Jugar per crear

Fa uns quants anys feia de mestre a la mateixa escola on el meu fill feia P3. Aquell curs jo era el tutor de sisè. Una tarda vam pujar tots dos a la meva classe a recollir unes quantes coses. El Francesc es va mirar la classe encuriosit i va preguntar: «I on són les joguines?».

No sé per quin motiu, potser perquè a mesura que s’apuja el nivell acadèmic «s’han de fer coses serioses», el joc desapareix de les aules i del currículum i es deixa com una activitat per al temps lliure o per a moments excepcionals.

Malgrat aquesta poca presència del joc, des de fa milers d’anys els pedagogs valoren la seva importància com a eina educativa, i qualsevol educador o educadora pot enumerar una llarga llista d’aprenentatges que es poden fer jugant.

Jugar és una actitud lliure en què els participants posen en marxa tots els seus recursos per assolir un objectiu fent un esforç assequible. Aquests components (llibertat d’elecció, poder usar totes les capacitats de què es disposa i l’equilibri entre la fita i els recursos que cal utilitzar) fa que resulti altament motivador.

I gràcies a aquesta motivació els participants assagen contínuament per trobar el camí adequat. Fa pocs dies la Mercè, la meva filla, es va comprar un videojoc que li feia molta il·lusió. L’inici del joc no era fàcil: calia configurar molts elements, i el manual d’instruccions no és precisament d’una gran simplicitat. Va dedicar molta estona, assajos i diverses configuracions a arribar a entendre com funcionava. Aquesta mateixa situació de segur que hauria estat problemàtica si s’hagués tractat d’una feina (en la qual el resultat de la tasca està per sobre del procés que se segueix).

Mentre es juga (o mentre es fa qualsevol altra activitat a l’aula) es posen en marxa molts aspectes de la persona per tal d’assolir l’èxit. Alguns d’aquests aspectes també formen part de les competències que surten a diferents activitats curriculars. Jugant, i aquesta és la diferència, l’objectiu se centra en el gaudi i, per aquest motiu, no suposa cap problema provar molts cops fins a aconseguir el resultat desitjat.

El món laboral demana als professionals que tinguin la capacitat de respondre als reptes i els problemes que es trobin pel camí. Dit d’una altra forma, que tinguin desenvolupada la competència de creativitat aplicada als petits reptes quotidians que els permetrà:

— Analitzar la informació de què es disposa d’un problema determinat.
— Explorar nous camins per trobar respostes originals.
— Desenvolupar un esperit crític que permeti la cerca de múltiples respostes
— Incorporar l’assaig-error com a mètode de treball.
— Tenir la capacitat de relacionar conceptes.

I, sense anar al món laboral, aquests aspectes també són necessaris en el moment de fer un treball de recerca, a qualsevol nivell educatiu.

De quina manera pot ajudar el joc a desenvolupar aquesta competència de creativitat? No tots els jocs serveixen, sinó que han de tenir unes certes característiques: analitzar la informació de què es disposa per tal de resoldre el repte, provar i avaluar les respostes obtingudes, i ser ràpid per donar una resposta concreta. Vegem-ho amb tres exemples.

Passar la frontera és un joc de colla. El director del joc s’inventa una norma que permet passar la frontera (per exemple, formar grups de tres en què hi hagi una persona amb ulleres i hi estiguin representats els dos gèneres). Els participants han de provar com agrupar-se per descobrir la fórmula per passar la frontera, i, per tant, formulen contínuament hipòtesis sobre quin és el criteri correcte. L’Eleusis és un joc de taula creat per Sid Sackson i que té el mateix esperit. El professor Ramon Grau n’ha fet una bona adaptació per a l’aula de ciències.

A Rush Hour el jugador ha de fer sortir un cotxe per la porta i, per aconseguir-ho, ha de moure tots els altres que hi ha aparcats. En aquest cas és necessari analitzar amb esperit crític tots els èxits i els fracassos anteriors per arribar a la solució correcta.

I, finalment, a Mixmo cal que els jugadors siguin molt ràpids recombinant una sèrie de lletres per aconseguir formar mots encreuats. Aquí és necessari tenir una bona velocitat de resposta i ser capaç d’encreuar tots els coneixements de què es disposa per buscar el vocabulari més adequat.

No voldria acabar sense fer esment de tot el que aporten els videojocs, una forma de jugar més (ni millor ni pitjor) a afegir a la forma d’aprendre. Steven Johnson ens fa obrir els ulls quan explica la diferència amb un joc de taula o un joc motor: normalment el primer que fem és aprendre les regles del joc i, després, ens posem a jugar. En un videojoc el procés es capgira: anem descobrint les regles, i donant respostes, mentre ens movem pel món. Sens dubte, un canvi de plantejament que suposa una nova forma d’entrenament de la capacitat de donar respostes.

Si s’incorpora el joc a la vida quotidiana dels infants i dels joves se’ls donen eines per desenvolupar les seves competències. Avui ens hem fixat en la creativitat, però també es pot parlar de l’aportació a cadascuna de les competències del currículum. Només cal jugar una estona per adonar-se’n.

Oriol Ripoll
Especialista en jocs

Notes:
i http://www20.gencat.cat/docs/Joventut/Documents/Arxiu/xarranca.pdf
ii http://jocs.org/2010/02/15/eleusis/
iii http://www.xtec.es/~jdemanu/eleusis.pdf
iV http://jocs.org/2010/12/20/jocs-per-resoldre-problemes/
V http://motsdejocs.posterous.com/trepidantes-palabras-cruzadas
Vi http://www.edicionslacampana.cat/index.php/llibres/333