Imagina’t que tens temps per fer alguna cosa nova, d’engegar algun projecte, de començar alguna història de nou. Què triaries? Acabar la tesi en fonètica que tens penjada des de fa més de deu anys? Tenir el fill que no has tingut ocasió de tenir perquè has estat fent dues carreres, millorant la teva feina o canviant de país on viure de tant en tant? Et posaries a refer el bany i la cuina que fa anys que vols reformar, tot i que les rajoles marrons amb dibuixos gaudinians, quan te les mires, et fan pena i encara són allà a les parets del bany? Plantaries un arbre, escriuries un llibre o alguna cosa d’aquestes transcendents que se suposa que hauries d’haver fet abans de desaparèixer d’aquest món?
Bé, en el meu cas, l’oportunitat de fer alguna cosa que s’assembli a millorar el meu entorn de manera considerable es diu obrir una nova escola oficial d’idiomes com a directora. Que què se sent fent una cosa així? La major part del temps tens molta adrenalina al cos i, per tant, és una sensació semblant a prendre una cerveseta a la una del migdia d’un diumenge fent un vermut: com dirien Simon & Garfunkel, «feeling groovy». O més en català, i potser una mica més formalment, és una sensació de benestar químic d’inducció endògena. Però no ens equivoquem, no és gens relaxat. No pots abaixar la guàrdia ni un minut. Un dia et vénen els mobles per a les aules i els has de col·locar. Al mateix temps, el mateix dia potser, vénen quatre persones amb sis ordinadors i un bastidor de connexions i et pregunten on vols que t’ho instal·lin; com que els telèfons i Internet encara no funcionen del tot bé, has d’estar-hi a sobre també i acabes amb un plànol d’aules i connexions a les mans i un tornavís a la butxaca de darrere dels pantalons. El resultat és que et quedes sense dinar i arribes a casa «adrenalinotransportada», i després et desinfles inevitablement així que t’has ficat alguna cosa a l’estómac i poses el nas al coixí de llit.
I l’endemà torna a començar. Fes tests de nivell. Matricula. Contracta una empresa de neteja. Negocia que t’enviïn una fotocopiadora per al teu centre i, de pas, vés pensant quan i com muntaràs el consell escolar que t’ha d’aprovar el calendari de tot el curs; tenint en compte que el calendari s’aprova abans de començar les classes i que el consell escolar ha de tenir alumnes i, per tant, ho has de fer un cop hagis començat el curs. Catch 22. El peix que es mossega la cua. Em sembla que el manual d’obrir escoles està per publicar, i no sé si seria un supervendes amb els temps de crisi que tenim a sobre i que, en principi, no permeten obrir gaires escoles; però sí que potser algú s’hauria embutxacat algun quarto meu si ja l’hagués publicat. Jo el guardaria a la meva biblioteca com una relíquia preciosa.
En fi: que estic molt contenta de tenir l’oportunitat de tirar endavant aquest projecte, tot i que encara ho estaré més quan acabi el primer curs i tota l’escola rutlli i tothom n’estigui satisfet: des dels alumnes, fins als professors, passant per membres del PAS, els veïns, el barri i —last but not least— l’Administració local i central. Gràcies per la confiança i espero no decebre. Una salutació.
M.ª Luisa Pérez Ojeda
Directora de l’EOI Guinardó