El gran repte de la comunitat educativa és saber com educar en la complexitat d’un món globalitzat i acceleradament canviant.
Encara que la família i l’escola són les principals institucions educadores, en la societat de la informació, l’entorn juga un paper cada cop més important, i dins d’aquest entorn, els mitjans de comunicació. Tan sols em referiré a un aspecte d’aquests: la contribució als canvis que s’estan produint en el procés de socialització del coneixement.
No fa pas gaire, quan es produïa un nou coneixement, científic per exemple, aquest seguia un llarg recorregut a través de les institucions formalment encarregades de la seva validació i socialització, bàsicament l’acadèmia i el sistema educatiu. Al llarg d’aquest recorregut, havia estat refutat, demostrat i finalment validat, de manera que quan arribava a la societat, es podia considerar un coneixement segur, almenys fins on les eines de validació del moment arribaven.
Avui, el nou coneixement va directament del laboratori a la societat a través dels mitjans de comunicació. Es divulga en el mateix moment en què es produeix. Els mass media s’han convertit en el principal canal de divulgació del nou coneixement. Aquest coneixement és, per força, provisional, insegur, però la societat creix acceleradament, necessita certeses i actua com si fos segur.
És, a més, un coneixement certament espectacular. Feina tenen mestres i educadors a l’hora de donar resposta a les moltes preguntes que aquest nou coneixement comporta, i del qual ells tenen les mateixes fonts d’informació que els estudiants. Pensem en notícies com la de l’àvia que pareix la seva néta; la clonació de l’ovella Dolly i la falsa clonació humana; la reprogramació cel·lular, que permet agafar una cèl·lula d’un cabell i fer-la retrocedir en el camí de l’evolució fins a aconseguir que es comporti com si fos embrionària; les gallines que ponen ous amb interferó, o les múltiples troballes sobre l’univers.
L’acceleració que fa obsolet un coneixement o una tecnologia en tres anys dificulta molt la comprensió del món i col·loca de vegades els mestres en una posició de desavantatge respecte dels nens, sovint amb més habilitats per a entomar les noves tecnologies, fet que suposa una erosió de la seva autoritat. Aquest és l’entorn que es viu a l’aula. Adaptar-se a aquest món requereix molts recursos, una alta competència i una gran flexibilitat.
Milagros Pérez Oliva
Periodista d’El País