Va néixer a Mèxic, filla i néta d’exiliats. Quan tenia 4 anys va perdre la mare, i el pare, sempre amb la idea de tornar algun dia, va avançar aquest desig enviant la seva filla a Catalunya a casa d’uns familiars. «Vaig venir a Catalunya als 9 anys i del temps que vaig anar a l’escola a Mèxic en tinc un record inesborrable. Els mestres republicans a l’exili van fer que assumís la meva catalanitat i ells amb el seu bon tracte, amb la seva gran humanitat, han esdevingut un model, present durant tota la meva vida».
Hi ha històries que atrapen. Històries farcides d’història; històries que són com camins que s’apropen, s’allunyen i es creuen component un relat fascinant en què les casualitats i les coincidències no semblen simples designis de l’atzar. La història de Margarida Barjau és una d’aquestes històries.
Desprès de fer el batxillerat i estudiar a la l’Escola Massana, sempre treballant, fent classes particulars i fins i tot de dissenyadora d’estampats, entra a la universitat per fer els estudis d’història. Un cop acabada la carrera es presenta a unes oposicions per ocupar una plaça de mestra municipal. Supera el repte i li és assignada l’Escola Casas, a Sant Martí, el mateix barri on havia nascut el seu avi, el Mestre de Valls.
Felip Barjau Riera, el Mestre de Valls, cooperativista i revolucionari, com ell mateix es definia, va ser militant de la CNT i posteriorment va participar en el procés de reorganització de la Unió Socialista de Catalunya (USC), partit pel qual fou elegit diputat a les eleccions generals del 1933. Més endavant va promoure el Partit Únic del Proletariat, llavor del que seria el PSUC, formació de la qual s’anà allunyant per retornar al seu ideal cooperativista. Felip Barjau, en una etapa de la seva vida, va fer de mestre en una escola racionalista del carrer del Municipi, a Sant Martí. Margarida Barjau, la seva néta, la historiadora que l’atzar havia convertit en mestra com ell, va viure molts anys en l’edifici veí del que acollí aquesta escola sense ser ella conscient d’aquesta singular coincidència.
Margarida Barjau té molt present la figura del seu avi i la seva lluita constant per defensar els drets dels més pobres, alternant vagues generals, empresonaments, càstigs i estades a l’exili, del darrer del qual ja mai més va poder tornar, com tampoc ho va poder fer el seu pare, intèrpret d’òpera que va morir a Mèxic mentre cantava «L’emigrant».
Històries farcides d’història, i la de Margarida Barjau, com a mestra, s’inicia als 24 anys a l’Escola Casas.
Com recordeu aquella primera experiència?
Van ser uns anys molt intensos i dels quals guardo un gran record marcat per una tossuda lluita per la recuperació del tarannà progressista i democràtic que havia caracteritzat les escoles municipals de Barcelona. Hi havia moltes coses que no funcionaven correctament i calia treballar per redreçar-les. Una d’aquestes anomalies era que hi havia mestres que treballaven al mateix temps a l’escola nacional i a l’escola municipal, i cobraven dos sous. A l’escola nacional hi col·locaven una noia en pràctiques i ells es quedaven a l’escola municipal.
Com és que escollien les escoles municipals?
Entre altres raons perquè hi havia uns menjadors boníssims i a part també perquè podien endur-se menjar a casa.
No devia ser senzill enfrontar-se a aquests suposats drets adquirits que a més s’havien consolidat en el temps…
No, no ho era i menys quan ho volíem fer amb elegància, amb prudència, sense ànim de revenja. Sovint ens reuníem a casa d’en Solé i Sabarís, amb la Maria Aurèlia Capmany, i preparàvem accions que sense ser contundents ni directament agressives poguessin reconduir aquestes situacions anòmales a una normalització democràtica. No, no va ser senzill i quan va arribar el moment en què aquests mestres van haver d’optar per una de les dues places, i renunciar a l’altra, va haver-hi situacions desagradables. Recordo quan pocs dies abans del cop d’estat del 23 de febrer del 1981, un grup d’aquests mestres em van acorralar i em van dir: «Cuando vuelvan los nuestros estarás en el paredón». De fet, en aquells moments el que vaig pensar és que aquella frase em resultava molt familiar i que a casa l’havíem sentit moltes vegades. En tot cas, dels meus primers anys com a mestra a l’Escola Casas en tinc molt bon record. Hi havia gent molt bona que va treballar decididament per dignificar de nou el paper de l’escola pública. Jo reivindico i reivindicaré sempre l’escola pública, així com tota la feina que van fer tots aquells i aquelles mestres en aquells anys complicats de la transició, un fet i una gent que sovint oblidem.
