La democràcia, com totes les realitats bàsiques de la vida, s’educa sobretot per la via del contagi, pel camí de la vivència, per la reiteració de les seves bones pràctiques -que inclouen, naturalment, la bona reflexió i el constant diàleg-. Mai no és tard per transmetre coneixements orgànics i consolidats, si cal amb assignatura pròpia i tot, però sempre és millor la vivència, la pràctica i l’intercanvi permanent dels valors que sostenen un sistema democràtic. El sistema democràtic, si ho és veritablement, no és només una superestructura juridicopolítica i uns aparells representatius que responen a regles de sufragi universal, igualtat de drets bàsics, etc.; és especialment un “clima” de formes de convivència que, amb les institucions al davant, traspua per la societat fins a les esferes més petites i properes al dia a dia de la vida de les persones. Això no vol dir que l’estructura i els procediments de les organitzacions institucionals del sistema hagin de reproduir-se mimèticament en totes les estructures menors, com l’aula o la família, sinó que els valors o criteris d’acció que han d’inspirar les institucions d’un bon sistema democràtic inspirin també l’aula, la família, el grup de lleure, la pràctica esportiva i tots i cada un dels espais on transcorre la vida diària, amb les necessàries adaptacions a les diverses formes pròpies. Quins són aquests valors? Els fonamentals: els principis de llibertat, d’igualtat, de dignitat, de respecte, de diàleg, de pluralisme intercultural i de responsabilitat.
Tots aquests valors –i tots els altres que se’n deriven o els acompanyen- poden i han de ser viscuts i practicats en la lògica pròpia de cada espai, de cada àmbit, de cada edat, amb respecte a la naturalesa pròpia de cada activitat. Però tots ells poden ser invocats, reflexionats i dialogats en cada un dels àmbits, degudament adaptats als perfils i necessitats del context específic de cada moment.
Com que des de la perspectiva educativa acostumem a preocupar-nos pels resultats cognitius –que no han de ser els únics, tot i que són molt rellevants-, en el cas de l’educació per a la democràcia cal que recordem que autors de diferent enfocament filosòfic -com Habermas o Lipman, que s’inspira molt en Dewey- coincideixen a remarcar que tot procés cognitiu, i l’educatiu en el seu conjunt, és essencialment un procés comunitari; que, democràticament parlant, l’única comunitat valuosa és la comunitat de diàleg, regida per principis de veracitat, rectitud i intel·ligibilitat; que una comunitat de diàleg regida per aquests principis té igualment, com a punt de partida i com a punt d’arribada, la necessitat de treballar el pensament crític, que és el pensament que, per definició, es fonamenta més en ‘criteris’ que en continguts tancats, és autocorrectiu – vigila i esmena permanentment les condicions de validesa de la seva pròpia activitat- i, finalment, és sensible al context.
És fàcil intuir que, en aquestes condicions, el treball vivencial sobre la democràcia pot donar resultats educatius molt destacats, un dels més importants dels quals és precisament la identificació profunda amb aquesta forma de viure: qui gaudeix de comunitats de diàleg i practica el pensament crític ja no pot prescindir mai d’aquestes condicions que queden associades per sempre a la seva pròpia dignitat de persona i de ciutadà/na. I és aquí on trobem literalment l’ànima, el sentit profund, la justificació humana de la democràcia com a forma de vida col·lectiva. Ara bé, hi ha una condició instrumental no menor per a la pràctica tant del pensament crític com del diàleg, que es necessiten mútuament: és la bona formació, no només instrucció, en llenguatge. Sense fer-lo passar per davant dels valors ètics de la democràcia, sí que se l’ha de reivindicar com un instrument sense el qual la pràctica del pensament crític resulta mancada de rigor i el diàleg esvaeix la seva qualitat fins a convertir-se en una ridícula comèdia d’embolics o, en el pitjor dels casos, en un drama confusionari. No fou pas per jugar que els nostres clàssics van insistir que la millor ‘paideia‘ –educació o cultura- per a una bona ‘polis’ –ciutat/estat- i la seva ‘politeia‘ -constitució- passava justament per un cultiu extens i intens del ‘logos‘, que era al mateix temps raó i paraula, paraula i raó, que són el fonament de la millor convivència. Ens convé tornar a escoltar la vella saviesa, feta del millor ‘logos’, que era també ‘dia-logos‘ –diàleg- o raó compartida gràcies al llenguatge.
Joan Manuel del Pozo
Doctor en Filosofia
Exconseller d’Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya