So d’una trucada i a l’altre costat del fil apareix de sobte una veu jove, entusiasta i propera que respon. Davant aquella veu tan enèrgica, pregunto tímidament per Josep Rota. «Sóc jo», em diu. Per un instant quedo en blanc. Hi ha persones que, sense saber ben bé per què, produeixen aquest efecte així que es despenja el telèfon.
Josep Rota és una d’aquestes persones. S’acaba de jubilar i em disposo a fer-li una entrevista per conèixer més a fons la seva trajectòria professional, que, com podreu comprovar en aquesta entrevista, ha deixat empremta. La primera impressió un cop parlo per primera vegada amb en Josep és que continua sent formador, sensible i implicat en les necessitats socials. «Quina llàstima que es jubili», penso.
Josep Rota es va llicenciar en psicologia l’any 1973. Va treballar durant cinc anys en una escola per a psicòtics (Guru). Més tard va treballar durant dos cursos com a professor interí al Departament de Psicologia de l’Escola Universitària de Magisteri de la UB, del carrer de Melcior de Palau. L’any 1984 va entrar al CEE Vil·la Joana contractat com a psicomotricista. El curs següent va aprovar les oposicions i s’ha jubilat en aquest centre.
Cal destacar la trajectòria de Josep Rota dins el món de la psicomotricitat. Va ser un dels impulsors del corrent de la psicomotricitat vivenciada a Catalunya, en el marc de l’escola d’expressió de Carme Aymerich. Des d’aleshores, Josep Rota ha fet un llarg recorregut, des de pertànyer a una associació europea d’escoles de formació en psicomotricitat fins a col·laborar en la formació dins el marc universitari.
Per fi conec el Josep i l’entrevisto, en companyia de la Rosa Belles, responsable de la gestió de centres d’educació especial al Consorci d’Educació de Barcelona:
Raquel Zamora: Has passat una bona part de la teva carrera professional al CEE Vil·la Joana (VJ), amb un projecte singular de centre específic que s’emmarca en el context de la inclusió educativa. Què entens per educació inclusiva?
Josep Rota: És la inclusió de totes les persones que tenen diferents capacitats en època educativa dins d’una organització única. Aquesta organització educativa única per a tothom ha de respectar la diversitat de les persones. Tenir en compte la diversitat vol dir que hi hagi els recursos necessaris per poder atendre les necessitats individuals de les persones, però dins d’aquesta organització col·lectiva. Recursos tant materials com sobretot humans per poder arribar a aquestes necessitats diverses dels alumnes. Es parla d’inclusió en el camp de l’educació i de l’Administració, però la societat també hauria de ser inclusiva, i de vegades no ho és suficientment.
Raquel Zamora: Què entenem per inclusió i què entenem per integració?
Josep Rota: Abans es parlava d’integració, avui parlem d’inclusió. Abans els alumnes amb necessitats especials s’integraven en l’escola ordinària. Amb el concepte d’«inclusió», s’entén que l’escola ordinària s’ha de transformar i ser capaç d’acollir tota la diversitat d’alumnes. Un exemple predecessor és la desaparició de l’escola de persones sordes. Pertanyia a un grup, que encara funciona al Consorci, que encara avui treballa per la finalització de l’etapa educativa, és a dir, treballava el pas d’aquests alumnes de l’etapa educativa al camp professional, i constatàvem les grans dificultats que tenien a l’hora d’incorporar-se al món laboral. Cal fer encara molta feina, surten d’un acompanyament a l’educació inclusiva i entren en un món laboral que no està tan sensibilitzat. Apareixen la competitivitat i la marginació dels nois i noies que tenen capacitats diferents. A Nicaragua no utilitzen la paraula discapacitats, no els agrada gens ni mica: parlen de capacitats diferents.
Raquel Zamora: Com es podria potenciar aquesta sensibilitat a les empreses?