Heu estat mestra de primària, de secundària, des de l’àmbit artístic, de les ciències socials, de la llengua i en tota aquesta trajectòria, una constant ha estat treballar en el capítol dels valors i intentar treure el millor de tots i cadascun dels vostres alumnes, entenent que el més important no és tant ser un bon estudiant sinó ser responsable i una bona persona…
Agraeixo molt aquesta valoració. És cert que no treballes cercant el reconeixement de la teva feina però sí que és important que a la gent que ens dediquem a la docència, de tant en tant, ens arribin senyals que ens mostrin que allò que estem fent és útil, és positiu.
Una de les coses que vaig aprendre a Mèxic, dels meus entranyables mestres republicans a l’exili, va ser el tracte que ens van donar des de ben petits. Per sobre de tot ens tractaven sempre com a persones. A mi em van educar des del començament per ser responsable dels meus actes, en el sentit positiu i en el negatiu. Si actues correctament, que ho puguis constatar, però si t’equivoques, ets humà i d’aquella equivocació no tan sols n’has d’aprendre sinó que has de comprendre que aquella errada humana demana una disculpa, una rectificació. I llavors ho fas i procures no tornar-hi perquè si no és així no estàs canviant, i canviar-te a tu mateix contribueix també, en certa manera, a ajudar a canviar els altres. Aquests aprenentatges no els he oblidat mai i procuro seguir-los en la meva pràctica com a docent; valorar els alumnes com a persones, valorar els seus aspectes més positius i que quan s’equivoquin sàpiguen assumir-ho. Això ho aprecien molt. I mai tractar-los amb indiferència; és a dir per a unes coses sí i per a altres ni cas.
També insistiu sovint que el mestre ha de ser un model per als seus alumnes…
És cert. Quan treballes com a docent una de les coses que has de tenir clar és que has de ser un model. Però un model sempre, fins i tot quan ets fora de classe, en els passadissos, en la sala de professors… Hi ha una frase de Pere Portabella que m’agrada molt: «No facis ni a soles allò que no t’agradaria que et veiessin fer». La trobo genial. Hem de ser un model i més que imposar hem de convèncer amb el nostre exemple. És evident que hem de transmetre coneixements però ho hem de fer oferint una imatge d’acolliment, de confort, de comprensió, hem de transmetre aquests coneixements de manera positiva, mai de manera impositiva. La canalla, el jovent, reconeixen molt bé l’autoritat i la distingeixen perfectament de l’autoritarisme. El mestre ha de ser un model i també un líder; un líder basat en l’experiència i la convicció. El mestre ha d’assumir un lideratge fonamentat en la paciència ben entesa, no aquella d’aguantar per aguantar, sinó aquella paciència que el nens i les nenes, que els nois i les noies, perceben de qui entén que està en una actitud constant de comprendre les seves inquietuds, les seves inseguretats; el lideratge de qui està en disposició de donar-ho tot i recollir en silenci; el lideratge de saber escoltar i de tenir la capacitat de recollir opinió i al mateix temps oferir aquesta opinió a tothom de manera democràtica.
Després d’estar quatre anys a l’Escola Casas vau treballar quatre anys més al Pau Vila, un curs entre el Patronat Domènech i l’institut Zafra, centre, aquest darrer, on treballeu des de l’any 1986. Molt de temps fent de mestra…
I no me’n penediré mai. Jo sóc mestra, m’agrada fer de mestra, tant de petits com de grans. M’encanta la meva feina.
Ara però sou responsable de la biblioteca: enyoreu la feina a l’aula?
Per què? Segueixo treballant directament amb la mainada, amb el jovent i això m’omple.
I dins aquest àmbit tan concret com aconseguiu mantenir aquesta il·lusió, aquest entusiasme?
De moltes maneres. D’entrada vaig formular una mena de compromís amb els meus companys: a la biblioteca hi ha de venir l’excel·lència, la gent que vol progressar, que vol realment estudiar; no han de venir els castigats. Ho fem així i hem aconseguit que el fet de poder accedir a la biblioteca es converteixi en un objectiu per a tothom, per als bons i els mals estudiants. És com un reconeixement a la feina ben feta que estimula uns i altres; es tracta de potenciar el grup de gent que treballa i de cridar l’atenció de qui no ho fa. He adaptat el meu horari de feina a aquesta dinàmica de manera que la biblioteca estigui oberta a les hores de pati i a la sortida de l’escola. L’espai és petit, ple de llibres i una taula al voltant de la qual s’encabeixen tan sols setze cadires, però he recuperat dos bancs que s’estaven podrint al jardí i he posat coixins a terra i he intentat que aquest espai sigui acollidor, i la canalla hi ve. Renuncien a les seves hores de pati. Els que han de fer deures seuen a les cadires per treballar a la taula i els altres, els que volen llegir, ho fan als bancs, o a terra damunt els coixins. La veritat és que estic molt contenta de veure com funciona, de l’interès que tenen per poder venir a la biblioteca. Tinc clar que si volem canviar la canalla, el jovent, si volem que no estiguin tan mediatitzats per aquest món superficial que els atrau i els envolta per tots costats, hem de crear, i fins i tot inventar si cal, situacions que facilitin el seu apropament a les alternatives que els proposem.
