels seus companys. Són alumnes, preferiblement noies i autòctones, que, malgrat la motxilla que porten de casa, gràcies a uns bons hàbits lectors i a un bon clima de centre, i a unes bones estratègies d’estudi, treuen uns bons resultats. Efectivament, aquí és on hauríem d’aturar la nostra lectura en diagonal de l’informe PISA i identificar com s’ho han fet aquests nens i nenes «de mal pronòstic» per aprofitar tot allò de bo que els oferia l’escola i protagonitzar itineraris d’èxit acadèmic per damunt de la mitjana. Cultivar aquestes flors, ajudar-les a créixer i, sobretot, mirar que no quedin en una flor d’estiu és un bon motiu per continuar millorant en educació. No ho creieu?