Va fer filosofia perquè era el que més li interessava. Més endavant, quan ja treballava a l’escola, s’adonà que li calia millorar en el camp de la llengua i va optar per estudiar filologia.
L’any 1992, després d’estar més de vint anys fent de mestre en diferents escoles del CEPEC, va començar la seva tasca de formador, inicialment en el tema de la reforma introduïda per la LOGSE, i més tard, des de l’ICE de la Universitat Autònoma, en qüestions de formació permanent. Paral·lelament va començar un curs de doctorat i va entrar a la universitat l’any 1997 com a formador de futurs mestres.
En un moment de la conversa, Juli Palou ens transmet una de les conviccions a què ha arribat després de tots aquests anys exercint com a mestre i com a formador: «Durant la teva vida et trobes molt poques persones excepcionals i quan això succeeix has de saber aprofitar-ho, escoltant i aprenent amb tota la teva intensitat». I en Juli ens parla d’algunes d’aquestes persones que l’han ajudat a créixer professionalment: en Joaquim Franc, en Pere Darder, la Neus Sanmartí, en Jaume Jorba, en Jaume Cela… També ens parla, com un dels seus referents importants pel que fa a la seva formació, de les escoles d’estiu de Rosa Sensat.
Ell probablement no aprovaria el qualificatiu, però de fet podríem dir que la seva feina com a formador és fer de mestre de mestres. I escoltant-lo, creiem que per a ell, aquesta tasca és més que una feina; és una actitud de servei, constantment revisada i replantejada, referida a allò que estima i en què creu profundament: l’educació i el fet d’educar.
Però un formador com es forma? Quan es veu algú capacitat per fer de formador? Què és el que li cal?
A mi em sembla que un formador el que fonamentalment necessita és treballar el seu procés constant de formació personal, és a dir disposar d’un espai, un àmbit en què pugui reflexionar, sigui en grups de recerca, en grups de l’ICE… i desprès, evidentment, el formador es forma a partir del contacte amb els centres en un marc on la feina de formació tingui sentit.
En quines situacions la feina de formació als centres perd el sentit?
Crec que hem passat uns anys en que s’ha “abaratit” massa el preu de la formació, que hi ha hagut una inversió desmesurada, sense entendre tothom el que significa, el que comporta un veritable procés de formació. Si no hi ha un mínim de condicions i implicació no s’avança. Formació no vol dir reclamar l’ajut d’un formador que ajudi a millorar resultats quan, per exemple, en un centre es detecta que els resultats en comprensió lectora no són bons. A vegades es donen casos en que centres que, en principi, han demanat aquesta formació no estan preparats per rebre-la. I ho manifesten de moltes maneres, dient que no els hi va bé per les tardes, que només es poden quedar el migdia d’un dia de la setmana determinat, marxen abans perquè han d’anar a dinar o, quan els recomanes que llegeixin un article, no ho fan… En aquestes situacions veus clar que allò que estàs fent no té sentit.
En altres àmbits professionals la formació té un cost: en el camp de l’educació cal que tothom ho entengui així.
Però segur que sí que hi ha gent que ho entén d’aquesta manera…
I tant! Gent que està disposada a treballar, a llegir, a quedar-se si cal dues hores alguna tarda, un cop al mes; no és necessari cada setmana. Gent que reclama construir un discurs col·lectiu i s’hi esforça. I quan això succeeix, t’empeny com a formador; t’exigeix i et fa estar molt amatent a les demandes a fi de donar-hi resposta o si més no d’intentar ajudar a fomentar aquesta reflexió conjunta.
Són centres on sovint et trobes amb un equip directiu o coordinador que saben on van, saben el que volen i saben estar al seu lloc, conscients que en el procés de formació hauran de representar un rol que serà diferent del que acostumen a assumir davant el claustre; centres amb una certa estabilitat entre les persones, amb gent amb capacitat per parlar entre ells de les coses que els afecten…
Com a formador, la sensació més agradable que pots tenir és quan sents que tu també vas creixent amb el centre; quan sents que allò que fa un, dos o tres anys es va començar a engegar, comença a ser un vocabulari comú, una manera de parlar compartida…
La formació ben entesa és la que sorgeix d’una escola sensible que veu com s’ha encallat en un aspecte concret del projecte i demana ajuda per reflexionar conjuntament sobre aquest tema. De la mateixa manera, és també molt estimulant quan et trobes amb gent que estan muntant una escola amb tanta il·lusió que sovint es perden, es fan un embolic entre tantes coses que volen innovar, i en el discurs sobre les competències es plantegen, per exemple, si han de tenir una divisió disciplinar o no, si han de programar o no… I llavors és com si anessis estirant fils per situar cada tema en el seu lloc: tenir una programació és necessari; una visió disciplinar no es contradiu amb una visió competencial; que les competències no ens estalvien de dir que és important aprendre sinó tot el contrari… I com dèiem abans, avançar junts en aquestes reflexions és enormement positiu i engrescador. Els processos de formació, com els d’innovació, no són els d’una persona, o són d’un equip o no són.
