Aquest no és un escrit categòric sobre el càstig, més aviat és una reflexió, ja que no donarà cap solució. El càstig pot tenir defensors i detractors perquè la realitat és plural, les persones som plurals i les maneres de pensar encara ho són més. Cal tenir en compte que en cap cas parlem de càstig físic.
Creiem que el càstig pot ser efectiu algunes vegades i no recomanable d’altres. Quan i com? Aquesta és la qüestió que la majoria d’ensenyants ens fem i que moltes vegades comporta debats entre nosaltres.
Evidentment, quan un alumne comet una falta que ens sembla que és una conducta “sancionable” hem de fer alguna cosa, però quina? El que no podem fer és ignorar-la.
La sanció, en cas que decidim aplicar-la, ha de ser immediata, ja que l’alumne l’oblida al cap d’uns dies i no entén el perquè del càstig. És convenient explicar-li el perquè, raonar-lo i arribar a entendre la seva conducta, ja que en cas contrari el càstig pot crear antipatia i distància , no empatia. Pot produir por i tancar la comunicació entre professor i alumne. Una sanció sense cap explicació no serveix de res, ja que no corregeix la conducta, no va a l’arrel de l’actuació i provoca encara més rebuig per part de l’alumne (efecte rebot).
Un altre aspecte que cal tenir en compte és que s’ha d’intentar no abusar del càstig, ja que els alumnes s’hi acostumen i al cap d’un temps no té cap efecte. A més, el professor que abusa del càstig es queda aviat sense recursos per a afrontar altres possibles situacions problemàtiques.
En tot cas, tenim alternatives, com intentar entendre els sentiments que hi ha al darrere del seu comportament i ensenyar a gestionar-los; mantenir diàlegs i comunicar què sentim, què pensem, què desitgem, sense culpabilitzar; donar possibilitats de reparació i correcció; finalment, creure en ells i confiar i esperar que les seves qualitats apareguin com més aviat millor.
I tornem a la pregunta: el càstig és una solució?
El debat està servit.
Júlia Porres
Professora del SES Comas i Solà i tutora de l’aula oberta