Josep Rota: Per llei, les empreses estan obligades a atendre la necessitat d’incorporar persones discapacitades al món laboral, però això no es compleix del tot. També hi ha organitzacions, centres especials de treball, que s’hi dediquen. En aquest sentit hi ha experiències fantàstiques, per exemple l’empresa de La Fageda, que és autosuficient. Aquí a Barcelona també hi ha grans exemples, com la cooperativa de Can Calopa, que es dedica a la producció de vi. Però surten experiències amb comptagotes i cal creure-hi. Tot i que hi ha empreses que són autosuficients, no és gaire rendible i cal invertir-hi diners. Hi ha molta feina a fer al camp laboral, cal obrir-hi vies.
Raquel Zamora: Fas classes a la universitat. Quin temari imparteixes?
Josep Rota: Des de fa vint anys em dedico també a la formació dins el camp de la psicomotricitat. La feina de formador la vaig iniciar en el marc de l’Escola d’Expressió Carme Aymerich. Després, en el marc d’una escola de l’associació europea i, darrerament, en el marc de la Universitat.
la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquí tinc moltes coses a dir, si em deixes, ja que és el tema que actualment més m’ocupa. [Rialles.] En aquest camp de la formació vaig iniciar-me amb unes persones que van abordar la psicomotricitat d’una manera molt innovadora, potenciant el joc, l’activitat espontània i la motivació de l’infant des de la globalitat de l’alumne. El psicomotricista no està reconegut com a professional. El reconeixement de la figura del psicomotricista, només s’hi pot arribar per la via de la universitat.
Raquel Zamora: I quines competències creus que han de tenir els futurs professionals de la matèria?
Josep Rota: En psicomotricitat hi ha tres vessants de formació: teòric, pràctic i personal (corporal). El primer serveix per poder entendre el significat de l’expressivitat de l’infant, el segon per la formació pràctica de la universitat, i el tercer és el treball personal, l’actitud, que em sembla molt interessant. Aquest últim serveix per treballar tot allò que té a veure amb les actituds, com ara la capacitat d’escoltar, d’acompanyar, de ser un company simbòlic de l’infant, de contenir. Són actituds que s’aprenen i que són comunes a tots els docents. A la universitat aquesta assignatura hauria de ser obligatòria. Algunes universitats ja l’estan introduint.
Raquel Zamora: Ens agradaria indagar en la transformació que ha viscut VJ, en el sentit que s’ha convertit en un centre específic proveïdor de recursos per a la inclusió educativa.
Josep Rota: El personal de V.J comparteixen la dedicació entre l’atenció externa i l’atenció interna. Hi la dos equips. La Rosa Bellès és la persona que va promoure la creació de l’equip que atén als professionals de les escoles bressol. Aquest equip (USEB, unitat de suport a l’Escola Bressol) el constitueixen uns tres o quatre professionals (ha variat al llarg dels anys). L’altre equip es va constituir a partir d’una proposta del Departament d’educació de la Generalitat. En un inici, se’n van constituir tres a tot Catalunya. Per a respondre a les necessitats del territori de Barcelona ciutat, se li va demanar a Vil.la Joana que constituís un equip, format per tres profesionals: un psicòleg, un pedagog i un mestre d’educació especial. Aquests tres professionals fan una dedicació total a l’interior d’aquest equip (SEETDiC, Servei educatiu d’atenció als alumnes amb transtorns del desenvolupament i de la conducta).
Raquel Zamora: Quina és la funció d’aquests equips de VJ?
Josep Rota: La funció dels dos equips és assessorar els professionals que tracten amb els alumnes. Fan formació organitzada des del Consorci o grups de formació que s’organitzen dins dels EAP.
una pràctica diferent en relació a la funció dels dos equips. També existeixen les escolaritats compartides amb les escoles ordinàries i, a més, intervencions puntuals amb les escoles de la zona des de la logopèdia i la psicomotricitat.
Raquel Zamora: A més de la transformació interna del centre, cal destacar-ne la transformació externa. La remodelació dels edificis, promoguda per l’IMEB i inaugurada el curs 2006-2007, va fer de VJ un lloc envejable. Influeix l’entorn en l’educació?
Rosa Belles: La millor escola és l’ombra d’un arbre. Però cal dir que encara hi ha centres d’educació especial —no em refereixo a Barcelona, sinó en general— amb reixes a les finestres. Són construccions antigues, exemples de les institucions tancades del passat. VJ és un exemple d’espai obert. En aquest sentit és un canvi d’orientació i una aposta que va fer l’Administració del seu moment. Va ser una inversió molt important que, per sort, es va fer just abans de la crisi.