Abans de treballar com a formador heu estat molts anys fent de mestre desenvolupant tasques com la de tutor de cicle superior, cap d’estudis, director… Com ajuda aquest bagatge en l’exercici de la formació?
Quan estàs treballant en la formació inicial crec que haver estat mestre ajuda molt. De la mateixa manera, quan fa temps que t’has allunyat de l’escola, considero fonamental tornar a establir una relació directa amb els centres. L’escola ha canviat molt, i canvia constantment, i el que tu vas viure com a mestre, en molts aspectes, ja no et serveix. Penso que els formadors hem de fer una mica d’olor d’escola. Per això estic també implicat en la formació permanent, perquè d’aquesta manera tinc accés al que es viu actualment en els centres. Aquesta mena de corretja de transmissió entre el que experimento, el que aprenc en el dia a dia en la pràctica de la formació permanent i la formació inicial, per a mi, és clau. El fet de poder explicar als meus alumnes de formació inicial els problemes en què es troba l’escola avui, o compartir amb ellsexperiències i projectes que en aquests moments s’estan duent a terme en determinats centres, crec que és molt positiu.
En aquestes dinàmiques de formació, un problema deuen ser els canvis que viuen les plantilles dels centres…
Sí, és un problema, que a més es dóna sovint: d’un any per l’altre et canvia tant l’equip que tot el que hem fet queda desfigurat i hem de tornar a reconstruir temes que ja havien estat tractats. Aquesta és una dificultat amb què ens trobem desgraciadament amb força freqüència. Però també és cert que hi ha centres que tenen un procés d’acolliment dels nous mestres que preveu els processos de formació i aquest fet suavitza l’impacte d’aquests canvis.
A més de la feina d’assessorament, a vegades, el formador actua com a dinamitzador de grup. Creieu que aquesta funció correspon també a l’assessor?
Sovint t’adones que quan determinats centres demanen la col·laboració d’un formador, en realitat, el que demanen és algú que els ajudi a triangular entre ells, a generar un espai de reflexió comú que d’altra manera no tenen. I quan tu fas aquesta feina t’ho agraeixen. A mi em sembla que aquests espais haurien d’existir, amb assessor o sense. El que passa és que probablement, o desgraciadament, acostuma a passar que el dia a dia de l’escola és molt intens i aquest és el primer espai al qual es renuncia quan no hi ha algú de fora que obliga a crear-lo.
Què demanen ara els centres quan demanen formació? Creieu que ha canviat la demanda?
Hi ha hagut moments que la demanda depenia molt dels resultats de les proves que es feien. . Va haver-hi una situació fa dos cursos, per exemple, en què la demanda de formació es va centrar força en el tema de les competències. De cop i volta a la gent se li va demanar que programés per competències, quan el que feien i sabien fer era programar des d’una visió disciplinar. El que s’hauria hagut de fer és explicar bé què significava treballar per competències, posant-nos d’acord, i a la programació ja hi hauríem anat arribant. La gent s’ha de sentir identificada amb el que està fent i amb el que sap fer. Quan això no succeeix, quan la gent se sent fora de lloc, llavors la demanda de formació es dispara, però això no és formació. En aquest sentit s’han fet coses força malament: sovint s’aconsegueix descol·locar des de fora gent que està treballant molt bé. Això és una feblesa del sistema que caldria revisar.
Heu parlat d’una de les febleses del sistema. En contrapartida, podríeu citar algun dels punts forts d’aquest sistema?
