Quan comença el curs, i em torno a trobar davant d’un grup de nois i noies per iniciar el temari de les classes d’urbanisme, sempre començo preguntant com definirien la nostra ciutat amb dues paraules. Prefereixo no parlar d’abstraccions i centrar-me en allò que coneixen, o potser, per ser més exactes, en allò que han vist moltes vegades, encara que mai no s’hagin aturat a pensar per què és així. I tot i que habitualment surten molts adjectius per definir Barcelona, no és estrany que un dels primers sigui «mediterrània», un condicionant que ens determina un clima, una orientació cap al mar (que en el nostre cas s’ha reforçat en les dues darreres dècades, amb la renovació del front marítim) i fins i tot una manera de ser, que ens agermana amb altres ciutats del nostre entorn, encara que estiguin a l’altra riba del Mare Nostrum.
Una mica més costa que aparegui l’altre qualificatiu que, per mi, determina l’essència de la ciutat: Barcelona és una ciutat compacta, a diferència dels ciutats difuses com Los Ángeles, per exemple. I compacta no vol dir atapeïda, tot i que evidentment Barcelona té uns límits determinats per la seva ubicació geogràfica. Compacta significa que no hem d’agafar el cotxe per anar al súper, a l’església o al partit de futbol, perquè ens hi podem arribar caminant tranquil·lament, i també significa que tan bon punt sortim de casa reconeixem al nostre entorn desenes de rostres que ens resulten familiars: els veïns, la fornera, el quiosquer, els botiguers del barri, el cambrer del bar on acostumem a prendre el cafè… Tenim al nostre voltant un espès teixit social que es crea al nostre voltant sense estar adscrits a cap club, pel sol fet de viure on vivim.
Però la ciutat compacta té molts més avantatges. I un dels més importants és que és molt més sostenible que la ciutat difusa, que acaba fagocitant molt més territori sense cap mena d’escrúpol, i destrueix el paisatge natural convertint-lo en parcel·les individuals de gespa, i que alhora genera una altíssima despesa energètica. Per què? És fàcil d’entendre: si tots els centres d’activitat (l’escola, la feina, les botigues…) estan molt disseminats sobre el territori, es generen un gran nombre de desplaçaments individuals o familiars diaris, que provoquen un altíssim consum de combustibles fòssils i fan créixer els nivells de contaminació ambiental, a banda del fet que els jardins unifamiliars generen un enorme consum d’aigua.
Sempre he pensat que l’urbanisme no hauria de ser una disciplina que aparegués de cop i volta als nivells universitaris; caldria iniciar els infants i els joves en l’interès pel nostre espai comú i en l’observació pels detalls en què amb prou feines es fixen, perquè, d’aquesta manera, puguin veure les motivacions que els determinen i les conseqüències que ens suponen. I això, sens dubte, generaria ciutadans més sensibles i alhora més compromesos.
Jordi Querol
Arquitecte, professor i escriptor