Gràcies a la Mercè per compartir aquesta reflexió tan intensa i emotiva amb nosaltres.
Amb mi aprengueres de la mar,
jo amb tu el sentit de cada far
i així plegats vam ormejar un bell port
Amb aquestes paraules de la cançó «Ens veiem a Folegandros»,* dedicada a Eudald Solà, Lluís Llach cantava l’amic que havia perdut. Amb ell havia compartit una sòlida amistat i dies i nits de navegació per la Mediterrània fins a Grècia, l’un aprenent de l’altre i tots dos fent el camí cap a Ítaca. Aquests dos versos em fan reflexionar sobre la força del saber, la importància d’aprendre els uns dels altres…, i tot, per arribar a parlar de la gran vàlua que té l’anomenada escola inclusiva.
Però què significa realment aquest terme? Escola inclusiva, l’escola que integra infants amb dificultats, deficiències, trastorns diversos, patologies neurològiques…, però sempre infants. L’autèntica escola inclusiva ofereix un ensenyament personalitzat a cadascun dels alumnes, coneix tots els alumnes i sap què necessita cadascun. És cert que la gran majoria de criatures tenen un desenvolupament adequat a la seva edat (maduratiu, cognitiu, emocional) i que, per tant, amb l’ajut dels mestres (tutors i especialistes), poden seguir els ensenyaments reglats propis del curs a què pertanyen. Però tenim alumnes amb serioses dificultats que necessiten un suport del tot personalitzat per poder seguir una escolaritat que els ajudi a millorar cognitivament, que els doni eines per desenvolupar la seva autonomia personal, que els enriqueixi emocionalment, que els ajudi a ser com més feliços millor i que els integri a la vida en societat.
Sovint utilitzo la metàfora del vestir o la del restaurant: els alumnes que segueixen l’ensenyament propi del seu curs, amb l’ajut dels mestres, prenen el menú i vesteixen prêt-à-porter; els que segueixen plans individualitzats d’ensenyament i reben el suport de les unitats de suport d’educació especial (USEE) porten vestits fets a mida i mengen a la carta. Cal dir també que a les escoles hi ha molts alumnes que també reben suport de les aules d’educació especial i del suport educatiu personalitzat (SEP).
I també faig una comparació hospitalària: les USEE serien comparables a les UCI, les unitats de cures intensives. Allà es fa tot el possible per donar al pacient una cura individualitzada, amb tots els mitjans humans i materials, dia i nit, sense escatimar-hi recursos.
Els infants que reben el suport de la USEE —en el nostre cas, el curs passat ja havien arribat a ser-ne vuit i a mig d’aquest curs hem arribat als deu— són criatures d’edats compreses entre els quatre i els tretze anys, amb patologies diverses. Tots estan matriculats i són membres de pertinença d’un grup classe. Tots reben atenció i ajut, amb modificacions i adaptacions del currículum a les seves classes, i també suport específic en petit grup a l’aula USEE. Cal tenir en compte, però, que hi ha alumnes amb dificultats que exigeixen un ajut individual totes les hores del dia, i que els ajuts dels professionals de les USEE han de ser proporcionals al nombre d’infants i a les seves patologies.
Cada vegada són més les famílies que opten per escolaritzar els seus fills amb deficiències a les escoles dites normals. És cert —i és un deure dir-ho— que a Catalunya hi ha hagut una gran tradició en educació especial i un model de bones escoles. També és cert que hi ha criatures que, per les seves dificultats, on estan millor és en una escola d’educació especial. Però també hem de dir que el model d’integració —que vol dir créixer junts, educar-se junts, aprendre junts— està donant bons resultats. I és que hi ha experiències d’integració que ja tenen força anys: des de l’experiència de fa una trentena d’anys a Santa Coloma de Gramenet —que vaig tenir el goig de compartir— amb l’escolarització d’infants sords, seguint el model italià d’integració, fins a arribar a les actuals USEE, amb un procés més recent però que, en el nostre cas, ja compta amb nou cursos.