Tenim entès que fins i tot doneu premis…
De fet faig unes rifes. Si es porten bé, si tothom treballa bé i en silenci ―cal tenir en compte que són hores de pati o de final de tot un dia de classe―, faig un sorteig de coses senzilles que em proporcionen gent molt diversa, mestres, metges… que tenen coneixement d’aquesta pràctica. Material que els donen quan van a congressos o jornades de treball: bolígrafs, carpetes, carteres, llibres, material de tota mena. I a la canalla això els fa molta il·lusió i esdevé un estímul més. Realment no és un premi a algú en concret, és un sorteig en què tothom participa. Un premi al comportament col·lectiu, i és molt divertit comprovar com si algú no es porta bé els altres el renyen.
Aquesta pràctica potser pot despertar algun tipus de crítica…
És cert i les rebo. Hi ha qui em diu que això és comprar els alumnes, que no és pedagògic i jo els responc: «A veure, tu a final de mes no cobres? No tens un sou? Doncs els nois i les noies si vénen aquí a l’hora del pati, fan un treball addicional; podrien estar jugant o anar a casa en sortir de l’escola i en canvi opten per venir a la biblioteca a treballar i això bé pot merèixer algun tipus de compensació…». No ho sé, però penso que qualsevol iniciativa que fomenti el compromís individual i col·lectiu, que faciliti l’apropament al món del coneixement pot ser bona.
Tornant a la feina del docent: heu conegut molta gent que s’hi ha dedicat i en moments prou diferents, des de l’època de la transició fins ara; com veieu actualment, amb la perspectiva dels anys i l’experiència, el paper del mestre?
Com sempre. És d’una gran responsabilitat i una tasca meravellosa i engrescadora. Cal vocació i dedicació, però és una feina fascinant. Veig però que hi ha gent que es dedica a l’ensenyament potser perquè no ha trobat una altra manera de guanyar-se la vida i això és un error greu. No qualsevol persona pot ser mestre. El paper del mestre és molt important i d’una gran transcendència. Tothom n’ha de ser conscient. El mestre ha de donar seguretat emocional als seus alumnes, els ha de proporcionar les eines perquè puguin obrir-se camí a la vida per ells mateixos, ha de contribuir perquè siguin responsables i bones persones i això demana, entre altres coses, formació, reflexió, autocrítica i sobretot vocació. En aquest sentit penso que els antics mestres, des de Plató a Aristòtil passant per Sòcrates, són i seran sempre una gran referència; ells, amb la seva gran humanitat acollien els seus deixebles d’una manera empàtica, natural, i amb el seu discurs els feien progressar. Les persones que es dediquen vocacionalment a la docència, a transmetre coneixement i a inculcar valors tenen un valor social immens, definitiu, perquè formen el jovent i el jovent és el futur.
Pel que fa a l’ensenyament en general i amb aquesta perspectiva dels anys que dieu, crec que arrosseguem l’handicap de coses que no s’han fet prou bé. Les lleis que es deriven de la Constitució, per exemple, que no ens permeten avançar més enllà i aquest fet repercuteix en el nostre model educatiu. Jo crec que som com una mena de societat transitòria, que som com fantasmes que transitem dins d’una frase transitiva i això ens limita profundament. Un altre llast que portem al damunt és també el menyspreu amb què s’ha tractat el tema de la formació professional. S’ha perdut massa temps en aquest sentit i crec que això també ha estat conseqüència de la transició i una politització excessiva del que és el procés educatiu, d’aquesta baralla contínua entre ideologies que precisament no afavoreixen en absolut l’educació.
En tot cas però sóc optimista: la feina que avui dia s’està fent des de l’escola és admirable. Sovint tendim a mitificar èpoques passades i no donem prou valor al que està succeint actualment al nostre voltant. Cert que en temps de la república es van fer coses de gran transcendència però és que en temps de la transició i ara també. Ara, per exemple, des de l’escola pública s’està fent un esforç gegantí, sovint a contracorrent, per donar sortida als problemes que afecten multitud de famílies senzilles, famílies obreres, fent una tasca que no tan sols deixarà una petjada sinó que crearà, que està creant, un model. La feina que estan fent molts mestres és excel·lent i no podem imaginar que algun dia aquesta feina deixi de fer-se, no podem permetre que mai falti.
De ben segur que el Mestre de Valls i aquells altres mestres de la república de qui tan va aprendre la Margarida sentirien una profunda emoció en escoltar-la, convençuts que sovint les coincidències i les casualitats no són simples capricis de l’atzar; amb la certesa que la història de qualsevol persona s’engrandeix i es perpetua quan el camí que es deixa enrere algú el segueix lluitant pels que van ser els seus mateixos ideals.
Consell de redacció