Inquietud

Miro els diaris. Veig els telenotícies. Reunions polítiques, pactes, economia sostenible, enquestes preelectorals; la Diagonal, els toros, la Champions League.
En una revista, una foto en color omple la pàgina. Es veuen uns nens —pantalons curts, samarreta i una mena de xancletes— que pugen rient per una muntanya de runes, tot el que queda d’un edifici ensorrat. És un carrer sense nom, destrossat pels efectes del sisme. Tant se val si és Haití o Xile. Qui se’n recorda? Qui pot pensar que aquests nens són notícia?

Aquests nens rient, a dalt de tot de la muntanya de fustes, totxos i ferros, que fa molt poc era casa seva, o la seva escola. Riuen perquè estan jugant. Les runes són avui la seva joguina, l’escenari horripilant d’una pel·lícula —sense més espectadors que el fotògraf que els retrata— en la qual ells són protagonistes. Potser aquí hi havia la seva escola. Potser riuen perquè han trobat un tros del mapa que penjava de la paret. Riure per sobreviure.

Ara segurament fan classe en una tenda de campanya. Una aula provisional per a nens i nenes de totes les edats. Tardaran a tenir una escola. Potser la seva era una que vam veure a la tele, desfeta, l’endemà del terratrèmol. Havia estat inaugurada dos mesos abans de la tragèdia, construïda per una ONG. Aquella feble i digníssima edificació havia costat —deia el reporter— 300.000 euros.

Mirar aquestes imatges des de Barcelona, aquesta tarda de diumenge, em produeix inquietud. Penso en els versos (tan íntims) de l’Antoni Marí: «¿Com sabrem què ens manca si no sabem el que tenim?».

Manuel Fernández