Josep Rota: Un entorn a l’aire lliure sí que afavoreix l’educació, tot i que no és el més important. VJ disposa d’unes instal·lacions enmig de la natura que provoquen l’admiració i l’enveja sana de tothom que la visita.
Raquel Zamora: Quin tipus d’alumnat atén VJ?
Josep Rota: És un tema interessant. Rosa Belles hi va treballar molt. La definició de Vil·la Joana pel que fa al tipus d’alumnat que atén (trastorn generalitzat del desenvolupament, TGD) va ser el tema de les jornades que es van celebrar a l’abril del 2010, amb motiu del 90è aniversari de VJ. Ara està a punt de publicar-se un llibre amb el contingut d’aquelles jornades. També està a punt de publicar-se un altre llibre sobre la història de VJ, promogut per l’IMEB. L’objectiu era definir l’orientació del treball de VJ.
Raquel Zamora: El perfil de l’alumnat dels centres d’educació especial ha anat canviant molt. Quina ha estat l’evolució a VJ?
Josep Rota: Als inicis de VJ es parlava d’una població dèbil mental, de la banda més de la deficiència intel·lectual i sensorial: els sords, cecs i motrius. Històricament ha anat variant, i a poc a poc han anat apareixent escoles especialitzades a Barcelona (començament del segle XX). VJ es va especialitzar en la discapacitat mental. Quan jo m’hi vaig incorporar, VJ estava dividida en dos centres: el centre d’educació especial, que es feia càrrec de nens amb deficiències mentals —actualment no hi ha cap noi amb síndrome de Down, tots s’han incorporat a l’escola ordinària; en aquell moment n’hi havia molts¬—, i el centre de dia —nom poc reeixit perquè portava molts conflusions—, que atenia nois amb malalties mentals, psicòtics i autistes. Una altra divisió es va fer per l’edad cronològica. Això va portar a una mena de divisió de VJ en dos centres. Va arribar a haver-hi dos centres massa diferents l’un de l’altre, tot i que formaven part de la mateixa institució. El terreny també ho afavoria. La remodelació dels edificis de VJ va reduir el terreny i va permetre ajuntar aquests dos centres. La diversitat dels dos centres no afavoria gens l’educació.
Rosa Belles: La situació actual dins l’organigrama presenta l’atenció interna i l’externa, i s’ha vetllat perquè hi hagi connexió entre els dos equips per evitar la divisió que hi havia fa anys. S’ha tingut cura de preservar que aquestes dues atencions interactuïn.
Raquel Zamora: Què va motivar aquesta evolució del centre?
Josep Rota: L’evolució té a veure amb l’evolució del context social. Els nois amb discapacitat amb síndromes concretes han anat desapareixent dels centres especials, i a VJ s’han anat derivant nois amb una malaltia mental ben definida, o bé amb una deficiència amb funcionaments psicòtics associats, tot i que de vegades és difícil definir el límit. Sempre parlem de trastorns de conducta amb una fonamentació patològica, perquè, si no, no caldria anar a una escola especial. Els alumnes amb un comportament més deficitari es deriven a una de les altres vuit escoles especialitzades gestionades pel Consorci.
Raquel Zamora: Quina capacitat té VJ?
Josep Rota: La capacitat en els seus inicis era de 200 alumnes, i a poc a poc s’ha anat reduint la població. Actualment hi ha 55 alumnes. Després hi ha tota l’atenció externa: a l’escola bressol s’atenen al voltant d’uns 14 o 15 casos, i l’altre equip que atén a alumnes amb trastorns de conducta atén uns 60 casos a Barcelona ciutat.
Raquel Zamora: En què consisteix l’escolarització compartida?
Josep Rota: Els centres d’educació especial són absolutament necessaris en l’educació inclusiva. Tenen la funció d’atendre els nois que no poden ser atesos pel circuit ordinari. També l’escolarització compartida és rellevant: nanos que divideixen la seva escolarització entre el centre especial i l’ordinari. La idea és que l’infant cada vedada pugui vascular més cap a l’escola ordinària, però això passa poc, normalment és al revés. Les característiques de l’etapa de secundària són diferents, i aquestes experiències compartides acaben a l’etapa de primària.