Per què diem que l’experiència és positiva? És positiva quan veiem que cada vegada són més les famílies que hi creuen i ens fan confiança. És positiva quan veiem que els infants, seguint el seu propi procés i amb els ajuts necessaris, van millorant, van aprenent, es van fent grans. És evident que cal un projecte engrescador. Una escola inclusiva és aquella en què tothom participa plenament del projecte. És important que el claustre de mestres consensuï el projecte. I per què? Perquè tothom hi participarà. Un alumne que comenci a parvulari rebrà l’ensenyament amb el suport necessari de vetlladors, monitors, auxiliars, educador i tutor de la USEE, però hi participaran tots els mestres de l’escola, els especialistes de música, d’educació física, d’anglès, el personal de cuina i de menjador, de consergeria i de secretaria. Tothom coneix i segueix l’educació i el dia a dia d’aquests alumnes. Però el més important és que, per a tothom, aquests alumnes no són una patologia: són un nom. Tothom coneix la Núria, l’Ibtissam, en Valentino, l’Ígor, l’Alberto, la Maria o en Pol.
Què cal fer perquè l’experiència sigui positiva? A més de la implicació de tot el personal de l’escola, és important vetllar pel manteniment d’una relació constant amb les famílies, la coordinació amb l’EAP (equip d’assessorament psicopedagògic), les reunions amb els serveis externs: logopedes, psicoterapeutes, fisioterapeutes, serveis mèdics i hospitalaris. Cal valorar —i valorar molt bé— si un infant pot rebre l’escolarització en un centre escolar no especial. I si hi ha hagut un error, corregir-lo. Hem de donar a cada infant el que sigui millor per a ell.
Els qui ja fa molts anys que dediquem la nostra vida professional a l’educació de criatures amb dificultats greus d’aprenentatge i amb trastorns diversos sabem que és molt important tenir una formació de base molt bona i, com diuen en italià, l’aggiornamento, ‘estar al dia’. La formació contínua, la il·lusió per la feina, saber veure que, al cap dels anys, aquella alumna que va començar amb tres anyets surt de l’escola al cap de nou cursos havent fet camí amb els seus companys de classe, havent compartit amb ells experiències escolars, del dia a dia, i també les sortides pedagògiques, museus, colònies, cantades a l’Auditori, activitats esportives o visites al Parlament.
Tots junts segueixen els anys de la infantesa, els uns aprenent dels altres. Això sí, amb molts recursos personals. Els infants que reben el suport de les USEE cal que tinguin tots els recursos necessaris per gaudir d’una bona escolaritat. La integració serà reeixida si s’acompleixen els dos camins: aprenentatge i sociabilitat. I recursos vol dir que cal donar atenció personal adequada a cadascun dels alumnes amb greus dificultats. La nostra societat sap que l’educació és una inversió de futur. Si el nostre model sanitari és admirat al món sencer és perquè es va planificar bé i s’ha portat bé. Si parlem de Finlàndia com a model educatiu, podem parlar de Catalunya com a model sanitari. I si volem parlar de Catalunya com a model educatiu, cal que passin uns quants anys per obtenir resultats, però, de moment, s’està fent un gran esforç per ajudar els infants amb una escolaritat cada vegada més personalitzada. També cal ser molt curosos amb la formació del professorat. Tots sabem que com més alt és el nivell dels mestres (formatiu i cultural) més alt serà el nivell dels nostres alumnes. No escatimem recursos a l’ensenyament. Si volem i creiem en l’escola inclusiva, cal que els alumnes tinguin tot el suport necessari. El camí de la USEE el vam iniciar fa nou cursos, vam salpar fa nou cursos i aviat començarem el desè i, com dèiem en iniciar aquesta travessia, volem arribar a bon port. Creiem en el projecte i l’estem tirant endavant amb l’esforç de tothom.
Com dèiem en la comunicació feta a la jornada organitzada per la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa del Departament d’Educació en acabar el primer curs de les USEE al mes de juny del 2006: cal que al cap dels anys puguem fer nostre el vers de Kavafis «Ítaca t’ha donat el bell viatge».
Mercè Trullén i Thomàs
Prof. especialitzada en pedagogia terapèutica
USEE La Farigola del Clot – Barcelona
* De la cançó «Ens veiem a Folegandros», DVD-CD Poetes, Lluís Llach (2004)