No hi ha cap altra manera de dirigir un projecte que no sigui estant a peu d’obra. Aquesta actitud fa detectar si les persones que t’acompanyen necessiten més ajut, més recursos, més estima, més guia. Si ets lluny, si t’emboliques empescant-te teories lluny del dia a dia, et distancies del que realment és important. Sovint cometem aquest error.
Ara fa uns dies algú em va preguntar a quina escola anava el meu fill. Vaig respondre: a l’Escoleta del Jaume Cela. Em va sortir així. I la persona em va contestar: “Del Jaume, i com s’ho fa per dirigir l’escola i fer tota la resta?” I vaig contestar: “No sé com s’ho fa, però t’asseguro que l’escola la dirigeix des de les 8.30 del matí, que dóna el bon dia a tots els nens a peu de classe, saluda tots els mestres, i sap qui ha agafat la grip i qui fa dies que està moix…”. El Jaume, des del primer dia que el vaig conèixer, diu les coses com les pensa, amb el compromís –que està per damunt de tot- que allò que ell s’estima és el futur dels nens i nenes que té a les aules.
El futur. Pensar en el futur sovint vol dir ser dur amb el present. I això no sempre coincideix amb uns pares immersos en una societat que cada dia desassisteix més el temps dedicat als nens. Les nostres criatures, les que són a l’Escoleta, aprenen dels somriures dels altres, de la felicitat dels altres, i a mi em sembla que aquest és un dels grans aprenentatges de la vida. Aprenen de les dificultats dels altres, i a compartir aquestes dificultats en positiu, un dels patrimonis que s’enduran fora de l’escola, més enllà de les matèries curriculars tan imprescindibles en aquesta societat competitiva. Si els nostres fills i filles aprenen a valorar la felicitat, acceptaran millor els fracassos i les patacades inevitables. I aquest és un dels valors del projecte escolar que el Jaume mira de traslladar-nos en tots aquests articles. Ser-hi. Acompanyar. Ajudar. Aprendre d’ells.
En el llibre, Jaume cita Alexandre Jolien, a Elogi de la feblesa. En aquesta mateixa obra, Jolien parla del procés de superació de la discapacitat i de com la felicitat radica en deixar de fer girar la vida al voltant d’allò que ens fa diferents, i mirar d’incorporar-nos a la vida, la vida de tots, amb les eines que tinguem. Aquest és el gran repte també de les escoles. Cada criatura hi duu a la motxilla un patrimoni propi, especial, i des de l’inici, si l’escola ho aconsegueix, té l’oportunitat de posar-lo a mercè dels altres, per al seu creixement. Jo he tingut la sort de posar la motxilla del meu Marc en mans d’aquesta escola, i de l’equip de mestres que hi treballa. La millor decisió de la nostra vida, i la més important, perquè pels pares, no hi ha cap decisió més crucial que el dia en què encomanem la formació dels nostres fills a altres, que el guiaran i passaran amb ells les moltes hores que nosaltres ens ocupem de pagar hipoteques i d’aconseguir no se sap quins objectius personals o socials de poca rellevància. El que ens tornarà al cap del dia, i al cap del camí de la vida, és la carícia dels nostres fills quan ens anem apagant. De l’educació que hagin rebut, en depèn la felicitat d’aquests moments.
A la pàgina 108, en Jaume explica que fa uns anys va pensar a jubilar-se. Aquella notícia em va deixar inquieta. De cop, em sentia òrfena d’avançada. Si algú dóna sentit a la filosofia de fons de la nova Llei d’Educació, que vol que les direccions dels centres educatius tinguin equips rectors que liderin els seus projectes, aquest és el Jaume Cela. I en aquell moment, la idea de no tenir-lo al capdavant del vaixell on el meu fill anava de passatger temporal, em feia sentir que podíem perdre la brúixola. Mai no li vaig dir res, però vaig tenir la certesa que no ens abandonaria… I no ho va fer. Remuga i respon als reptes amb cartes, amb articles, amb xerrades, amb lluita. No hi ha una altra manera de fer-ho.
(…)
Però en Jaume sempre és a peu d’obra, una obra física i emocional. L’obra de construir una caseta on tothom hi pugui aportar alguna cosa i una casa de coneixements que sigui profitosa per a tots. Una obra immensa, que mai no donarem per acabada. Els mestres, aquells a qui tots devem gran part del que som al costat de la família, construeixen una casa que no té preu, però on no sempre s’inverteix prou; aquesta casa que quan és pública, té tots els deures i no sempre tots els avantatges. Una casa on moltes vegades els seus mestres senten la impotència de no gaudir de tots els recursos per donar a cada nen allò que necessita. No passa res. És més important l’esperit que les cadires, la implicació que els ordinadors, la dedicació que les instal·lacions, l’estima que l’excel·lència. Aquests són els valors que li devem a aquesta i a moltíssimes escoles del nostre país. Aquests són els valors que li devem al Jaume i a moltíssims mestres d’aquest país. Ara només hem de procurar que les nostres criatures, quan surten de l’escola, no es trobin una societat que tendeix a capgirar aquests valors, i sovint, a espatllar-los.
Gràcies, Jaume, personalment, en nom de tots els pares i mares que t’hem conegut, que t’hem demanat ajuda, i que l’hem trobat, en tu i en tots els nostres mestres. Sé segur que et retornarem l’esforç i la vocació amb el somriure i les abraçades dels nostres fills.
Mònica Terribas
Periodista
* Extracte de la intervenció realitzada en la presentació del llibre A peu d’obra. Reflexions i vivències a partir de l’escola, de Jaume Cela, el 2 de desembre de 2009.