Fa un parell de mesos es va presentar un estudi sobre educació i mobilitat social a Catalunya. La recerca ha estat promoguda i gestionada des de la Fundació Jaume Bofill amb el suport de la Fundació La Caixa i la Generalitat de Catalunya. Des del 2001 s’han enquestat prop de 2.000 llars del país (_4.600 individus compresos entre els 25 i els 64 anys el 2009). Això ha permès recollir dades longitudinals per fer el seguiment al llarg del temps.
La presentació de la recerca va tenir un important ressò als mitjans de comunicació. Els titulars d’aquells dies esmentaven que, d’acord amb l’estudi, Catalunya no és una societat tancada, rígida i classista, sinó al contrari, oberta, fluida i meritocràtica. En una perspectiva comparada, Catalunya és un dels països amb una herència de classe més baixa i una taxa d’ascens social més alta, de manera que s’acosta a Suècia i Holanda.
La conclusió més interessant per a totes les persones que ens dediquem a l’ensenyament és l’afirmació de l’estudi respecte del caràcter meritocràtic de la societat catalana. Dit d’una altra manera, a Catalunya, excepte als dos extrems de l’esquema social, l’educació determina la posició social i és el factor clau per democratitzar les oportunitats i reduir la rigidesa social.
Aquesta és la millor notícia que ens podien donar, no creieu? Treballem en un dels oficis decisius per evitar el determinisme social i aconseguir oferir oportunitats a tothom. A més, pareu atenció a un fet: l’estudi incorpora dades des del començament dels anys cinquanta del segle passat fins al 2009. Al llarg d’aquest temps la potència de l’educació com a ascensor social ha deixat petites les reformes, les lleis, els autors de les lleis, les concepcions psicopedagògiques i els habituals mecanismes burocràtics. L’important ha estat que els nens i les nenes, els nois i les noies, han pogut rebre educació, perquè això els ha donat l’oportunitat de millorar respecte del que havien estat els pares, els avis i altres generacions anteriors. Vist això, potser paga la pena reflexionar un moment sobre la transcendència de les decisions respecte de la durada de l’educació obligatòria. No ho farem ara per no allargar-nos. Us convidem a fer comentaris sobre el tema.
Respecte de la recerca, se’ns planteja una altra qüestió: com és que ens comparen amb Suècia i Holanda si, amb relació a aquests països, tenim uns nivells més baixos de despesa social, educativa i de beques, i és molt més alta la nostra desigualtat social?
El mateix estudi diu que «la fluïdesa meritocràtica catalana» l’hem de buscar en factors històrics i culturals, i en valors singulars (igualitarisme, tolerància, menestralia, emprenedoria) que situen Catalunya com un país d’oportunitats. També aquesta és una bona notícia: determinats valors —que també nosaltres ajudem els nostres alumnes a aprendre— poden ser tan decisius com la despesa social i les beques.
Dues consideracions finals. La primera: els mestres i els professors poden estar orgullosos de la seva aportació a la democratització d’oportunitats. La segona: cal preservar la nostra pauta meritocràtica davant l’augment de les desigualtats provocat per la crisi actual. En definitiva, ens sembla que cal continuar invertint en oportunitats.