M’agradaria compartir el que em va suggerir i fer pensar Eulàlia Bosch amb la seva conferència de l’acte d’inauguració de curs al CRP de l’Eixample, sota el títol “Anar a escola: una reflexió sobre l’espai i el temps escolar”. Pensava que es tractava d’una conferència per a emmarcar les activitats adreçades a commemorar l’any Cerdà i animar a participar activament en els actes de celebració. Les propostes i les idees que hi va aportar eren un estímul per a l’acció i anaven molt més enllà, alhora que suggerien múltiples concrecions per tal de dur-les a terme no només a les escoles, sinó arreu.
En primer lloc, vull destacar el clima que va saber crear amb la seva manera de dir el que volia: mirava els qui l’escoltàvem a la cara, lentament, posant èmfasi, calidesa i expressivitat en la dicció de cadascuna de les paraules triades amb precisió i cura, amb silencis i imatges carregades de significat… Dues observacions: el missatge transmès era rebut, entès i convidava a la complicitat i la implicació en la proposta que volia transmetre’ns. L’altra: la força de la comunicació directa, visual, de persona a persona, el valor de la llengua ben parlada, del llenguatge oral com a repte que cal assolir per a la formació dels nostres alumnes, i la reflexió sobre quin lloc ha d’ocupar dins la complexa convivència amb les noves tecnologies de la comunicació…
El seu discurs i la seva proposta es va centrar en el paper que pot jugar ara l’escola en un context de canvi vertiginós del món que ens ha tocat viure, amb una gran diversitat de famílies, llengües i cultures, de llocs, espais i temps per a viure…
En aquest sentit, l’Eulàlia considerà que, actualment, l’escola està passant a ser una de les etapes més regulars i estables de la vida dels nostres nens i nenes, nois i noies. (Posà un exemple suggerent: per als nostres alumnes, l’escola pot passar a ser més permanent que un llit…). Des d’aquesta perspectiva, en un món cada cop més divers i canviant, Eulàlia Bosch insistí en la necessitat de concebre l’escola com un edifici, sinó com un lloc acollidor, un espai amable i estimulant per a aprendre a conèixer aquest món i ser capaç d’habitar-lo.
Però també és un lloc de vida en el marc d’una comunitat, un lloc on es concreta una individualitat i un punt de contacte amb la comunitat, un lloc per a cada persona i un lloc per a tothom.
L’escola, doncs, com a lloc d’ancoratge per a conèixer i seguir coneixent el món, un espai amb condicions per al coneixement, un lloc viscut com a propi per al coneixement.
I el repte: saber transformar l’espai en lloc.
Per il·lustrar aquest repte, aquesta gran mestra va utilitzar imatges del món teatral i plàstic com a recurs didàctic a fi de transmetre la idea de la necessitat de treballar allò que és realment essencial, saber prescindir de grans escenografies, delimitar l’escena i relacionar espais oberts que conviuen entre si.
Ens parlà de la relació entre la individualitat, la comunitat escolar i el món, i va situar l’escola com a centre de recursos i centre acollidor d’aquesta individualitat i, a la vegada, com a lloc d’ancoratge per a sortir a veure el món. També ens parlà de la necessitat de fer que l’escola sigui un espai clau de referència, tant en el marc d’una xarxa urbanística determinada, com en un enclavament en xarxes exteriors més amplies.
Eulàlia Bosch, a partir de la reflexió, va omplir de significat l’àmbit de l’espai i el temps escolar, i ens convidà a repensar-lo i projectar-lo en una nova dimensió; en una dimensió que no és únicament i estrictament curricular, però crea les condicions necessàries per a l’aprenentatge.
Crec que convé carregar-nos de raons per tal de donar tota la importància que té el temps i l’espai escolar, especialment davant d’un món tan estressant i que ens pressiona i no ens deixa ni pensar. I el més important, tenir conviccions a l’hora de determinar el que és important i condicionar l’establiment de prioritats, sobretot quan aquestes prioritats són un condicionant bàsic per a aconseguir el gran repte de l’educació: que els nostres nens i nenes, nois i noies vulguin i sàpiguen conèixer aquest món i siguin capaços d’habitar-lo.
Mariona Escobar