Fa ja uns quants anyets que faig classes, que faig de mestre. Durant tot aquest temps m’ha semblat que havia de ser això, el mestre, que ser pare d’una criatura és ja prou difícil com per aspirar a ser el pare de vint-i-cinc. Ara bé, sí que he volgut tractar sempre les noies i els nois que anava coneixent de la manera que a mi, com a pare, m’hauria agradat que tractessin els meus fills. Respecte, confiança, paciència, comprensió…
Fa tot just dos anys que també sóc pare. A mi, això de la paternitat sempre m’havia semblat una cosa que em quedava una mica lluny, però un bon dia el rellotge biològic burocràtic va dir: “ara és el moment!” I en el nou paper de pare d’una nena i un nen que m’estimo amb bogeria m’ha tocat saltar la barrera i anar a l’altre costat. I déu n’hi do, l’altre costat!
Quan exercim de pares i de mares (a mi també m’agrada, de vegades, assumir la part femenina de l’assumpte), correm el perill de traspassar la ratlla fina i bellugadissa que separa el que és compartir-col·laborar i el que és exigir-imposar. I si això passa a les mares i als pares que tenen com a referència més propera del món de l’ensenyament l’escola en la qual van estudiar fa vint o trenta anys… imagineu-vos quan la mare o el pare es dedica a l’ensenyament! Conscient d’aquest risc, defujo segons quines rotllanes a la porta de l’escola i només demano que cada matí el meu fill i la meva filla hi vagin contents. Totes les altres coses són importants, sí, però serveixen de ben poc si es posen per davant del benestar de les persones, tinguin cinc anys o en tinguin cinquanta.
Els lligams afectius que s’estableixen amb els mestres, amb les companyes i els companys, fins i tot amb l’espai físic, són la base sobre la qual s’assentaran tant l’equilibri emocional com els aprenentatges. Per això, el que es fa i es diu a casa és primordial. Un pare o una mare que en lloc d’ajudar els seus fills a trobar-se bé a l’escola la critiquen constantment, els condemnen a passar-ho malament. I jo què vull per a la meva filla, per al meu fill? Vull que aprenguin a conèixer-se i a estimar-se, a conèixer i a estimar, que se sentin valorats pels adults i per les companyes i els companys, que puguin ser feliços i que, en qualsevol cas, jo no sigui mai un obstacle en el seu camí per a atènyer aquesta felicitat. Això és el que m’ha guiat com a mestre (tot i que de vegades no ho he sabut fer prou bé) i això és el que em proposo com a pare.
Cesc Noguera