Rosa Belles: L’important és que les escoles siguin fortes i flexibles, amb un equip directiu que engresqui, de manera que el tema no depengui de la voluntat dels mestres i no recaigui individualment sobre el professorat. Perquè no depengui tant de la persona hi ha d’haver el compromís del centre. També hi ha unes intervencions puntuals des dels recursos que té VJ: acompanyament de les escoles de la zona amb logopèdia, que abans també es feia amb la psicomotricitat.
Raquel Zamora: L’escolarització compartida és beneficiosa per als alumnes que no tenen discapacitats?
Josep Rota: Els infants amb discapacitat es beneficien d’estar inclosos en l’escolaritat, però els que no tenen discapacitat també se’n beneficien, perquè aprenen a conviure-hi. La inclusió és posar sobre la taula la realitat. Cal parlar-la i verbalitzar-la; si no, els casos d’inclusió acaben sent casos estranys que, si s’hagués explicat el problema des de l’inici, haurien estat diferents.
Rosa Belles: Puc afegir-hi una pregunta? Pots argumentar tota la necessitat de disposar de supervisió externa als centres com VJ, que treballa temes de salut mental?
Josep Rota: Ui, que bé que em facis aquesta pregunta. VJ històricament disposa de dos espais. Hi ha un espai de supervisió clínica, on es treballa sobre el cas d’un alumne de Vil.la Joana. L’altre espai de supervisió institucional és un espai obert, sense ordre del dia, en el qual la gent pot abocar tots els seus neguits, ocasionats en el treball directe amb nens amb aquestes patologies. Són dificultats en el terreny personal que s’han de poder sanejar.
Els dos tenen una periodicitat mensual i són garantits per dos professionals externs.
Rosa Belles: Què vols dir?
Josep Rota: T’explicaré un cas d’una escola de primària respecte de la inclusió. Una mestra va parlar sobre la seva experiència amb un nen autista que tenia a la classe, va acabar plorant d’angoixa per la dificultat de sostenir un treball d’aquest tipus. És un exemple del que significa el treball amb aquest tipus de nanos. Un nano pot ser agressiu per les seves carències i perquè és la seva manera d’expressar-se, cal poder entendre’l. Entomar això és molt difícil, i no es pot viure d’una manera aïllada, i això passa a moltes escoles. El professional, per respondre, també s’ha de poder distanciar i ha de poder treballar en un espai on pugui verbalitzar-ho i analitzar-ho per veure el sentit de tot això. Si entens per què un nano t’agredeix, pots ajudar-lo; si no, reacciones reactivament. Això només es pot treballar en un espai on hi hagi algú extern que assessori, l’espai institucional. Es recomana als centres d’educació especial. Seria molt interessant a tots, és clar. La professió de mestre és una feina d’implicació personal. En aquests casos la implicació ha de ser mesurada per poder ajudar l’alumne.
Raquel Zamora: Continues implicat en els projectes de VJ i n’hi ha un que et fa una il·lusió especial. Des del curs passat, VJ ha iniciat un procés de col·laboració i cooperació amb la realitat del món dels discapacitats d’una zona de Nicaragua (San Ramón, Matagalpa), d’on acabes de tornar. Hi ha molt a explicar sobre aquest tema. Si et sembla bé, ens tornem a trobar per parlar-ne més a fons.
Josep Rota: Ui, això sí que ho hem de parlar, em fa molta il·lusió. A Nicaragua l’escola és inclusiva, a tot Nicaragua només hi ha sis o set escoles inclusives. L’escola d’educació especial la Amistad de Matalgalpa es va crear com a escola especial, però s’ha complementat amb alumnes de l’escola ordinària. Aquest hauria pogut ser un altre model de transformació de VJ.
Raquel Zamora: Tot just acabes de tornar del viatge. Quina conclusió en treus?
Josep Rota: Tinc un amic que diu que quan hi vas és una cura de l’ànima. Enric Font, director de VJ, és president de la Casa de Nicaragua, gran coneixedor del tema. Tornem a quedar i te n’explico més? [Rialles.]
Continuarà…