“Internet no és una energia més; és realment l’equivalent al que va ser primer la màquina de vapor i després el motor elèctric en el conjunt de la revolució industrial” (1). (Castells, 2002)(2).
Les institucions educatives viuen, ara mateix a tot el món, una època de profundes revisions. Es repensen i, en certa mesura, es qüestionen els papers que fins ara han desenvolupat els tres actors principals: els docents, les famílies i els alumnes. Es revisa el sentit de les institucions “educatives” que, hores d’ara ja no tenen l’exclusiva de l’educació. Els agents socialitzadors i educadors han augmentat i, sobretot, l’impacte educatiu dels que formen el tercer nivell de socialització: l’oci, la publicitat i els mitjans de comunicació.
Aquesta situació de revisió global el que cerca és una redefinició o un pensar de cap i de nou la institució escolar. Aquest procés, de moment, no sembla venir exigit directament per la introducció progressiva de les TAC en els centres educatius(3) sinó que ho és pel procés de transformació de la mateixa societat. És la societat la que està canviant com a conseqüència de les TIC ja que es troba davant de fenòmens i de situacions que mai no havien succeït fins ara. El professor Lévy(4) ens parlava ja fa dies del segon diluvi: el primer va ser d’aigua, el d’ara és d’informació… però tots dos poden ofegar. Per la seva part el professor Monereo(5) reflexionava el mateix any sobre el naufragi de molts alumnes pels oceans de la informació. L’exministre Majó(6) expressava dubtes seriosos en aquest context, contundent: “Si no fem res, temo que, a les nostres escoles i universitats, estarem formant nois i noies, joves i adolescents, per viure en una societat que, simplement, ja no existirà quan siguin adults”. La dificultat és manifesta. Molts docents en són plenament conscients.
Tradicionalment s’ha associat la manca de coneixements a la manca d’informació. Ara, però, aquesta situació ha canviat: la causa principal de manca de coneixement podrà ser també l’excés d’informació. Les habilitats relacionades amb la cerca i la localització de la informació s’hauran de complementar amb les relacionades amb el tractament i el processament d’aquesta allau informativa. Alabetització informacional, vet-ho aquí. Els organismes internacionals, tots, en són conscients. Només un exemple:
A la Declaració d’Alexandria sobre l’alfabetització informacional i l’aprenentatge al llarg de la vida 2005(7) ja es reconeixia que aquests dos components havien de ser els fars de la societat de la informació que il·luminessin les rutes cap al desenvolupament i la prosperitat de les persones i dels pobles:
– Constitueixen un dret humà bàsic en el món digital ja que promouen la inclusió social de totes les persones i nacions.
– S’han d’estendre més enllà de les meres tecnologies actuals per cobrir l’aprenentatge, el pensament crític i les competències d’interpretació per sobre de fronteies professionals, potenciant els individus i les comunitats.
– S’han d’incloure en l’educació inicial i continua.
– S’ha de promoure el desenvolupament professional del personal en els sectors de l’educació, les biblioteques i la informació, els arxius i els serveis humans de salut en els principis i pràctiques de l’AI i l’aprenentatge al llarg de la vida.
Els docents poden continuar exercint els mateixos rols que fins ara? Ningú hauria de donar una resposta afirmativa a aquesta pregunta, seria un frau pels nostres alumnes, les seves famílies i la mateixa societat. En aquesta nova revolució, algú pot assegurar que n’hi ha prou amb aules, pissarres, discursos orals, llibres de text, llibretes i alguna pràctica informàtica per respondre les demandes formatives dels alumnes? Tenim present que actualment estem formant els dirigents de la societat del 2020, no?
Com hauria de ser aquest nou rol dels docents i dels alumnes? Moltes de les propostes que es formulen per respondre a aquesta qüestió tenen punts en comú. El docent sembla que hauria de disposar, entre d’altres, d’habilitats que li permetessin actuar com a:
– Intermediari entre l’allau d’informació i els alumnes.
– Facilitador d’estratègies d’autoformació en lloc de transmissor de coneixements.
– Persona oberta a la societat i als avenços de la professió.
– Interessat en l’experimentació, la reflexió i la recerca integrades en el fer de cada dia.
– Superador de la cultura de l’individualisme, col.laborador.
– Afavoridor de la participació.
– Bon organitzador de situacions de treball cooperatiu.
Pel que fa als alumnes: “La societat demana ciutadans capaços d’intervenir, democràticament, en la realitat i modificar-la; ciutadans i ciutadanes amb estratègies i actituds que els permetin afrontar problemes i trobar-los solució.” (Zabala, 1999; 56)(8). Uns alumnes alfabetitzats informacionalment. El professor Castells(9) fa temps que ho denuncia, no anem bé: “El factor decisivo del abandono escolar es el desfase cultural i tecnológico entre entre los jóvenes de hoy y un sistema que no ha evolucionado”.
Aturem-nos en aquest concepte, és fonamental per començar a entendre quina incidència tindrà en l’aprenentatge en general i la lectura en particular. L’alfabetització informacional s’entén com l’adquisició d’habilitats i destreses per reconèixer quan la informació és necessària, com localitzar-la, avaluar-la, usar-la i comunicar-la de forma efectiva en el moment que es requereix (IFLA. UNESCO, 2005). El desenvolupament d’aquesta competència implica l’adquisició d’habilitats de pensament, d’ús de tecnologies de la informació i de fonts d’informació general. Una persona alfabetitzada informacionalment hauria de ser capaç de:
– Reconèixer una necessitat d’informació.
– Determinar l’abast de la informació requerida.
– Accedir-hi amb eficàcia.
