Asombróse un portugués
de ver que en su tierna infancia,
todos los niños en Francia
supieran hablar francés.
—Sí…, nosaltres també! Sí, ells també
M’imagino prenent una copa amb el bon Nicolás Fernández de Moratín recitant l’epigrama, rient amb complaença i pensant en nosaltres, que sabem parlar dues llengües de base i que, havent estudiat un parell de llengües clàssiques i algunes de modernes, diem com el portuguès: «arte diabólica es».
Els infants de Catalunya, siguin besnéts, néts i fills de pares nascuts aquí o bé fills de pares de procedències ben diverses, tots, tots, comparteixen l’element comú vertebrador de Catalunya que és la llengua catalana. Amb la immersió lingüística hem aconseguit el bé més preuat: tots units per la mateixa llengua.
En el nostre cas, de dedicació educativa a alumnes amb necessitats educatives especials i dins el marc de l’escola pública, en la praxi de la vida quotidiana l’ús del català com a llengua vehicular va tenir un moment de reflexió prèvia. Quan ens vam començar a plantejar la immersió lingüística, fa més de trenta anys, els professionals que treballàvem a les aules d’educació especial de l’escola pública, amb infants amb necessitats educatives especials, vam haver de reflexionar què podíem fer i com ho podíem fer. Això passava a principis dels anys vuitanta del segle passat, i aquesta reflexió la fèiem nosaltres, els companys especialistes en pedagogia terapèutica a Santa Coloma de Gramenet. Teníem un índex elevadíssim d’alumnat castellanoparlant (el 99 % a la meva escola) que fins aleshores havien fet l’ensenyament en castellà.
Què havíem de fer, doncs, amb els alumnes que tenien dificultats d’aprenentatge? La decisió la vam prendre entre nosaltres, els especialistes, amb el consens dels claustres i, sobretot, amb el beneplàcit de les famílies. Tots, absolutament tots nosaltres, vam passar directament a l’ús del català a les nostres sessions de treball. Tota l’escola va passar a fer servir el català com a llengua vehicular dins i fora les aules. I els alumnes nostres que tenien dificultats d’aprenentatge també ho van fer.
Encara recordo amb emoció la visita a l’escola d’una delegació educativa del Québec, acompanyada de la Sra. Aina Moll, llavors directora general de Política Lingüística de la Generalitat. El fet que ens lloessin els resultats ens va esperonar a seguir-hi treballant encara amb més entusiasme. Quan van acabar l’escolaritat, tots els alumnes parlaven castellà i català.
Passats els anys de normalització total i amb la implantació del català arreu, ja fa més de deu cursos que vam iniciar l’experiència educativa d’inclusió escolar. Amb la creació de la USEE (Unitat de Suport Educació Especial) per a alumnes amb necessitats educatives especials motivades per patologies diverses i molts amb les capacitats cognitives força disminuïdes, què havíem de fer? Doncs, ni ens ho vam plantejar. I els alumnes que hem tingut durant aquests anys formen part totalment integrada dins la comunitat educativa, la llengua vehicular de la qual, evidentment, és la catalana.
Però hem de pensar que aquests nanos estan en contacte amb les tres llengües de l’escola: català, castellà i anglès. Sí, anglès també, encara que en siguin les beceroles. Com la cosa més normal del món. I veiem, quan es creuen amb la mestra d’anglès pels passadissos, com li diuen: «Hello, Anna, bye!». I no hem d’oblidar també que, d’aquests alumnes de la USEE, n’hi ha de famílies d’origen català, però d’altres procedeixen de Bolívia, Egipte, Marroc, Mèxic, Portugal…; és a dir, que molts a casa parlen amazic, portuguès, castellà, àrab…
Des d’altes instàncies educatives de fora d’aquí, s’ha intentat destruir aquest bé tan preuat que és l’harmonia de la llengua. S’ha estat intentant que es trenqués l’harmonia al País Valencià i a les Illes Balears. Si fins i tot hi ha hagut un mestre que ha fet una vaga de fam a les Balears per salvar-nos els mots, per salvar els mots als nostres infants. I s’ha intentat crear desconcert a Catalunya. Ho estem fent tan bé, que tots els pares dels nostres alumnes procedents de mig món amb parles diverses mai no han posat en dubte el nostre model educatiu! Doncs potser sí que ho hem fet bé. I no és pas gràcies a tots els mestres que hi hem cregut i ens hi hem dedicat des del primer dia, és gràcies a la societat, als avis i als pares dels «nostres nanos».
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
S. Espriu
S’imaginen què deu pensar un governant del Ministerio quan deu veure que fins i tot els alumnes amb necessitats educatives especials segueixen el model educatiu en català? Sí, els alumnes de la USEE també aprenen en català. I fa una colla d’any! N’hi ha que ja han acabat l’escola primària i fins i tot la secundària. Sí, els alumnes amb discapacitats, ells també veuen per televisió o per ordinador el seu estimat Messi o la Mà de contes o el Mic, com tots els infants companys seus i veïns seus.
Tenim una riquesa lingüística que fa que tots puguin gaudir plenament del dia a dia de la societat catalana a les Festes de la Mercè, a la Cavalcada dels Reis…, a les activitats docents on participen amb els seus companys de classe: teatre, curses esportives, òpera, colònies, museus o visites al Parlament.
Podríem reflexionar llargament sobre la comprensió lingüística de molts dels nostres alumnes que, amb unes capacitats cognitives baixes, són capaços de tenir models lingüístics diferents. I així és.
Pau Casals a l’oratori «El pessebre», amb lletra de Joan Alavedra, ens transmet un missatge d’unió entre els homes. Ell, català universal, va portar «El pessebre» per tot el món. I per tot el món s’ha sentit cantar en la nostra llengua: «Pau, pau als homes de bona voluntat». L’harmonia del cant, l’harmonia de la llengua.
El nexe de la inclusió ha estat i continua sent la llengua. Si ells poden, tothom pot. La inclusió lingüística escolar és la inclusió social.
Mercè Trullén i Thomàs és professora especialitzada en pedagogia terapèutica
USEE La Farigola del Clot