El passat 5 d’agost, Jordi Sabater Pi ens va deixar orfes i ara, els qui hem estat vinculats professionalment i personalment amb ell, copsem el buit de tot el que ens va donar al llarg dels anys. Allò que sempre em va acostar a en Jordi va ser el seu entusiasme envers el que estudiava i li interessava, un entusiasme racional, això sí, però transmès amb intensitat, amb absoluta honradesa i convicció.
Als vint-i-cinc anys, jo acabava de llicenciar-me del servei militar, amb el títol de psicòleg al darrere i un futur incert al davant. En aquell moment vaig prendre una bona decisió: fer una de les coses que m’agradava, és a dir, estudiar el comportament animal. Aconsellat per Miquel Siguan vaig anar al Parc Zoològic i, amb tota la ingenuïtat del món, sense ensenyar cap currículum, vaig demanar a en Jordi si podia entrar-hi i fer-hi alguna feina de recerca. Això avui sembla un acudit, però l’any 75 institucions com el Zoo o la mateixa universitat encara constituïen entorns familiars i el sistema gremial d’alguna manera encara hi era actiu, amb els seus avantatges i inconvenients. Sí, en Jordi devia veure que la demanda era seriosa i em va acollir i engrescar sense dubtar-ho. Durant dos inoblidables anys, quan altres ocupacions em deixaven lliure, anava al Parc a aprendre a fer registres de comportament i també (per què no dir-ho) a xerrar d’animals, de micos, de fòssils d’homínids, del llenguatge o de l’escriptura. També vaig tenir l’ocasió de comprovar que en Jordi era un gran artista del dibuix al natural.
Aleshores ell tenia cura dels primats del Parc i jo l’acompanyava en les seves rondes de control. De vegades venien més acompanyants. Recordo algunes passejades amb en Jordi i el psiquiatra mallorquí Nicolau Llaneres en què vaig aprendre més que en cinc anys de carrera. En situacions així els temes de conversa podien anar des de les darreres teories sobre l’esquizofrènia fins als misteris dels Neandertals o els orígens dels topònims catalans, passant pels mecanismes de la dominació social. Les emocions sovint inundaven aquestes i altres xerrades des de la nostàlgia d’Àfrica. Per exemple, només saludar-nos en Jordi ens deia: “Aquesta nit he somiat en les planures d’Àfrica.” El record d’Àfrica, on va tornar algunes vegades després de deixar Guinea, no el va abandonar mai.
Amb mi i amb altres biòlegs i psicòlegs incipients com jo, en Jordi ja exercia la seva vocació educativa. Després, o pràcticament al mateix temps, la va poder exercir a la Universitat de Barcelona, on va introduir no solament l’Etologia i la Primatologia, sinó una certa visió molt saludable sobre quin és el quefer científic; la visió del treballador de camp, de l’investigador vocacional, ben distinta de la del professor acadèmic o del científic de laboratori. Una visió saludable, sobretot perquè era com una bufada d’aire fresc en aquell moment, entre les parets encara tètriques de la universitat postfranquista. I també va contribuir a potenciar, amb el seu esforç, dedicació i algunes controvèrsies, la perspectiva biològica sobre el comportament, ben limitada en aquell temps. El fet que ara mateix s’imparteixi Etologia en facultats catalanes i espanyoles, que hi hagi un màster de Primatologia a la Universitat de Barcelona, ho devem a en Jordi.
Ja jubilat, va concentrar una part important de la seva activitat en l’Aula Sabater Pi, una col·lecció i un centre de documentació i activitat muntats al Parc Científic de Pedralbes a partir dels materials –llibres, articles, fotos, mapes, objectes, records diversos– que en els inicis del segle XXI va regalar a la Universitat de Barcelona, i que des de llavors va continuar mantenint vius. Amb més de vuitanta anys, si la salut o altres compromisos li ho permetien, no va rebutjar mai una xerrada, una conferència, una entrevista, a través de les quals pogués, des de la seva pròpia biografia, transmetre i fomentar interès, respecte, àdhuc passió, per la natura, inclosa la humana, valors que, en general, societats predadores i malbaratadores com la nostra encara estan lluny d’haver desenvolupat de manera apreciable.
Aquests darrers tres anys, la càtedra “El cervell social” de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb el Consorci d’Educació i el Parc Zoològic de Barcelona, han convocat el Premi “Jordi Sabater Pi” per al millor document audiovisual (amb un premi especial sobre dibuix naturalista), en forma de reflexió sobre comportament, fet per alumnes de batxillerat. Durant el procés de realització del treball els alumnes visitaven l’Aula i eren atesos per en Jordi, que aclaria punts, responia les seves preguntes o dibuixava per a ells. Aquest també fou un lloc de pelegrinatge per als assistents als cursets organitzats pel Parc Zoològic, per als estudiants d’etologia d’algunes facultats i per als estudiants del Màster de Primatologia, alguns vinguts de molt lluny.
El darrer lliurament del premi “Jordi Sabater Pi” es va fer el passat mes de maig al Saló de Cent i la darrera exposició de la seva obra gràfica al Centre d’Art de Santa Mònica, on les noves generacions encara el van poder veure.
Després, com deia, hem quedat orfes. En un temps en què ser científic no vol dir ser savi, ens anem quedant sense mestres.
Carles Riba Campos
Professor de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Oberta de Catalunya