Acabo la xerrada i el diàleg amb els nanos i em poso a recollir. El Guillem s’apropa per parlar-me dels submarins robòtics. L’Aura es queda unes passes més enllà, perquè és molt tímida. A l’aula se senten bullir les converses sobre l’anècdota del pingüí valent. L’Eva s’acosta en silenci, m’abraça per la cintura i em diu: gràcies.
Quan vius la recerca científica des de dins, en el dia a dia i en totes les facetes, com a ofici però també com a aventura, comunicar ciència als infants i als joves se’t fa relativament fàcil i molt plaent: només et cal furgar en les teves motivacions, en l’admiració que sents per l’entorn natural, i en els impagables moments de descoberta que, de tant en tant, entre informes i reunions, aquesta feina t’ofereix. Ja ho sé, comunicar ciència en xerrades esporàdiques no és el mateix que ensenyar ciències en la rutina de l’aula i amb els encotillaments (necessitats) del programa docent. També em toca, de tant en tant, fer classes de postgrau, i faig el meu tast com a docent. Vagi per endavant, doncs, que la meva reflexió d’avui és feta des de la condició d’aquell que estima la ciència però que no trepitja més que esporàdicament la frontera de la didàctica.
He llegit que una eina didàctica fonamental per a un aprenentatge significatiu de les ciències és fer preguntes. Preguntes que no busquin la resposta correcta ja mastegada, sinó que desvetllin el pensament deductiu i la posada en escena dels coneixements apresos. M’agrada pensar que podem ajudar a refer, a l’escala adequada, part del camí fet per l’investigador. El plaer d’anar responent, fins i tot de forma col·lectiva, una pregunta oberta és molt superior al del triomf de saber la resposta a una pregunta tancada. Aconsello que utilitzem les preguntes no només per fer hipòtesis prèvies a un nou aprenentatge, cosa molt recomanable, sinó també per ajudar a fixar aprenentatges ja assolits i, sobretot, per entrenar els camins per retrobar aquells aprenentatges que s’hagin perdut de la memòria.
No defugim la complexitat, tan inherent en el coneixement científic d’avui; al contrari, aprofitem-la per a un aprenentatge més eficaç i significatiu. Aprofitem-la també a l’hora de plantejar preguntes. Amb això de la complexitat em refereixo a les relacions entre gros (macro) i petit (micro), entre elements dels sistemes (del cos, dels ecosistemes, del clima, del planeta, de l’espai), entre les escales de temps i de variació del fenomen. Vigilem de no compartimentar excessivament, per por de la complexitat, fins a perdre el context sistèmic.
Les preguntes són una eina d’aprenentatge, però també són un objectiu per elles mateixes. Ensenyar a —o desvetllar les ganes de— fer-se preguntes hauria de ser un eix vertebral en tots els àmbits de l’educació. L’ensenyament de les ciències ens ofereix oportunitats extraordinàries per desvetllar el sentit crític, el risc i l’afinament discursius, la dialèctica amb els altres i amb l’entorn. I la mobilització. En ciència, la pregunta condueix a una acció que persegueix la resposta; generalment és una acció experimental i, per tant, mobilitzadora. No em digueu que això no té unes possibilitats d’aprenentatge fabuloses!
Pensem en el científic com un personatge curiós, que es pregunta contínuament com són i funcionen les «coses», que troba plaer a descriure i comprendre. M’hi apunto, està molt bé. Tan de bo transmetéssim aquest cuquet als infants i als joves. Però encara m’apunto més al científic que troba plaer a descobrir, a revelar connexions noves entre «coses» aparentment inconnexes. Ho visc en la pròpia pell: el pinyol de fer ciència és un procés creatiu, no sols descriptiu, que no l’allunya gaire de l’art. Com aquest, parteix d’un deliri d’exploració i s’alimenta de la fascinació per l’entorn: fascinació estètica o mecanística, sovint indestriables. I, com l’art, funciona per mitjà de fer ressonar en el món interior, d’emocions i coneixement, l’observació de l’entorn. Direu que això és un punt d’arribada del científic professional, de frontera. Potser sí, però sens dubte és el motor vocacional i el tresor que tenim per convidar els aprenents. Que no ens faci por!
Dies després de la meva visita, la mestra tutora de tercer de primària em fa arribar els dibuixos i textos que els alumnes van fer, a cop calent, després que jo me n’hagués anat. Són fantàstics. Destil·len, d’una banda, els aprenentatges fets sobre els núvols, els icebergs, el krill. Es veu en la minuciositat dels dibuixos i en la rotunditat de les explicacions. Destil·len també una fascinació pel món natural, que veig en la creativitat plàstica i en el punt on posen l’accent del que expliquen. I destil·len, a més, una fascinació pel personatge, pel científic que els ha visitat i l’ofici que fa. Em sorprèn veure’m en molts dels dibuixos, i veure’m en acció. És a dir, immers (per fer-ho més literal, podria dir embarcat i penjat) en el procés de descoberta, no pas com un observador o un explicador de l’entorn. Aquests dibuixos em commouen com em va commoure aquell gràcies. Com commouen tots els desvetllaments, especialment si són mutus.
Rafel Simó
Investigador a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC