Tot va començar quan vàrem decidir que calia fer alguna cosa per canviar la dinàmica de l’escola: poca comunicació amb les famílies, nivell d’aprenentatge molt baix per part de la major part dels alumnes, dificultats per a aplicar les normes de convivència, alumnes amb conductes agressives i problemes a l’hora de compartir tot això amb les seves famílies.
La nostra escola és al barri del Bon Pastor, es diu Bernat de Boïl, qui sembla que era un frare que va anar amb Cristòfor Colom a fer les Amèriques. Un tan per cent elevat del nostre alumnat —paradoxes de la vida— és llatinoamericà.
Era el curs 2004-2005, teníem un 52% d’alumnat d’ètnia gitana i la resta eren alumnes de famílies immigrades i del barri amb una problemàtica triple: baix nivell cultural i econòmic i tipologia de famílies anomenades “de risc social”.
La pregunta recurrent en els claustres era: “Què podem fer?” Us podeu imaginar que les respostes eren: “Amb aquest nens i nenes no sabem què fer, les seves famílies no mostren cap interès per l’escola, l’administració no ens ajuda…” Finalment ens vàrem dir: “Mirem primer què podem fer nosaltres, després veurem què necessitem.” Va ser així com l’equip nou que començàvem, amb molt de respecte pels equips anteriors i tenint en compte tot el que s’havia fet fins aleshores, vàrem iniciar un camí de reflexió que encara ara mantenim i que anem ampliant cap al treball d’aspectes més curriculars.
Aquesta reflexió va tenir el suport, durant tres cursos, d’una psicòloga clínica que ens assessorava; estudi de casos. El professorat aportava el cas d’una família amb els seus fills o filles, i a partir d’aquí compartíem l’experiència de tothom amb aquesta família i cercàvem estratègies per modificar la nostra relació amb ells, així com trobar maneres de canviar la dinàmica de les conductes problemàtiques dels dos col·lectius.
A poc a poc es va afegir un altre aspecte a aquesta reflexió: “Què ens passa a nosaltres davant de les dificultats de relació i convivència amb els nostres alumnes?”
Ens vàrem adonar, entre altres coses, que no coneixíem el nostre alumnat i teníem força prejudicis envers les seves famílies. Alguns de nosaltres havíem arribat a sentir por en alguns moments, sobretot davant de situacions que es donaven amb algunes famílies. Els canvis d’actitud que tenien alguns alumnes ens feien sentir impotents i sense recursos. Molts cops estàvem sols.
Des d’aquests enfocaments reflexius, vàrem començar a reconèixer qui teníem davant nostre i quines eren les dificultats reals que incidien en l’aprenentatge dels nostres alumnes, que afavorien, a més, actituds disruptives.
Hem dedicat i dediquem molt de temps a les relacions entre tota la comunitat educativa; al respecte, la confiança, la comunicació, l’acceptació de l’altre, el coneixement de les peculiaritats de les diferents cultures amb què convivim…
Les portes de l’escola sempre són obertes a totes les famílies i prioritzem la comunicació abans de tot. Per exemple, quan hi ha qualsevol conflicte entre els alumnes o amb nosaltres, ens comuniquem amb els pares abans que acabi el dia. Aquest fet ens ha resolt molts conflictes, ja que explicar la nostra versió abans que sigui l’alumne qui ho expliqui, ens facilita l’entesa i la complicitat entre els pares i el professorat. Si cal ens reunim el mateix dia amb la família i el nen o la nena implicada.
A poc a poc l’ambient de l’escola canvia. L’esforç del dia a dia ens torna petits canvis que ens animen: famílies més confiades, respecte a les normes de convivència del centre, alumnes que aprenen a resoldre els conflictes sense passar per l’agressió, utilitzar la paraula sense cridar, canviar les males cares per un somriure, donar-nos suport entre nosaltres sempre que tenim conflictes, considerar que els alumnes són de tots —qualsevol pot intervenir davant d’una situació de conflicte i confiem que tenim una actuació similar—, que cada cop tenim més ganes de treballar plegats, d’experimentar noves maneres d’ensenyar i aprendre, que tots fem el que millor sabem, que darrere de cadascú de nosaltres, pares, mares, nens, nenes, professorat, personal no docent… hi ha una història, i que tothom ha de tenir un lloc al centre.
Mentre recorrem aquest camí ens han pintat l’escola de colors, ens inclouen en projectes pensats per al barri, tenim una comunicació més oberta amb els representants de l’administració educativa, participem en projectes d’entitats externes, tenim respostes que ens afavoreixen en el nostre dia a dia, per part de tots els serveis que treballen a les escoles. Seguim mantenint un esperit crític i sabem que es pot fer millor des de totes les parts, fet que ens aporta energia per a assolir els objectius que ens proposem en tot moment.
Ara parlem sobre què farem els primers dies de curs. De com podem acollir els alumnes i mestres nous, sobre el nostre objectiu principal, que és atendre les persones. Ens hem de sentir bé en el lloc que ocupem, podem demanar ajuda sempre que ho necessitem tot possibiltant expressar-nos i créixer plegats. I ara que ja tenim espai per a poder tractar aquests temes, el nostre repte és ajudar els nens i les nenes a ser més competents i a cercar altres camins per superar la seva situació actual.
Tot això sense perdre de vista que el nostre dia a dia és complex i que encara cal aprendre molt.
Us encoratgem, si encara no ho feu, a obrir-vos sense judicis de valor a tota la comunitat educativa en què treballeu i, sobretot, a reconèixer que no estem sols, que cada dia som moltes les persones que compartim aquest meravellós ofici que és ser docent i aprenent alhora.
Carmina Álvarez
Directora de l’escola Bernat de Boïl