Sabem que són una bona gimnàstica per al cervell. N’hi ha que estan a favor d’incorporar els escacs als estudis, i altres creuen que no cal. Comparteixo amb vosaltres la reflexió d’un bon amic que juga als escacs des de ben petit. Una reflexió feta amb el cap, però també amb el cor.
―Jugues als escacs? Llavors deus ser molt intel·ligent.
Quantes vegades dec haver sentit aquesta frase a la meva vida… No em considero més intel·ligent que ningú pel fet de jugar als escacs, però sí que reconec que, d’alguna manera, els escacs m’han fet com sóc. De petit era un noi molt tímid, prim i amb ulleres de cul de got, qualitats poc compatibles amb la pràctica de qualsevol activitat esportiva. Ningú no esperava gaire de mi quan jugava a futbol, però vaig trobar als escacs l’oportunitat de relacionar-me amb el meu entorn d’igual a igual. Perquè els escacs no discriminen entre nens i nenes, ni entre dèbils i forts, ni entre lletjos i guapos. Als escacs tots som iguals. S’hi ensenyen normes de conducta i de respecte pel contrari, saludar donant la mà en començar la partida i comentar-la d’una manera constructiva en acabar. Lluny de semblar una activitat individual, la comunicació i la relació entre les persones que juguen als escacs són molt intenses. També desenvolupen la imaginació i la creativitat, ja que cada jugador crea les seves pròpies combinacions de jugades, crea el seu atac i crea el seu joc. Hi ha qui diu que també és molt positiva la capacitat d’acceptar la derrota i d’aprendre’n. Aquesta és la manera d’avançar en els escacs: perdent. Tot mestre sempre és superat pel seu deixeble, i es podria pensar que una de les millors qualitats dels escacs és que et prepara per als avatars de la vida. Possiblement hi ha molta raó en aquesta afirmació. No obstant això, de tots els beneficis que he sentit dir sobre les meravelles dels escacs, potser el més interessant és la manera com contribueixen a desenvolupar una maduresa primerenca en els nens i les nenes que hi juguen a través de la pràctica contínua de la presa de decisions. Aprendre a decidir és la clau. Hi ha moments del joc en què totes les nostres opcions són dolentes, però, tot i així, hem de continuar jugant i, entre tots els possibles moviments, n’hem de triar un. És en aquest moment quan aprenem a triar, entre totes les opcions, la menys dolenta, és a dir, el mal menor, i és llavors quan aprenem a prendre decisions difícils. Potser és aquesta la millor lliçó que ens ensenyen els escacs: que, en la vida, de vegades totes les opcions que tenim al nostre abast són dolentes, però no ens podem rendir, hem de continuar triant el mal menor; i si alguna vegada tenim la sensació de derrota, no passa res, n’aprendrem i de segur que arribarà un dia en què tornarem a guanyar.
Ara encara porto ulleres, ja no sóc tímid i el temps ha fet que deixi de ser prim. Vaig muntar una empresa i vaig fracassar. No dec ser tan intel·ligent com algú esperava que fos. Però si d’alguna cosa n’estic convençut, és que tornaré a emprendre una nova aventura empresarial perquè continuo aprenent dels meus errors i tinc molt clar que no sempre perdré.
Gabriel Palacios
Professor de màrqueting a l’IED (Institut Europeu de Disseny)