Escriptora de novel·les dirigides entre d’altres al públic adolescent.
No me n’amago: els adolescents m’encanten. Els trobo divertits, intel·ligents, m’agrada la seva manera de viure, em sento propera a les seves cuites i m’interessa explicar què els passa. Jo, com el sociòleg David Bainbridge, estic convençuda que «l’adolescència és una etapa de la vida que val la pena d’explicar». Per això escric per a ells, per als joves, i per això sempre que puc m’escapo a veure’ls a les escoles, hi parlo, m’hi escric, comparteixo opinions i sensacions. I, de tot plegat, sempre en surto amb l’agradable sensació que el món no va tan a la deriva perquè ells ens agafaran el relleu, algun dia.
Odio les visions apocalíptiques de l’adolescència. Em cau malament tota aquesta munió de gent que quan els dic l’edat dels meus tres fills —6, 9, 10— fan escarafalls i m’aconsellen que en gaudeixi ara, perquè quan arribin a l’adolescència serà horrorós. De vegades ho diuen amb aquesta paraula —horrorós— i de vegades en fan servir d’altres molt pitjors.
De tant en tant, només si veig que val la pena, els dic que tinc moltes ganes que els meus fills siguin adolescents. Que odio les pel·lícules de dibuixos, les segones i terceres parts d’històries ximples d’esquirols accelerats (ai, les he vistes totes!, això sí que és horrorós!), que em puja el sucre quan m’he d’empassar arguments de Disney en què tots són bons i feliços i tot acaba sempre bé. Que el que de debò em ve de gust són festes de pijames, maratons del terror i pujades d’hormones.
Alguns creuen que vull sortir de marxa amb els meus fills. Ai, no, minyons. Jo, de marxa, no hi anava ni quan jo mateixa en tenia edat. Tinc ganes —unes ganes boges, a més— de viure aquesta revolució que es produirà en les seves vides, de viure-la tan a prop com pugui i com em deixin; de ser allà en aquell moment màgic i terrible en què deixaran anar el llast acumulat durant tots aquests anys d’infantesa i començaran a ser adults, a ser ells mateixos, les persones que volen ser, no les que jo vull que siguin, i triaran. Sí, triaran. Potser no m’agradarà el què, però m’hi hauré de conformar. I donar-los suport. Això també forma part de l’aventura.
Sé que vindran moments durs, que no tot seran flors i violes, però no em fa por el repte. Em ve de gust ser testimoni privilegiat de les primeres volades, vaja, encara que s’estavellin contra el terra o encara que més d’un cop hagi de sortir corrents al seu darrere per evitar el pitjor.
De vegades em pregunto què li passa, a la gent, amb els adolescents. Quin és, el problema? Que potser els fan por, els joves, de la mateixa manera que a les tribus primitives els guerrers més experimentats dominaven amb un règim de terror els nous, perquè sabien que si s’hi enfrontaven directament tenien totes les de perdre? És por dels successors, i ja està? Por dels qui, com en la cançó dels Manel, estan esperant, per pispar-nos el lloc? Alguna cosa d’això hi deu haver, si més no en l’esfera pública.
Però, de portes endins, de ben segur que pesa la por de la separació. La por de perdre allò —aquell— que teníem. La por de deixar de ser important per a ell, i passar a ocupar un segon, tercer, quart lloc en la seva vida. La por de cedir autoritat, que en el cas de les mares tot sovint vol dir cedir poder i, de retruc, perdre el sentit d’una existència que durant una pila d’anys ha estat marcada per la dictadura de la maternitat. De cop, els nois i noies donen un cop de porta i marxen. I allà et quedes tu, amb cara de sorpresa, preguntant-te «I ara què?».
No és que no temi aquest moment. És que vull esprémer tot el temps que falta abans no arribi. I ara que encara són petits, em frego les mans pensant que creixeran. L’aventura és a punt de començar i jo me’n moro de ganes.
Care Santos
Escriptora