– Avaluar tant la informació com les seves fonts.
– Incorporar la informació seleccionada a la seva pròpia base de coneixements.
– Utilitzar la informació de manera eficaç per desenvolupar tasques específiques.
– Comprendre la problemàtica econòmica, legal i social que envolta l’ús de la informació.
– Accedir-hi i utilitzar-la de manera ètica i legal.
– Classificar, emmgatzemar, manipluar i combinar la informació reunida o generada.
– Generar, registrar i compartir la nova informació.
Arribats a aquest punt podem formular-nos un segon grup de qüestions. I la lectura què?
Es llegeix igual sobre paper que sobre pantalla?(10) Quines característiques presenta la lectura en pantalla? Quines operacions cognitives relacionades amb la lectura desenvolupem quan ens trobem davant d’una pantalla?
Coll(11) sosté que la lectura ha estat, és i continuarà essent un dels instruments principals, si no el principal, d’accés al coneixement i res no fa pensar que aquesta situació canviï amb les TIC. Ara bé, també és indubtable que la lectura electrònica té alguna cosa de diferent:
– El diàleg entre el text i el lector es reequilibra a favor del lector, el “text ja no mana tant”.
– Els “textos” incorporen altres recursos informatius: so, imatge i animacions.
– Els textos electrònics introdueixen graus de llibertat més elevats en els processos de construcció de significats.
– El concepte d’autoria queda molt més difós.
– Es poden explorar amb absoluta llibertat els vincles existents entre les diferents unitats textuals.
– No es pot parlar de text original, de la mateixa manera que ho fem amb els textos analògics, en paper.
– Allò que és multisensoral preval sobre allò que és abstracte i simbòlic.
– Les emocions estan molt més presents. La racionalitat se situa en un segon terme.
Emilia Ferreiro és de l’opinió que “assistim a una renovació (revolució?) en la definició del text i del lector, de les pràctiques de lectura i de les maneres de llegir” i ens alerta “no és el mateix estar alfabetitzat per seguir el circuit escolar que estar-ho per a la vida quotidiana”.
Una persona alfabetitzada ho haurà d’estar també en la lectura d’estímuls i missatges multisensorials, en la utilització de les tecnologies digitals i electròniques, en el processament de grans quantitats d’informació, etc.
Coiro(12) arriba a una conclusió molt interessant, que ens hauria de suposar un repte: la comprensió de textos escrits a internet és diferent a la comprensió dels textos escrits en altres suports(13). Aquesta afirmació la sosté a partir de constatar quatre canvis fonamentals:
– Els objectius i motivacions del lector, les competències i habilitats requerides per extreure i construir significats són diferents a partir dels textos i dels suports.
– El tipus i estructura dels textos ha variat. No són textos lineals, són hipertextos, multimèdia i interactius.
– Els objectius, les condicions i la naturalesa de les tasques relacionades amb la lectura ha canviat: la recerca a internet, el treball col·laboratiu en xarxa, etc.
– El context sociocultural en què té lloc el procés de comprensió també ha canviat. Es troben a tocar els contextos d’estudi, els de lleure, els de treball, els de consum, de comunicació personal, de col·laboració, etc.
Per tant, podem plantejar-nos l’ensenyament i l’aprenentatge de la lectura de manera similar a com ho hem fet en els darrers vint anys? Seria una greu irresponsabilitat professional, per part nostra. Els nadius digitals esperen de nosaltres una altra cosa, tinguem-ho present, per favor.
Enric Queralt i Catà
http://blocs.xtec.cat/ambelspeusaterra
……………………………………………………………………………………………………………….
(1) Feu una llista de les pantalles que “mireu” diàriament, el despertador, les del cotxe, els taulers electrònics del transport públic, el caixer automàtic, els enginys de comunicació que portem al damunt,… No segueixo, no acabaria.
(2) Castells, M. (2002). La dimensión cultural en internet. Institut de cultura, Debats culturals (10/04/2002)[en línia] Disponible a aquest l’enllaç. [consulta: 24/02/2007).
(3) Un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya demostra un nivell molt alt d’utilització d’aquestes tecnologies per part dels docents, però… a casa seva! Internet encara no està ni de bon tros integrat en els currículums ni en l’organització de l’educació.
(4) Lévy, P. (1998): La cibercultura, el segon diluvi. Barcelona: Ediuoc.
(5) Monereo, C. (1998): “Entrevista con Carlos Monereo Font”. Educación y biblioteca, núm. 92 (juliol-agost).
(6) Majó, J. (1997): Xips, cables i poder. Barcelona: Editorial Proa.
(7) Declaració d’Alexandria [En línea] [Consulta 02/02/2008].
(8) Zabala, A. (1999): Enfocament globalitzador i pensament complex. Barcelona: Editorial Graó.
(9) El País, 24.11.2007.
(10) Prat, A.; Márquez, C. (2008):”Les recerques a internet: més que saber llegir. Articles, núm. 44, pàg. 20-29.
(11) Coll, C. (2005): Lectura i alfabetisme en la societat de la informació. Barcelona:UOC Papers núm. 1 [En línia].
(12) Coiro, J. (2003): “Reading comprehension on the internet: Expanding ou understanding of reading
comprehension to encompass new literacies”. The Reading Teacher [article en línea]. Núm. 56, pàg. 458-464.
Versió en espanyol [Consulta 17/02/2008].
(13) Coll (2005) fa una observació mesurada quan afegeix que aquests arguments no s’acompanyen, de moment, d’un suport empíric suficient que els avali i, sobretot, que la naturalesa i l’abast de les transformacions apuntades encara ens són bàsicament desconegudes.