Doncs que malgrat tot, continua havent-hi gent, i molta gent, amb la idea de fer equip, de col·laborar amb una tossuda voluntat de posar-s’hi, de tirar endavant… I quan vas pel món t’adones que en aquests darrers anys, el que està passant a les escoles és molt fort: els processos de reforma, la pressió per part de les famílies, els processos d’avaluació externa que contínuament difonen el missatge que la canalla no aprèn prou, una arribada d’immigració molt i molt seriosa… I en aquest darrer punt hi ha una situació callada, que no es diu prou, que no surt, i és el rol de contenció importantíssim que duen a terme els centres educatius; una tasca social determinant i ben feta que no s’explica mai.
En la pràctica de la formació permanent, us demanen d’entrar a l’aula?
Sí, a vegades sí.
Però costa…
Una de les maneres que m’ha anat molt bé és el que en recerca en diem «estimulació del record». És a dir un mestre filma una situació d’aula, la que vol. Després amb aquest mestre comentem el contingut de la filmació. Si l’ambient de cicle és de confiança, ho comentem entre tots. Si al mestre li és possible crear distància respecte d’allò que fa, el formador, l’únic que ha de fer és ser-hi per intentar donar una visió interpretativa del que s’està veient. Alguns mestres tenen tendència a explicar el que estan fent i el formador la funció que té és que interpretin el que fan. Quan tu analitzes el que està passant a l’aula amb ells i els ajudes a fer aquesta interpretació ells mateixos generen teoria a partir de la seva pròpia pràctica. Crec que això és molt important: generes pensament sobre el que està succeint a l’aula. El mestre és, ha de ser, un agent discursiu, ha de crear discurs sobre el que fa, i el formador ha d’ajudar-lo creant els espais, les situacions que ho facin possible.
Com veieu els nois i noies que actualment teniu com a alumnes, aquests futurs mestres?
Ara arriba a la universitat gent que abans no hi arribava. En un moment de crisi hi ha gent que pensa que aquesta pot ser una sortida més o menys segura, fet, per altra banda, que no vol dir que no puguin ser uns excel·lents mestres. Aquests hi són i conviuen amb els qui sempre han tingut claríssim que el que volen és treballar com a docents, treballar amb la canalla, amb els nois i noies, ensenyant, educant. L’alumnat de les escoles de mestres sempre anirà canviant, com ho fa constantment la societat, i nosaltres, els formadors, ens hem d’anar adaptant a aquest alumnat i hem de ser capaços d’estimular-los, d’ajudar-los. En aquest sentit crec que els mateixos professors universitaris ens hauríem d’autoexigir molt més del que sovint fem.
S’ha parlat molt del tema de la possible manca de formació dels mestres de primària i que d’aquest fet en puguin patir les conseqüències els mestres de secundària. Com veieu aquest tema?
Per damunt de tot crec que entre primària i secundària el comú denominador més destacable és que les coses funcionen quan hi ha un equip de gent que volen que les coses funcionin. I en aquest aspecte hi ha espais de primària que funcionen i espais de secundària que funcionen. Evidentment, a partir d’aquí, secundària té unes pressions que no té primària. Això ho hem d’entendre. Cada àmbit rep unes exigències socials que formen part del seu espai, i són diferents. Que hi ha una formació més especialitzada en els àmbits de secundària és cert. Que a primària hi ha més una tradició d’equip, que la gent no està tan formada disciplinàriament, això es constata fàcilment. Jo crec que hi ha una cosa que ni uns ni altres haurien de perdre de vista —i penso que a vegades sí que es perd— i és que, tant a primària com a secundària, la canalla, el jovent, més enllà del que és disciplinari, necessiten una tutorització, un ambient, la creació d’un entorn, d’un punt de referència en què sentin que tenen algú proper. Crec que això en els primers cursos de secundària s’ha de prioritzar. Cultivar aquests ambients de grup, en definitiva, afavoreix també enormement l’aprenentatge.
La conversa s’allarga. En Juli Palou insisteix en la importància del treball col·lectiu, de la reflexió compartida. «Tu mateix al llarg de la teva vida vas canviant el teu discurs però el canvies gràcies als altres, gràcies al fet que estàs en contrast permanent amb els altres», ens diu.
Reflexionar, pensar, interpretar el que es fa i aprendre d’aquesta interpretació, i sempre parlar-ho, discutir-ho, posar-ho en comú… Estem convençuts que molta de la gent amb qui ha treballat com a formador deu pensar d’ell el que ell mateix pensa d’algunes de les persones que ha conegut: «Durant la teva vida et trobes amb molt poca gent excepcional i quan això succeeix has de saber aprofitar-ho, escoltant i aprenent amb tota la teva intensitat».
Consell de redacció