Són les vuit del vespre. Fa estona que l’institut és pràcticament buit. Només hi queden els alumnes i els profes dels dos cicles formatius de tarda, les tres profes del Departament de Llengua Catalana, que s’apressen a seleccionar redaccions per a un concurs en el qual han animat l’alumnat de l’ESO a participar, i el secretari. El secretari: un heroi, un home incombustible, incansable, estoic, un autèntic màrtir. Està fent mans i mànigues per tenir l’aplicatiu dels indicadors enllestit en temps i forma. Ha passat dies perseguint els seus col·legues perquè li donessin la informació que li faltava, i ell mateix s’ha passat hores fent mitjanes i calculant percentatges, però continua sense entendre com pot ser que a la columna del Departament continuï sense aparèixer el nombre de grups de batxillerat que tenien el curs 2008-2009, com si no ho sabessin i no els ho haguessin preguntat mil vegades; que a l’hora de calcular les plantilles, bé que ho saben. Tot i així, el secretari màrtir se sent confortat perquè veu que la cosa dels indicadors, igual que l’aplicació de preinscripció i la de la supervisió de la inspecció, cada any millora. Però el SAGA…
això són figues d’un altre paner. Està desesperat, sobretot amb els cicles formatius, perquè, amb això de les unitats formatives, cada vegada que imprimeix un butlletí de notes es carrega mig bosc. Somia amb el SAGA, pateix amb el SAGA. Sempre havia tingut la fantasia que, si l’integraven al ServiCaixa, potser tots plegats anirien millor, però amb la crisi de la banca… Són les nou de la nit. L’institut ja és buit. El secretari, heroi i màrtir, treballa.
Jordi Font-Agustí